Música
Cultura 26/07/2022

Rosalía, on són els músics?

La gira del disc 'Motomami' genera un debat sobre l'absència d'instrumentistes a l'escenari

4 min
Rosalía al Palau Sant Jordi el 23 de juliol del 2022.

BarcelonaUna de les virtuts de Rosalía és la capacitat de propiciar debats més o menys abraonats, polaritzats o reflexius. Primer va ser si feia flamenc o no. Després va venir la discussió sobre l’apropiació cultural arran de la publicació d’El mal querer. I ara li toca el rebre a la posada en escena, sobretot per l’absència de músics a l’escenari durant la gira del disc Motomami

“En quin moment de la història vam decidir considerar que un espectacle sense cap músic és un concert? Això ja està inventat i té un altre nom: karaoke”, deia en un fil de Twitter el periodista musical d’El País Fernando Neira a propòsit del pas del Motomami Tour per Madrid. Neira, a part de passar per alt que Rosalía és músic (i que en el xou, a més de cantar, toca la guitarra i el piano), va obviar Llorenç Barceló, el pianista i organista mallorquí que toca els teclats en aquesta gira, tot i que no sigui visible per al públic.

La mateixa Rosalía va respondre a Twitter quan el debat ja s’havia escampat, i la tertúlia encara dura: n’hi ha que s’esquincen la samarreta perquè a l’escenari del Motomami Tour no hi ha músics, i d’altres, com el roquer Leiva, s’alineen amb Rosalía. “El xou em va semblar d’una bellesa irresistible. Modernitat i avantguarda ben entesa i executada brillantment [...] El debat sobre l’absència de músics a l’escenari m’avorreix. Suposo que no és res més que por a no entendre el que està passant. Clàssic mecanisme per no sentir-te fora: rebutjar-lo”, va dir Leiva, que sempre ha defensat el paper dels músics en directe. “Si mai he de tornar a tocar a les sales petites i no em puc permetre segons quines coses, el primer que trauré serà qualsevol cosa estètica abans de prescindir de músics”, explicava Leiva a l’ARA el 2019 .

Particularmente el show de Rosalía del miércoles me pareció de una belleza arrolladora. Modernidad y vanguardia bien...

Posted by Leiva Oficial on Friday, July 22, 2022

Com a l’òpera o al teatre musical

La pregunta més pertinent potser no és per què Rosalía amaga els músics, sinó per què ha triat una posada en escena determinada. El que veu el públic d’aquesta gira és una artista que canta i balla, vuit ballarins i un càmera; a més a més, hi ha l’estímul i la informació visual que aporten les pantalles. Com a l’òpera escenificada i al ballet, en què l’orquestra ubicada al fossat queda fora de la vista dels espectadors, l’atenció del públic no es fixa en la interpretació instrumental, sinó en els cantants i la dramatúrgia. En el teatre musical, quan no hi ha fossat, els músics fins i tot poden ubicar-se en una sala annexa a l’escenari perquè, al tractar-se de música amplificada, la ubicació dels músics no altera la percepció del so per part de l’espectador. De la posada en escena triada per al Motomami Tour es pot deduir que Rosalía, la diva que mana, ha considerat que la presència visible d’altres músics no té cap sentit dramatúrgic ni coreogràfic. Ningú espera que a l’òpera Tosca la soprano canti l’ària Vissi d’arte amb els músics al costat... Sí que passa en la versió concert de l’òpera, però aleshores els codis són uns altres: el públic sobretot escolta, perquè la mirada no està tan estimulada com a l’òpera escenificada.

La paradoxa de la posada en escena

La proposta de Rosalía, amb un component coreogràfic tan rellevant, genera una paradoxa ben curiosa: a l’escenari sobretot hi ha ball, però entre el públic mana la mirada. Ella balla, els espectadors la miren. Fa unes setmanes, en la gran jornada de bachata, merengue i salsa al Festival Cruïlla, tant Juan Luis Guerra com Rubén Blades van cantar envoltats de més de quinze músics: a dalt no hi havia gaire moviment de peus, però entre el públic manava el ball i molts espectadors ni tan sols miraven l’escenari. En aquest sentit, el Motomami Tour comparteix més codis amb la dansa que amb la música d’artistes llatins que reivindica al disc, com el cantant Héctor Lavoe i el trombonista i arranjador Willie Colón.

Veure els músics fent exactament què?

Motomami és un disc que té més a veure amb la manera de produir hip-hop que rock o jazz. Per tant, la translació natural al directe seria la del hip-hop: DJ i vocalista (i ballarí de breakdance). Ella hi afegeix coreografia, el piano a Hentai, la guitarra elèctrica a Dolerme i el teclat de Llorenç Barceló. Aquesta lògica la porta als temes dels discos anteriors, com la guitarra enllaunada quan canta De plata. Hi ha una coherència formal d’acord amb uns codis (els del hip-hop), com passa en un concert d’Iron Maiden, en què els codis del heavy metal demanen que es vegi el guitarrista fent el solo que el públic imita fent air guitar.

Els precedents de Kraftwerk i Léo Ferré

Un concert de música amplificada implica un pacte de certesa: s’accepta que allò que sona és fruit del que s’està interpretant (o manipulant) a l’escenari. A les actuacions del grup alemany Kraftwerk veies quatre persones que amb prou feines podies identificar i assumies que estaven tocant en directe. Que fos cert o no no modificava la percepció de l’espectador. En el cas de Rosalía, també es prioritza el què, que sonin Saoko o Malamente, per sobre del com, que la interpretació instrumental sigui en directe o enregistrada. La pregunta és: això canvia la percepció del públic?

La Rosalía del Motomami Tour és revolucionària per unes quantes coses, però evidentment no per la combinació d’interpretació en viu i música enregistrada. El setembre de 1980, el cantautor francès Léo Ferré va fer tres concerts al Palau de la Música. Ell cantava i tocava el piano, però l’acompanyament orquestral era tot enllaunat. La crònica d’Enric Canals a El País recollia tant l’esbroncada del públic al principi de l’actuació com l’èxit del concert. La polèmica també va ser amplificada pels periodistes. En la roda de premsa li van recordar a Ferré que en un país amb molt d’atur els sindicats estaven en contra del playback. “Els sindicats són la mort de la revolució”, va dir el cantautor. 42 anys després, Rosalía, més prudent en qüestions socials, ha resolt la polèmica a Twitter.

stats