Música
Cultura 02/10/2022

Nena Daconte: "Estic tranquil·la i serena, però, si no em prenc la medicació, tot allò torna una altra vegada"

Cantant. Publica el llibre 'Tenía tanto que darte'

6 min
Nena Daconte (Mai Meneses) en un hotel de Barcelona.

Barcelona"El que jo tinc és com si tingués diabetis, però al cervell. No en tinc la culpa, simplement hi ha una química al cervell que es fa malbé. I has de medicar-te per sempre", explica Mai Meneses (Madrid, 1978). Coneguda musicalment com a Nena Daconte, va viure intensament del 2002 al 2010. Va participar en la segona edició d'Operación Triunfo; de fet, en va ser la primera expulsada. Després va engegar un projecte amb el músic barceloní Kim Fanlo, i cançons com Idiota i Tenía tanto que darte els van dur a un èxit aclaparador mentre ella mirava d'entomar la malaltia mental i una desfeta sentimental. Ara revisa la seva biografia al llibre Tenía tanto que darte (Plaza & Janés) i prepara un retorn discogràfic amb el qual vol "rescatar el so i les guitarres dels 90", la música que li agradava escoltar quan va començar el seu amor per la música i va pujar per primera vegada a un escenari.

Com estàs?

— Bé. Tranquil·la, serena, medicada. L'altre dia, a la presentació del llibre, deia: "Estic molt contenta, però perdona que no se'm noti perquè vaig medicada". La medicació et posa com a zero de pensaments. Tornar a la normalitat no és gens fàcil. A molta gent li costa trobar la medicació adient al tipus de malaltia.

El primer diagnòstic que et van fer va ser depressió psicòtica.

— Ara s’ha quedat en psicosi. Ja no estic deprimida, ja soc una dona feliç. Estic tranquil·la i serena, però, esclar, si no em prenc la medicació, tot allò torna una altra vegada.

T'ha afectat remoure records per escriure el llibre?

— El psiquiatre em deia que no ho publiqués, que ho escrivís només per a mi, però vaig llegir el llibre d'Ángel Martín Por si las voces vuelven, on explica un brot psicòtic, i em vaig sentir acompanyada. Ell ho explica amb tanta naturalitat que vaig pensar que el meu llibre potser també podia ajudar algú i alhora mostrar un referent femení.

Dius que durant la promoció del segon disc pràcticament estàveu escenificant un simulacre.

— No era tot mentida, però sí que dèiem que mai no havíem sigut nòvios, que només érem amics. Això sí que em semblava una gran mentida, perquè el grup no havia nascut perquè dos col·legues es posen a treballar junts, sinó perquè érem una parella que compartíem l'amor per la música. Però no tot el que vam dir era mentida. Sí que passava que jo tenia uns gustos musicals que no eren tan indies o no eren reconeguts com a guais, i llavors callava els meus gustos i explicàvem els del Kim perquè eren més afins al públic al qual volíem dirigir-nos. Jo no gosava dir que m'agradava Barbra Streisand, per exemple. Es tractava de treure'ns la imatge de triunfitos, perquè als triunfitos se'ns titllava de no tenir tanta cultura musical. Intentàvem que aquesta imatge es diluís una mica.

També expliques que hi va haver un pacte entre la indústria discogràfica, les ràdios i els artistes mainstream per frenar els d'Operación Triunfo. Un executiu d'una discogràfica et diu que deixis d'enviar la maqueta a les discogràfiques perquè només hi ha lloc per a set triunfitos.

— El que no revelo és el nom de qui m'ho va dir, perquè ell sempre em va dir que era un secret i que mai no expliqués aquesta història, però amb el temps penso que tampoc fa mal a ningú. Era un pacte entre la indústria, les ràdios i artistes consagrats, que s'oposaven a deixar que tots els triunfitos triomfessin.

Quin és el teu millor record relacionat amb la música?

— Tinc molts records puntuals de concerts, com el que vam fer a L’Auditori de Barcelona, i la primera vegada al Palau de la Música i al Teatro Español. També tinc un gran record del primer concert que vam fer a Santiago, que va ser molt especial perquè de sobte notaves que passaria alguna cosa; era com si l'aigua comencés a bullir. Aquell primer any va ser el més bonic.

I el pitjor?

— El 2009 va ser el pitjor any. Tinc molts records dolents de coses que em van fer mal. Estava molt insegura, molt susceptible i molt cansada.

Aquesta inseguretat ja l'experimentaves abans de dedicar-te professionalment a la música?

— No ho sé. Quan calia assumir responsabilitats, m’agafava molta inseguretat. El meu marit, que em va conèixer a la universitat quan estudiàvem dret, diu aquesta inseguretat em va venir més tard, després d'Operación Triunfo i de viure a Barcelona. Ell em coneixia abans com una noia supereixerida, que s'atrevia amb tot i era molt bromista, molt xerraire, molt alegre.

Senties ràbia i desesperació pel comportament dels músics de la banda. Comentes que et tractaven amb menyspreu i condescendència, que no et respectaven malgrat ser la compositora de les cançons.

— Era una gota que anava emplenant el got a poc a poc. Els faltava sensibilitat. De tota manera, si no estàs a gust amb algú tens tot el dret del món a canviar-lo, i que en aquest sentit no prevalgui la part artística únicament.

I per què creus que Kim Fanlo insistia tant a mantenir els músics tot i que et fessin estar incòmoda?

— Perquè crec que ell estava obsessionat amb una visió estètica i musical i no li entrava al cap que jo volgués canviar alguna cosa simplement perquè em portés malament amb aquells músics. Crec que sobretot el que ens va passar és que al principi érem parella i ho compartíem tot, i ell m'animava tota l'estona, però quan vam deixar de ser parella ell es va allunyar de mi i va deixar d'animar-me.

Ell passa de ser “el dispensador de confiança” a convertir-se en algú “fred, calculador i absent”.

— Així ho veia jo, esclar. Em va quedar una sensació de buit, i en comptes de pensar en mi bevia molt, fumava un munt de porros... Vaig tenir el meu primer brot psicòtic, no em cuidava, no anava al metge, no controlava res. I arriba un moment que penso: què estic fent aquí?

Descrius la cocaïna com una droga “molt útil per parlar sense escoltar”. És una gran generadora de no records.

— La cocaïna és molt útil per parlar sense escoltar i per estar tota la nit mirant el sostre després. És l'única droga que sé que no tastaria si tornés a néixer. La marihuana sí que em va agradar durant la primera època, per la part més creativa i més al·lucinant, però la cocaïna no em va aportar res.

Has pensat mai si la inseguretat ha jugat a favor de les cançons? És a dir, lletres com les d'Idiota i Tenía tanto que darte s'alimenten d'aquesta mateixa inseguretat.

— I continuo component des d’aquest lloc, sobretot des de la malenconia i la tristesa. Tinc encara un raconet on baixo per compondre i on vaig tirant tota la merda per després remoure-la i treure cançons. Cadascú s'inspira com pot. Jo m'inspiro aquí. Al disc nou hi ha una cançó que es diu Tu canción, que està dedicada al meu marit, l’Edu, perquè ell sempre em deia. "És que, filla meva, no tens cap cançó maca per a mi. Alguna cosa dec haver fet perquè en la teva vida sigui important". I ja li he explicat que em costa molt compondre des d'aquell lloc, així que Tu canción, la cançó de l'Edu, és l'única cançó alegre que tinc en tota la meva discografia.

Tenía tanto que darte i en general tot el segon disc de Nena Daconte parla sobre la teva relació amb Kim Fanlo. Què et deia ell sobre aquelles lletres?

— Mai no em va dir res. Així com l’Edu em pregunta més coses sobre les cançons, ell mai no em va preguntar res.

És sorprenent que algú amb qui estàs compartint un grup no s'interessi pel contingut de les cançons.

— Si hem tingut aquesta conversa, no la recordo.

I què en pensaves tu?

— Intento pensar poc en determinades coses. No puc remenar tant el passat.

Expliques que no et senties amb forces de ser exemple de res. Aquesta exposició moral us afecta molt als artistes?

— És que quan venen per primera vegada a demanar-te un autògraf, tu vols estar a l'altura i ser una mena de referent en alguna cosa. I jo en aquell moment deia: però si soc un desastre... Em sentia malament, no podia tenir una relació natural amb el fan. Posava una barrera. Somreia, signava i ja està.

Vivint a Barcelona vas tenir èxit, però també el brot psicòtic i la ruptura amb Kim Fanlo. Com és ara la teva relació amb Barcelona?

— Li tinc un afecte enorme. Recordo sobretot els primers mesos a Barcelona: era lliure i tenia la sensació que ningú no m'estava mirant i que per fi estava vivint la vida que volia viure. Després sí que és veritat que hi ha hagut persones que mantinc en l'oblit, però no tenen a veure amb Barcelona. És una ciutat que visito sempre que puc.

Has notat molts canvis ara que tornes a la indústria musical?

— Ara tothom és joveníssim. I hi ha molt reggaeton, moltíssim. Però, tot i així, el disc de Rosalía em sembla meravellós, i això que és un tipus de música que no acostumo a consumir. Les xarxes socials tenen una importància brutal i TikTok de sobte és la màquina de fer hits, com li va passar a Rosalía amb Despechá, que ni l'havia publicat i es va fer famosa només amb el ball. Tot va molt de pressa.

stats