Els concerts de sarsuela desperten molta expectació i no és d’ara. Fins i tot resulta estrany que no hi hagi més oferta. Una bona prova és aquesta marató que ha recorregut Maó, Ciutat i Manacor en tres dies seguits i amb gran èxit de públic, ple a vessar en els dos primers. Un gènere lleuger, sens dubte, però que, com va explicar Pablo Mielgo, micròfon en mà, la sarsuela explica històries de cada dia, mentre que l’òpera resulta molt més estufada, molta èpica i de poca quotidianitat. Era una manera de defensar un gènere que potser massa cops sembla 'amadrilenyat' i una mica llunyà més enllà del 'Foro', però val a dir que la selecció que ha ofert la Simfònica en aquesta ruta no ho és ni poc ni gens. De fet, el repertori de Mielgo ha estat tan perfectament escollit que no resulta exagerat dir que ens oferí un assortiment amarat dins un broll d’excel·lència. Una circumstància que va donar cos al concert, però sobretot que aconseguí que el públic gaudís de valent i en tot moment. No va ser tan sols el públic: l’escenari era una festa; l’orquestra, exultant; Mielgo, un mestre de cerimònies fantàstic, i el pati de butaques, com no podia ser d’altra manera, encomanat de tanta bullícia.
Tornant al repertori, el cap i la cua, varen resultar immillorables com a portada i contraportada d’aquesta petita antologia sarsuelera. Per començar, un vibrant Preludi, el d’El tambor de Granaderos, de Ruperto Chapí, i, per finalitzar i com a bis anunciat, l’Intermedio, de La boda de Luis Alonso. D’aquesta darrera peça, Mielgo en va dir dues coses. La primera és que aquesta meravella de Gerónimo Giménez s’ha convertit en segell identitari de l’orquestra, la que dirigeix des de fa deu anys i a la qual durant tota la vetllada va dedicar tot un ramell de floretes. Per una altra banda, va explicar que amb l’Intermedio va concloure el concert que l’Orquestra Simfònica Illes Balears oferí dins el mític Musikverrein i amb la qual el públic dret els va acomiadar aplaudint a l’uníson, com succeeix a les grans ocasions a Viena, i a França sempre.
Fins aquí el context, però falta parlar del farcit. Dues exquisideses de la terra, amb nom i llinatges, com són el de la menorquina Maria Camps i el mallorquí Joan Laínez. En els dos duets que cantaren plegats, Todos lo saben, de La tabernera del puerto i Le van a oír, de Doña Francisquita varen ser d’una calidesa i precisió, com si les haguessin cantades junts tota la vida. I sabem que la vida com a cantant de Laínez és curta, de moment. Però també va semblar tot al contrari quan ho va fer sol, ja que exhibí temperança, equilibri i seguretat, una demostració d’alguna cosa més que professionalitat. Es diu talent i feina. Dues característiques que per separat mai no funcionen. Ell es va endur la gran ovació del vespre, quan va interpretar la famosa No puede ser, de Sorozábal. La més coneguda, diria que tan sols va ser aquesta l’única concesió a la galeria. Divertida, Maria Camps, interpretant Este es de Burdeos, deliciosa quan va cantar Noche hermosa, de Katiuska…
