Toni Gomila: “Els mallorquins anam als bars on coneixem l'amo”

ManacorToni Gomila (Manacor, 1973) sempre ha estat actor. Vocacional, si ho volem vestir; vital, si ho feim espantós. En qualsevol cas, la seva presència i nom fa temps que ja basten per atreure els espectadors cap a la sala. Ara l’associació que agrupa els petits comerços de Mallorca, Pimeco, l’ha tornat a triar per unir cultura i economia de proximitat.

Així, per cada despesa que durant aquests dies qualsevol client de petit comerç de Manacor, Porreres, Llucmajor o Palma faci (al municipi de Manacor qualsevol quantia en dona dret, a Porreres, per exemple, per cada 20 euros) rebrà un tiquet que podrà bescanviar per una entrada per anar a veure Viu Mallorquinament, l’obra de teatre que Gomila representarà a cada una d’aquestes localitats durant el mes de setembre.

En total Pimeco reparteix, des d’aquesta setmana, prop de 2.000 entrades entre botigues, forns i establiments de barri de tota casta, “a fi d’unir la cultura del teatre amb la proximitat, amb el tracte humà que encara ens representa”, ha dit aquest dimarts a Manacor la presidenta de Pimeco, Carolina Domingo.

Una proposta ja iniciada l’any 2023 que ara es repeteix i que vol unir, almanco mentalment, els conceptes d’arrelament mallorquí amb els comerços de tota la vida. Però… són amics, certament, l’art i l’economia, encara que sigui de format reduït i esperit de barriada?

“Anam allà on coneixem l’amo”

“Tenim tendència a pensar que un artista, pel fet de ser-ho, ha de dedicar el seu talent a l’art i assaig, i que no pot fer coses directament comercials. Pens que en casos com aquest significa amplificar l’abast cultural, en aquest cas del teatre”, reflexiona Gomila sobre Viu Mallorquinament, l’obra que planteja, a partir d’un monòleg irònic i amb els audiovisuals de Joan Miquel Artigues, un text sobre l’evolució econòmica d’un territori, ara una mica difós per les grans superfícies i les compres digitals.

“Es tracta d’una peça lligada a l’activitat comercial, sí, però sense perdre l’interès artístic ni fer perdre la dignitat de l’artista”, afegeix l’actor, mentre pensa uns segons: “Al final acabam als bars on coneixem l’amo; hi ha molta diferència entre els locals franquiciats dels altres que coneixes qui ho duu i els productes que hi venen, perquè és el seu ofici”.

“Allò que identifiqui un poble mai podrà ser una franquícia. Passa el mateix amb el menjar representatiu de cada lloc. Les botigues de barri van tancant i de forns tradicionals en queden quatre. És una desfeta, realment, però encara hi són”.

“Ara pegaré per una altra banda; per què ja no hi ha exemples d’economia col·laborativa? Com és que ja no surten economats de barri, on els veïns paguin una quota i se’n puguin beneficiar de les compres a millor preu? Perquè és molt més senzill per a l’Estat que tot siguin empreses que vulguin guanyar. Ho comprovam quan veim que, al final, les idees més humanes s’acaben comercialitzant per guanyar-hi doblers”.