Palau de Congressos.- Potser l’únic que queda a Europa de l’imperi dels Habsburg sigui el record dels Strauss, convertits en tradició per excel·lència gràcies al concert que cada any i sense interrupcions, des de fa vuitanta-un anys, se celebra al Musikverrein vienès. No és menys cert que la història del concert al llarg dels anys i en mans dels polítics li ha anat fent un vestit a mida, com per exemple el dels nazis, els quals “oblidaren” l’origen de la família musical, perquè convenia fer veure que els austríacs també eren alemanys. El que no ha estat menys tradicional ha estat el fet que els millors directors de la història han volgut ser grans protagonistes de l’esdeveniment. Des de Von Karajan, l’any 1987, fins a Barenboim en la darrera edició han canviat cada any de batuta i cadascun d’ells ho ha considerat un honor, una osca de luxe a la seva inabastable llegenda. Potser aquests canvis s’hagin convertit en un dels més substanciosos al·licients per posar-se davant el televisor el dia de Cap d’Any per escoltar la música més coneguda de la història, que segurament ho és tan sols pel fet de la gran quantitat d’espectadors de tot el món que entre badall i badall compleixen amb el tradicional ritual musical, tant si són aficionats a la música clàssica com si no ho són. De fet, hi cap tothom i ben segur que no pocs dels adeptes més habituals arrufam una mica el nas, sense motiu, per allò d’un “més del mateix”, dit amb suficiència, mentre que si, per exemple, escoltam alguna de les simfonies de Beethoven amb absoluta normalitat, per què no feim la mateixa ganyota i el mateix comentari que amb els Strauss que no nomen Richard?
La Simfònica, enguany amb Pablo Mielgo al capdavant, tot i que fins ara gairebé sempre era Hattori qui se n’encarregava, segueix amb la tradició, entre d’altres, per no perdre l’ocasió de felicitar el seu públic de la manera que millor ho saben fer i al mateix temps mostrar als menys habituals el camí de l’addicció. Aquí els canvis de director no són el costum per al concert en qüestió, mentre que sí que ho són al llarg de la temporada amb algunes batutes de primeríssim nivell. Per una altra banda, val a dir que “aquí” sí que encara retem homenatge i acatament al nostre Habsburg, personal i intransferible, però tot i que no hi ha canvis de director, cada any varia una mica el tarannà del concert, com és el fet d’haver incorporat en alguna ocasió, com a segell propi, cantants solistes de la categoria de Felicitas Fuchs i Maia Planas, o que també es puguin sentir peces de sarsuela, de Guridi, de Chapí i de Chueca. Aquesta darrera edició ha volgut ser més fidel que cap a l’esperit vienès i Pablo Mielgo ha optat pels Strauss com a nucli musical amb una sola excepció, l’Obertura de Les alegres casades de Windsor, d’Otto Nicolai, composta cinquanta anys abans que Verdi el seu Falstaff; després una petita llaminadura per al petit, Eduard Sauss i la seva Polca elèctrica, i després de l’aperitiu un seguit de composicions de Johann Strauss fill. Tot un cúmul de gràcia i delicadesa amb la signatura del més famós de la nissaga. D’ell interpretaren Contes dels boscos de Viena, Vals de l’Emperador, Trisch-tratsch Polka, Marxa persa, Sota trons i llamps… Un total d’onze peces encimbellaven a la peanya major del programa de mà Johann Strauss II. Però tothom sabia que no eren totes, que també interpretarien el Danubi blau, el qual en realitat es diu a l’original i en català Al bell Danubi blau, com també la festera Marxa Radetzky, amb les mamballetes d’acompanyament de rigor i fins l’any que ve, si Déu ho vol. Les tradicions són les tradicions.
P.S.- A Viena els bissos són tres, sempre.
