Son Puig-gros no és una metàfora

PalmaSon Puig-gros és la finca que Miquel, que hi va fer de porqueret quan era nin, obtingué amb els guanys d’un souvenir a Palmanova. Ell s’ha convertit en el senyor de la gran possessió i els seus centenars de quarterades. A Son Puig-gros, els nous senyors fan un sopar per celebrar l’esdeveniment amb amics, família, antics propietaris i veïns. Aquesta és la contextual contrada on es desenvolupa la història d’Els carnissers, de Guillem Frontera, la seva primera novel·la, amb la qual va ser guardonat amb el premi Ciutat de Palma. Corria l’any 1969, quan tots pensàvem que un lluminós nou món s’obria enfront de la nostra mirada, mentre que el jove antic alumne de La porciúncula, aspirant a poeta i incipient novel·lista, veia i ens explicava el que cap de nosaltres era capaç de veure, intuir ni cap altra cosa semblant. Per això, Els carnissers no és una obra premonitòria ni Son Puig-gros, tan sols una metàfora, sinó l’evidència que el corn de l’abundància venia acompanyat d’un peatge, molts aranzels i sense marxa enrere.

Més de cinquanta anys després, Miquel Mas Fiol, de la mà de Produccions de Ferro, l’agafa pel seu compte i ens frega pels morros una sentència que no fa mal, però ofèn de valent, com és “ell ja vos ho deia”, que, per descomptat, Frontera mai no va pronunciar. En qualsevol cas, per moltes raons, Els Carnissers serà sempre un retrat hiperrealista d’un món que, com pronostica l’obra, ja no és ni tornarà a ser el que era. Per una altra banda, una translació des de la novel·la als escenaris sempre té no poques dificultats, ja no tan sols per fidelitat a l’original, que també, sinó per evidents qüestions de llenguatge. Mas Fiol, amb tan sols tres actors: Catalina Florit, Xavi Frau i Lluís Febrer, no tan sols ens explica la història de molts més de tres personatges, a més, fa que ells contin directament al públic, el què i el perquè de tot plegat, més enllà dels diàlegs. Molt més enllà, ja que la funció comença com si fos un programa de mà i la presentació dels protagonistes, que, per cert, recoman efusivament la lectura del text del director i autor de la translació i dramatúrgia que figura en el de paper, que també és molt més que una declaració de principis.

Originalitat, fidelitat i precisió, podria ser un titular adient. Originalitat per tan peculiar estructura i embolcall. Fidelitat perquè sobre l’escenari no hi manca res de tot el que va escriure l’autor, afegint alguna llicència poètica, o d’altre tipus, com per exemple que un cambrer esdevingui cambrera i que fa que la situació esdevingui encara més contundent, i que els actors fins i tot interactuïn amb el director, però hi és tot. Precisió, perquè no hi ha el més petit dubte, en cap moment de l’obra, de qui és qui i on i en quina situació o lloc es troben, que a més d’una translació acurada i sempre amb el mateix decorat necessita tres protagonistes capaços de canviar de rol i totes les seves circumstàncies en una fracció de segon i amb una eficàcia que, per arrodonir-ho, ni es veu ni es nota.

P.S.– Ara mateix la tornaria a veure.