PalmaTeatre Mar i Terra.- Per vuitè any consecutiu, el Torneig de Dramatúrgia s’allotja a les instal·lacions municipals del carrer de Sant Magí. Vuit anys són ni més ni menys que trenta-dues autores/autors locals, i clar, Josep Orfila, “presentatriu” de l’esdeveniment, es demana “de què viuen”. No és senzill esbrinar de què menja cadascun d’ells, però el que és clar és que d’escriure teatre, no, i no per manca de talent. El talent teatral cotitza a la baixa. Es veu que el que abunda no és car. No és d’ara. És una malaltia endèmica, de sempre, tot i que no està en perill de mort. Una bona prova són aquestes darreres quatre obres, embrions ja molt desenvolupats d’una peça gran, com ja és tradició indiscutible del Torneig. Orfila va sortir vestit de “dramatúrgia contemporània” el dia de la primera semifinal, i de “dramatúrgia clàssica” el de la segona. De bell nou va demostrar que no hi ha tanta diferència entre una i l’altra si sospesam el talent que va exhibir i repartir a dojo. Forma part de l’espectacle. És un ganxo que t’enxampa des del primer moment, tot just la seva primera aparició. Com i de què anirà vestit ja és un al·licient, però quan obre la boca per començar el seu catàleg d’afectuosos vituperis amb els quals rega sense treva tot el que es mou es converteix en tot un espectacle. Dins el xou, la performança o el que sigui el que fa l’‘entretenidor’ hi cap tot, el que està escrit al guió i el que li rota segons la situació. Qüestió de reflexos.
No és tot. Després arriba el bessó, la vertadera raó de ser de la història que un dia va importar Toni Gomila de la terra ferma, per donar una altra oportunitat i moltes possibilitats a les “dramatúrgigues” de les Illes, que és com els/les qualifica Orfila. Sabíem que hi havia intel·ligència, perícia, ganes i enginy, però tant? Gosaria dir que de les trenta-dues ni mitja dotzena no fan el pes que els permeti arribar a l’edat adulta. Dit això, i no he acabat, arribà el primer envit.
Primera jornada.- Marina Collado amb Un dia sense turistes. Interpretada/llegida per Alícia Garau i Rosa Boladeras. Va ser la guanyadora de la semifinal que obria l’escaramussa teatral. Una història reivindicativa, sense fer proselitisme, amb la senzillesa i naturalitat d’una història en què segurament es poden veure reflectides moltes persones en el mirall de qualsevol de les dues protagonistes. Diàlegs acurats, enginyosos, divertits, que fins i tot conviden a la reflexió. Ideal per a aquesta cursa que no acaba aquí, ni de bon tros. Competia, i mira que m’agrada poc aquesta paraula, amb Una magdalena no és un cupcake, ni tan sols va ser mai una magdalena, d’Agnès Llobet, amb Joan Negrie i Laura Aubert com a protagonistes. Un títol que dona ales a la imaginació, de tal manera que pot fer pensar que és una comèdia alambinada, embrancada amb la bicentenària recerca del temps perdut. Idò no, o sí. No és una comèdia, però sí que fa pensar, encara que s’ha de fer de valent per arribar a alguna conclusió metafòrica. Llobet parla de les relacions de parella, de la vida en comú, de la maternitat… amb molta contundència. És una declaració de principis, densa, sòlida i seriosa. Poca broma per a un tema tan delicat, però també hi afegeix una bona dosi de tendresa per arrodonir una peça amb prou recorregut i molt de terreny al voltant per construir una consistent edificació.
Segona Jornada.- La inicià Bachata, de Miquel Mas Fiol, amb Xisco Segura i Berta Giraud com a vehicle per explicar fins a quatre històries, diferents, fins i tot diria que antagòniques, les quals, tot plegat, formen un immens mosaic en el qual es dibuixa la condició humana amb no pocs detalls. Des de la petita anècdota, gairebé sense cap rellevància, com pot ser la conferència de dos científics, un accident entre dos cotxes, una innocent torrada a Lluc o un petit accident domèstic, les diferents situacions van mutant i pujant escalons fins a arribar a un retrat molt precís i universal de l’amor, de l’odi, de la xenofòbia, de la venjança, de la soledat, amb una nòmina de personatges que van des de la divertida ridiculesa fins al trist isolament que implica la vellesa. No ho tenia fàcil David Mataró per passar ronda amb Al Berta, protagonitzada per Xavi Núñez i Esther López. Va passar i avui es veuran els textos amb el de Marina Collado. Mataró ha construït una història tan divertida com original, amb molta gràcia i molta més imaginació, com és el fet d’un home que tan sols recorda les coses de la seva vida que no tenen gens d’importància, mentre que oblida en tan sols un nanosegon qualsevol que en tingui la més mínima. Les situacions que provoca… (gairebé faig spoiler)
P.S.- No he dit res fins ara dels protagonistes perquè del que es tracta és dels textos, que actors i actrius llegeixen sense acotacions amb tres hores d’antelació i un parell de consignes de l’autor, però no puc evitar fer, jo puc, aquesta acotació al marge, perquè un any més han estat tots d’una finezza estratosfèrica, com si haguessin assajat des d’un mes abans de la representació. Si un ho fa bé l’altre ho fa millor, però cal destacar la interpretació –les interpretacions– de Xisco Segura, sense demèrit de qualsevol dels altres, que ha de canviar fins a quatre cops de registre amb una ‘efigràcia’ immensa. Un altre ‘escandall’ no seria suficient per parlar del treball de tots els components de tots els repartiments.
P.S. II.- Aquest dissabte és la final. Que Talia reparteixi sort i que no siguin els amics i parents els que ho facin.
