Publicitat
Publicitat

ART

L'Arts Santa Mònica exposa els objectes que ha anat recollint el periodista Plàcid Garcia-Planas

Els souvenirs de la guerra també són art

El reporter de guerra Plàcid Garcia-Planas creu que els objectes són més contundents que les paraules. Per demostrar-ho, exposa els souvenirs que ha col·leccionat durant 20 anys de professió

Pocs llocs sobreviuen a l'ímpetu de la societat de consum. Avui, a la plaça Loreto de Milà, on els cossos de Mussolini i de la seva amant van ser penjats cap per avall amb uns ganxos de carnisser, hi ha un McDonald's. Com a record, el periodista Plàcid Garcia-Planas (Sabadell, 1962) va decidir endur-se una paperina de patates fregides. Als Alps, a Berchtesgaden, on hi havia hagut el refugi bavarès de Hitler, hi ha un snack bar on es pot consumir un menú Micky Mouse. El periodista de La Vanguardia també va decidir posar a la maleta la cartolina que anuncia macarrons i gelats.

Garcia-Planas ha estat en molts fronts: a l'enterrament de l'aiatol·là Khomeini, a la caiguda del Mur de Berlín, a la invasió de Kuwait, a les guerres balcàniques, als atemptats de les Torres Bessones, a l'Afganistan, a la guerra de l'Iraq... De tots aquests conflictes armats n'ha anat recollint objectes que mostra a l' Arxiu del Corresponsal de Guerra. L'exposició, que es pot veure a la Fundació Arts Santa Mònica fins al 23 de febrer, té un punt de botiga de quincalles, però diu moltes coses. "He treballat molt la paraula, aquesta és la meva obsessió, però també m'he trobat molts objectes que parlen, els objectes tenen un punt inquietant i sec, directe, no són com les paraules, que les pots anar adaptant per fer més digeribles els fets", explica el periodista.

Qualsevol detall té un significat per a aquest reporter de guerra de Sabadell. "Quan va caure Slobodan Milosevic, vaig entrar en una botiga de luxe que havien arrasat, hi havia un mirall trencat, era una metàfora de tot plegat, me'l vaig endur, però la dona de fer feines el va acabar llençant a les escombraries", explica. "És una exposició atípica", subratlla el comissari, Ricard Mas. "Mostra tot el que el periodista no ha pogut pair i, per tant, no ha pogut escriure", afegeix.

Més de 20 anys col·leccionant objectes donen per a molt. L'exposició es divideix en vuit seccions i comença amb una dedicació al pare del periodista, el director de l'empresa Artèxtil, Josep Maria Garcia-Planas Vilarrubia. Ell també era un home curiós i inquiet que col·leccionava objectes, que es poden veure a l'Arts Santa Mònica: un maletí amb què va viatjar a Praga el 1968 amb documents sobre la invasió soviètica, casquets de bales soviètiques, cartells de propaganda maoista o una càmera Paillard de 35 mm.

Commemoració de la catàstrofe mostra com totes les tragèdies tenen els seus propis souvenirs. Des d'un encenedor amb les Torres Bessones comprat al Raval barceloní l'octubre del 2001, un mes després de l'11-S, fins a un ninot antiestrès Saddam.

Guerres mortes

El corresponsal també s'ha dedicat a seguir els passos dels periodistes que el van precedir i ha tornat al lloc dels fets. Del mausoleu a Sarajevo de Gavrilo Princip, l'estudiant serbi que va provocar l'esclat de la Primera Guerra Mundial, Garcia-Planas en va recollir les restes d'un botellón . Cap escenari és inviolable...

Quatre guerres tenen secció pròpia: Iugoslàvia, el Pròxim Orient, l'Afganistan i Líbia. L'exposició mostra des de xandalls i calçotets de camuflatge fins a vidres trencats, passant per cartells propagandístics, llambordes, alcorans i el casc d'un presoner. Cada objecte té la seva pròpia història. Un bolígraf explica les eleccions presidencials fraudulentes que el 2009 van mantenir Karzai al poder, a l'Afganistan. Un estel confeccionat amb plàstics d'escombraries explica sense paraules com viuen als camps de refugiats de Kabul.

L'exposició acaba amb els objectes que el reporter ha alterat amb intencionalitat artística. Per exemple, una nina Barbie enganxada sobre paper moneda oficial del règim de Saddam Hussein. Al revers, el periodista hi escriu: "Intervenció occidental".

Feia molt de temps que el corresponsal de La Vanguardia volia parlar a través dels seus objectes: "Fa 10 anys vaig voler fer una exposició en un petit museu, però em van dir que no, perquè jo no era artista", confessa. Ara finalment té la seva oportunitat: "Des del 1989 que faig reportatges, faci el que faci, escrigui el que escrigui, ja ho he escrit. Necessitava expressar-me en un altre llenguatge i aquests objectes tenen una potencialitat brutal", conclou.

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF