Escriptor
Cultura 28/01/2022

Alejandro Palomas: “Tenia por que haver patit abusos destruís la meva carrera però ara no tinc res a perdre”

5 min
Alejandro Palomas, escriptor català que va guanyar el premi Nadal l'any 2018

BarcelonaL’escriptor Alejandro Palomas (Barcelona, 1967), premi Nadal del 2018 amb la novel·la Un amor, va decidir fa unes setmanes que necessitava explicar obertament el que havia patit quan era un nen. Sempre que ho havia dit en algun esdeveniment públic la gent evitava preguntar. No entén el silenci. Tampoc el que han tingut les institucions, sobretot l'Església, a l'hora d'abordar el problema dels abusos sexuals.

La vida és bella, el món no tant.

— És una frase de la meva mare. Té tota la raó.

Una frase que defineix per què som aquí.

— En tinc una altra. Ara que la meva mare no hi és, que bé es viu sense ella, perquè estar amb una malalta que s’està morint és molt difícil, però que malament s’està sense ella. El pur, el petit, l’animal, segueix sent el millor que tenim, però alhora el que pitjor tractem. Els nens són el més pur que tenim i el que pitjor tractem. Els ancians també. Com més vulnerable, més ho trepitgem. I així és la vida.

Què li va passar a aquell nen?

— Amb 8 o 9 anys va passar de ser un nen a aprendre que la vida és una qüestió de supervivència, i des de llavors ha viscut amb la mort molt a prop. He pensat moltes vegades en suïcidar-me. No vaig pensar mai que aquell nen arribaria als 54 anys. Era un nen molt efeminat, molt blanc, perquè la meva mare era albina, i això en un poble com Vilassar de Mar, als anys 70, era molt complicat. Vaig aprendre des de molt petit que jo estava sol, que era un imparell.

I van abusar de vostè.

— Un germà del col·legi La Salle de Premià. A tres nivells: assetjament, abús i agressió sexual. A l’edat dels 8 i 9 anys. El germà L era un home molt popular, amb molt carisma, molt estimat. Era amic de la família, l’extensió del meu pare. Jo hi confiava. Per a mi tot era horrible, i ell era l’única persona que per a mi era casa meva. Jo el buscava perquè em sentia protegit, però amb els anys he après que en aquella casa vaig rebre la pitjor tortura.

Quant va durar?

— Des de quart d’EGB fins al Nadal de cinquè. Durant les colònies d’estiu hi va haver una agressió sexual. La resta, tocaments i masturbacions. Soc el que soc ara per haver passat per allò, no gràcies al que vaig passar. És una de les ferides que tinc, que no desapareixerà perquè és una amputació i no una cicatriu. Però el miracle és que estic viu.

I per això parla ara sobre el tema.

— Vaig llegir un article a El País en què es deia que La Salle no faria cap investigació dels casos d’abusos que havia tingut. Vaig dir-me: "S’ha acabat. Ho investigaran perquè m'hi deixaré la pell perquè ho investiguin". L’Església està jugant molt bé les seves cartes. Van apareixent petits estudis, investigacions periodístiques, que són petits fars, però és un escenari ideal per a l’Església, els casos surten i moren, cap segueix perquè cap té un corpus per quedar-se. Vaig pensar que això necessita una cara i un nom i que no desapareguin. No tinc el poder de Messi, però tinc alguna visibilitat i credibilitat, que m'he guanyat a pols, i ho utilitzaré. No vull que em comencin a conèixer com el dels abusos, però si és així, ja m’és igual. Fins ara tenia moltíssima por que això destruís la meva carrera, però tinc 54 anys i res a perdre. A més, i això és el segon motiu, la meva mare és morta i les germanes estan amb mi.

La seva mare ho sabia?

— Sí, ho van denunciar al col·legi, però els van dir que era un assumpte intern i els van demanar discreció. Era el 1975, amb l’ombra de Franco molt allargada, en un poble petit, i els escàndols no existien, s’havien d’evitar. Ho havien de solucionar, però aquest germà va seguir en actiu. Ella sempre es va sentir molt culpable de no fer més. Era un tema que no es parlava entre nosaltres; quan sortia una denúncia a la televisió, ella canviava de canal, dissimulava, perquè l’atenció no estigués a la pantalla. Ella patia i jo patia amb ella. Mentre ella vivia jo no volia que em veiés exposat a l’escarni públic.

Què pretén?

— Que canviï alguna cosa, no busco res per a mi perquè porto 20 anys estirat al divan. Què vol dir que no ho investigarem? Què és aquesta impunitat? No he tornat a trepitjar Premià des dels 14 anys per culpa d’aquell infern. M’agradaria que el col·legi es posés en contacte amb mi per explicar-los que no tinc res en contra seva. Vull que l’Església vegi, reconegui i repari. Però aquesta reparació ha de ser cap al futur, no cap al passat. Necessito que no es repeteixi, perquè encara passa i fins que això no es reconegui no pararà. Demanar diners no és el camí, els diners no et desamputaran, no és la mesura del patiment ni d’una reparació vital. L’Església ha d’invertir tots aquests diners perquè els fills d’aquestes persones que ho van patir no s’hi trobin. Però crec que no passarà res. I no sé si me n’alegro, perquè demostrarà que no estic boig, que hi ha un sistema dissenyat perquè no passi res. I hi ha un altre tema que em crida l’atenció, el tema de la masculinitat. Hi ha tants homes heterosexuals que tenen la seva família, que veuen qüestionada la seva masculinitat i no saben gestionar que han patit abusos. Ho enterren. Dir que has sigut violat o que un home ha abusat de tu és un qüestionament molt gran.

Sempre explica que escriure són quatre mesos, però hi ha un procés previ molt llarg. En aquest cas?

— Un procés de tota la vida. Vaig patir tant al col·legi, plorava sempre, i vaig començar anant al psicòleg amb 7 anys. Hi anàvem des de Premià amb tren, dos cops per setmana, i jo deia que anava al dentista, mai al psicòleg, perquè no es podia dir. El 2004 va arribar un moment, quan vivia a la plaça Sant Pere de Barcelona, que era al balcó i vaig dir-me: «Tens dues possibilitats, o et mors o et cures. I has de prendre la decisió ara mateix». Vaig apostar per viure.

La complexitat del fenomen: una persona d’èxit amb aquests pensaments.

— Tinc imatge de persona feliç i positiva. Per sobreviure he après a ser així, però no em sento vinculat a res, visc en una campana de vidre, no toco pell mai. No entenc que algú pugui estimar-me. He après a suplir les meves relacions personals més íntimes, en les quals estic molt insegur perquè no confio mai en l’altre, i m’he bolcat en el fet creatiu. El problema és que et passi quan ets petit, perquè no esculls, ets un subjecte passiu a mercè d’un dimoni.

A ell l’ha perdonat?

— Ni de conya! No el perdono per l’engany, per la crueltat, per la brutícia.

És més dolorós que la institució no actués?

— No. Els que havien de posar fi a això em semblen horribles, però si he d’escollir entre els dos, me’l carrego a ell.

stats