Subtileses barroques i un oxímoron

Per una banda, crec que ningú no dubtaria a triar Calixto Bieito per posar Neró damunt un escenari. Per una altra, no és menys cert que l’elecció de Jordi Savall, acompanyat per Le Concert des Nations per interpretar la música de Monteverdi, no és tampoc una decisió molt desencertada, ans al contrari. Tots dos junts són la quadratura del cercle? Per descomptat que no. Entre altres coses perquè no és cap secret que el director musical i el director artístic són, poc més o menys, com l’oli i aigua dins un mateix recipient. I si Savall és tot subtilesa, Bieito el dia que donaven aquest tema a classe va estar malalt. Per sort, tampoc no va sortir com a pregunta a l’examen final. O sigui, que ajuntar-los en un mateix espectacle és el més semblant a un còctel Molotov. Un oxímoron. També s’ha de tenir en compte que aquest Neró no és tan pervers com habitualment el pinten. Giovanni Francesco Busenello, el llibretista, ho va fer amb traços molt fins. Diria fins i tot que delicats, sempre tenint en compte que a qualsevol emperador, rei o succedani de sang blava li atorguen molts més privilegis dels que utilitza el coprotagonista de la història que va musicar Claudio Monteverdi. De fet, a L’incoronazione di Poppea no hi ha dolents, com tampoc n'hi ha de l’altra vorera. Ni blanc ni negre. No hi ha ni bons ni dolents, tan sols éssers humans. En realitat és una història de perdedors i guanyadors, en un combat on tot val per aconseguir la victòria, com en la vida, des de sempre, amb totes les misèries d’anar per casa rodolant per sobre de l’ovalat escenari.

L’escenari, amb una grada per a una part del públic a la part interior i davant com una el·lipse, amb una passarel·la per on deambulen els protagonistes. Els laterals, farcits de pantalles que d’alguna manera contextualitzen, o millor, subratllen el contingut de la història, com també ho són algunes de les eròtiques resolucions. Suggerir hauria estat molt més eficaç i sens dubte més sensual. En el centre de l’el·lipse hi habiten l’orquestra i el director, Le Concert des Nations i Jordi Savall, que com en ells és costum i norma varen fer una lectura molt lleugera, subtil, bonica i delicada, però sense perdre el to ni el protagonisme que els pertoca. No cal dir que ells varen ser els grans triomfadors de la vetllada. Indiscutible, però no tan sols ells, perquè es fa difícil destacar per sobre dels altres algun dels cantants. La majoria amb una participació important, com per exemple les dues primeres a aparèixer sobre l’anell, la Virtú i la Fortuna, interpretades per la mallorquina Irene Mas i Rita Morais, acompanyades de l’Amor, a qui donava veu i rostre Jake Arditti. Impecables, agradosos i trempats tots tres i pràcticament en escena tot el temps de la funció. Fantàstic Mark Milhofer com a Arnalta o el Séneca de Nahuel di Pierro, contundent i molt en el seu paper, amb uns textos fantàstics. Xavier Sabata és Ottone, poderós dramàticament, una mica minvat de volum. Nerone, prodigiós en la projecció i, per descomptat, Julie Fuchs va ser una Poppea impecable que arrodoní un vespre barroc com manen els cànons.