Cabaret Pop
Cultura 14/01/2023

Shakira i l'art del retret

Els currículums dels cantants més mediàtics d'ara i de sempre estan plens de retrets a les exparelles en forma de cançó. Aquí homenatgem alguns títols que no poden passar desapercebuts

5 min
Shakira canta (i factura) contra Piqué

BarcelonaAquesta setmana, que afortunadament ja deixem enrere, hem perdut tots la xaveta analitzant com si fos una comunicació encriptada sobre un imminent atac nuclear de Putin a Europa la lletra de la darrera cançó que Shakira li ha dedicat al seu ex, el futbolista retirat Gerard Piqué. La veritat és que amb tanta gent dient-hi la seva i a còpia de fixar-nos-hi tant jo he acabat arribant a la conclusió que serà una cançó que envellirà malament. Escoltant-la em fa la sensació que la voluntat de la compositora per no deixar-se cap retret al tinter ha passat per sobre de la seva tradicional voluntat d'excel·lir musicalment. La seva necessitat evident d'assenyalar tothom, de fer veure que res l'ha traumatitzat, de demostrar que ha guanyat aquesta guerra i de posar de manifest que ja està curada de tot el sotrac emocional han convergit en aquesta producció amb Bizarrap per –com no podia ser d'altra manera després d'una vomitada tan gran– convertir-se en un producte de consum massiu. Però crec que en aquest cas massiu no significa exitós, almenys si fem la comparació amb la carrera tan assertiva que ella sempre havia tingut i que l'ha convertit en una icona pop de 45 anys amb una carrera completament estable, cosa que és una autèntica proesa.

Utilitzar els pesars i les alegries com a motor creatiu és tan antic com el mateix ofici artístic, però fer-ho deixant que això atropelli les virtuts de l'autor a mi em sap greu de veure. Evidentment, és una qüestió molt subjectiva i ves a saber quanta gent deu estar pensant ara mateix que aquesta cançó de la colombiana amb el productor argentí és la millor que ha fet mai. Hi ha gustos per a tot. I tant! Però discrepo d'aquesta posició. Quan intento mirar-la en perspectiva, em convenço encara més que aquesta cançó acabarà sent poc més que la música de fons per als stories d'Instagram de persones a qui hagin traït o abandonat. També crec que en poc temps resultarà fal·lible a les pistes de ball, cosa que no ha passat mai amb els hits de Shakira, que aixecarien de la cadira morts de la talla d'un boomer o d'un early mil·lennial com jo.

Segurament em sembla especialment fluixa perquè la comparo amb grans hits de la història de la rancúnia amorosa, que és un subgènere que sempre m'ha agradat molt. Un dels grans temes que s'han fet per cantar-li les quaranta a un ex és el que li va escriure la indispensable musa dels setanta nord-americans Carly Simon a Warren Beatty. L'actor, que treu sis anys a la cantant, va ser irresponsable emocionalment amb ella en un moment en què ella era molt jove, i això la va marcar. Tant, que la va portar a escriure el temàs You're so vain –"Ets tan vanitós", en català–, en el qual descriu quirúrgicament tots i cadascun dels trets narcisistes d'aquell home que vivia per seduir i no per estimar. La cançó, que radiografia també aquella època i aquell país, resulta genial quan li pregunta al destinatari sense dir el seu nom: "Me la jugo que penses que aquesta cançó parla de tu. Oi? Ets tan vanitós..." Simon, amb un currículum amorós d'excepció en el qual l'impacte de Beatty devia representar finalment poc més de l'1%, no va admetre que la cançó parlava d'ell fins 44 anys després de publicar-la. Les travesses havien apuntat a Mick Jagger, Cat Stevens o David Bowie, i ella sempre callava. A diferència de Shakira, ella no practicava l'obvietat sinó el misteri.

Un altre dels grans hits del despit l'interpreta un home. Perquè, efectivament, els homes a vegades fins i tot reconeixen que els han estafat. Quan tenia 17 anys i encara molts li deien Micky, Luis Miguel va ser enganyat suposadament per una dona que va ser el seu primer amor i, per tant, el seu primer fracàs. Era la fotògrafa Mariana Yazbek, que el va conèixer perquè ajudava a produir el videoclip de Cuando calienta el sol, l'any 1987. La seva història va durar només sis mesos, però va marcar aquella jove promesa dels boleros. El compositor Juan Carlos Calderón, que sabia que la fotògrafa se n'havia tornat amb el seu ex –el director Alejandro González Iñárritu–, es va inspirar en tot allò per compondre Culpable o no. Primer Micky va dir que no perquè –a diferència de Shakira– no volia mesclar la seva intimitat amb el negoci. Però el seu facinerós pare va veure el filó i el va convèncer. "Miénteme, como siempre, / por favor, miénteme! / Necesito creerte, / convénceme", implora l'artista en aquest punyent tema, llançat just un any després de les suposades banyes.

Cry me a river és una cançó que ha fet molt soroll en relació amb criticar una ex. La cantava Justin Timberlake i l'hi dedicava a una malaguanyada Britney Spears, que després de la ruptura es va convertir en el dimoni per a la premsa rosa nord-americana perquè ell insinuava que ella li havia estat infidel. Aquesta qüestió, que ella sempre va negar i que segueix negant avui dia, va generar a Timberlake una fama enorme, ja que va catapultar el seu primer disc en solitari. Les conseqüències van ser que tot el patriarcat dels EUA i del món va caure al damunt de la pobra Britney, que tenia només 21 anys. A pesar de la trista gènesi del tema, és una gran cançó pop que Rolling Stone va situar entre les 500 millors de la història. Tant de bo ella faci justícia a les seves memòries amb tot aquell abús i amb la doble seva que Timberlake va col·locar al videoclip.

Però la suposada agressivitat de Shakira o de Timberlake són no res al costat de la grandiosa Paquita la del Barrio. L'artista mexicana va entonar el 2004 la cançó Rata de dos patas i des de llavors ja no ha pogut parar. La va escriure pensant en el president mexicà Salinas de Gortari Manuel Eduardo Toscano, un compositor que va veure en ella la millor intèrpret possible. Ella va decidir fer-la seva recordant com el seu marit de feia 25 anys li va ser infidel durant 15 amb la mateixa dona. La cançó són bàsicament quatre minuts seguits d'insults. Però que ben trobats i que ben enllaçats. A Paquita, que té moltes cançons ideals per al desamor, se la coneix com la "guerrillera del bolero". La feina que ha fet contra els abusos del masclisme a Llatinoamèrica és més gran que la que pugui fer l'organisme per a la igualtat de gènere de l'ONU.

I tot i que moralment la millor cançó de tots els temps per a ruptures gens a l'estil Gwyneth Paltrow és la de Paquita, no podem deixar de mencionar l'alta qualificació de ¡Se acabó!, de María Jiménez. La cançó que resava un s'ha acabat va suposar curiosament el 1978 l'inici de la seva fulgurant carrera. Se la va trobar per casualitat i era obra de José Ruiz Venegas, un lletrista gadità autor de temes tan contraris a aquest com La minifalda, popularitzat per Manolo Escobar. Tant de bo el ¡Se acabó! hagués estat obra de Jiménez i dedicada a Pepe Sancho, l'home que tant li va amargar la vida. Al final, tant aquesta cançó com les anteriors es descaren contra l'ex que creus que t'ha fallat. Són totes molt antigues, però em resulten més atemporals que la present de Shakira, que sembla més escrita només contra l'ex i no tant pensant en el gran públic. Déu ser aquesta la màgia que li falta. Que és la que hom podia esperar d'una artista Ferrari.

stats