OBSERVATORI

Sant Jordi: la realitat llegendària

La importància d’un mite no es mesura pel seu grau de versemblança, sinó per com ha influït en la història

La importància d’un mite no es mesura pel seu grau de versemblança, sinó per com ha influït en la història. Va existir sant Jordi? Fou un màrtir cristià del segle III de l’Orient Pròxim? Mai ho sabrem del cert, però no és el que importa. El que compta és com innombrables generacions han cregut en ell i com el primer cristianisme oriental se’l va fer seu partint d’antigues tradicions preexistents. Només cal pensar en el sumeri Gilgamesh, el clàssic Hèrcules o els vikings Ragnar, Lodbrok o Beowulf, sense oblidar el lituà Kalvis, per adonar-se que la cosa ve de lluny. Cap d’ells era igual a sant Jordi, però eren superhomes que salvaven la comunitat matant el dragó.

Al voltant del segle X la llegenda de sant Jordi ja s’ha format. La centúria següent n’apareixen les primeres representacions iconogràfiques procedents de Rússia. Ara s’ha convertit en un cavaller medieval muntat en un cavall blanc que fer el drac just abans no es mengi la princesa, després el mata amb l’espasa. Es tracta d’una imatge simbòlicament molt potent, perquè personifica la lluita del bé contra el mal en la imatgeria cristiana. Per això la fera habita les entranyes de la terra, escup i està envoltada de foc. Tanmateix, el drac de sant Jordi sempre surt o està prop de l’aigua, ja sigui un llac o un riu. Uneix, per tant, dos elements essencialment contraris, la qual cosa podria relacionar l’animal amb la pròpia terra. D’aquesta manera, el sant Jordi feudal conservaria elements mitològics originaris, de quan l’home es convertí en agricultor. L’heroi no fa més que dominar els elements que constitueixen la natura per tal d’assegurar el futur. La donzella hi juga un paper semblant, ja que està destinada a la procreació, igualment que la sang del drac, que fertilitza la terra, d’on creixerà una rosa vermella. S’ha de fer notar, però, que la princesa, com la terra, és passiva, mentre que l’home, el guerrer, domina la natura de manera activa amb les seves armes.

Sant Jordi, un cavaller

El mite no només es reelabora en l’espai, sinó també amb el pas del temps. A l’època medieval els europeus converteixen el sant Jordi màrtir en un cavaller. És a dir, en un militar professional, si es pot emprar aquesta expressió, tot i mantenint una iconografia tradicional. Tant serà així que fou el guia espiritual dels croats en la conquesta de Terra Santa. D’aquesta manera retornava a la seva pàtria primigènia. No debades, va ajudar Ricard Cor de Lleó en la presa de Jerusalem, com també ho va fer amb els cristians ibèrics en les lluites contra els sarraïns. Així, el comte Borrell el va veure baixar durant l’entrada a Barcelona i Pere I d’Aragó el 1098 va conquerir Osca amb la seva ajuda. Per descomptat, el rei En Jaume el va tenir ben a prop durant la conquesta de Mallorca i de València. En el primer cas, foren els mateixos musulmans, segons diu la crònica reial, els qui el veren entrar dins la Ciutat sobre un cavall blanc amb armes del mateix color, la qual cosa va fer pensar als cristians que no podia ser altre que sant Jordi, “car en altres històries trobam que en altres batalles l’han vist cristians i sarraïns moltes vegades”. Doncs, un sospitós habitual en aquesta mena d’empreses, sempre a favor de la cristiandat en general i a la Corona catalanoaragonesa en particular. No es pot passar per alt que, en aquesta nova adaptació del mite, els sarraïns han substituït el drac i, a diferència dels herois antics esmentats, sant Jordi sempre va a cavall. Aquesta era la manera de combatre de l’aristocràcia, mentre que el poble anava a peu. El sant s’adapta als nous temps convertint-se en un senyor feudal, vassall d’un monarca a les ordres de Déu, imatge popularitzada gràcies a la Llegenda Àuria de Iacopo da Varazze, escrita entre el 1261-1266.

L’ajuda prestada a la Corona d’Aragó va tenir recompensa. Els monarques catalans, com també els anglesos i d’altres indrets d’Europa, però no a Castella, on sant Jaume ocupa el seu lloc, li donen tota mena d’honors i distincions. Proclamat patró d’Aragó el 1096, el 1343 ho serà de València i el 1407 de Mallorca. Com no podia ser d’altra manera, des del segle XIII el braç militar, amb el beneplàcit de la monarquia, creà confraries que el tenien com a sant patró. La primera, a Terol el 1263. La seguiren les de València i Barcelona a mitjan segle XIV. La confraria de Mallorca fou creada per un privilegi de Joan II el 1460 amb l’objectiu de salvaguardar els interessos de la noblesa. No és casualitat que els nobles assetjats a Alcúdia sortissin a l’encontre dels agermanats un 23 d’abril, en la coneguda batalla de Sant Jordi, que, evidentment, guanyaren. Ara el poble revoltat havia substituït els sarraïns com a reencarnació del drac.

Referent nacional

Això no vol dir que el sant fos monopoli dels cavallers. El poble no l’havia oblidat. Ens ho recorda el plebeu Joan Mas quan el va invocar el 31 de maig de 1550 per lluitar contra Dragut, a qui, per descomptat, va vèncer. Talment com avui en dia, quan s’ha convertit en referent nacional interclassista i transversal, a més d’amant de la cultura i pacifista.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF