Rosalía contra el ‘big data’ i els algoritmes de creació musical

Dades, dades i més dades. Això és el que generem avui quan naveguem per les xarxes socials, comprem en línia, mirem una sèrie o escoltem música. És ben sabut que les empreses tecnològiques analitzen aquestes dades amb motors d’intel·ligència artificial per oferir-nos el contingut més afí als nostres gustos. Però des de fa uns quants anys, plataformes com Netflix van un pas enllà: fan servir aquesta informació per crear contingut. L’anàlisi de dades no només revela quins temes es busquen més, quins gèneres interessen, els actors més aclamats o la durada òptima dels capítols, sinó que també dona pistes sobre la manera d’estructurar la narració: ¿és millor començar amb una presentació tranquil·la dels personatges o amb una escena d’acció? ¿El gir de guió s’ha de produir a la meitat del capítol o a l’últim minut? ¿Els personatges han de ser complexos o més aviat plans i estereotipats? La resposta, amics, és en les dades.

Amb aquesta fórmula Netflix va crear el 2013 House of cards, la seva primera gran producció d’èxit. La creació de contingut basada en dades ha fet que la taxa d’èxit de les sèries produïdes per la plataforma sigui del 80% mentre que a la indústria les xifres ronden el 30%. Greg Peters, el cap de productes de la companyia, assegura que els nous continguts es basen un 50% en les dades i un 50% en la creativitat humana.

És previsible que la tendència inaugurada per Netflix s’estengui a més plataformes i arribi fins a les de música. De fet, la indústria musical sempre ha seleccionat les cançons segons el potencial comercial que presenten a partir d’uns criteris que alguns estudis neurocientífics han confirmat: els èxits són, majoritàriament i de manera simplificada, cançons curtes amb una tornada harmònicament previsible, precedida per algun canvi d’acords lleugerament inesperat a l’estrofa principal.

En aquest context de creació mediada per dades i algoritmes, Rosalía ha publicat el disc Motomami (Columbia-Sony, 2022). Les primeres 24 hores acumulava 5,79 milions de reproduccions i superava el rècord espanyol de C Tangana amb El Madrileño, que en va aconseguir 5,17. Els setze temes del disc han entrat al top 20 de la plataforma Spotify a Espanya i n’ha col·locat onze al top 200 mundial. Ha seguit la recepta dels algoritmes? Majoritàriament, no. La fama, una bachata senzilla però bonica i autoreferencial, és potser el tema que més beu de la fórmula del hit prefabricat. A Saoko, en canvi, es presenten dues estrofes de reggaeton a les quals un pont de jazz retorna a l’inici per desfermar-les en una apoteosi de percussió. La rítmica Bizcochito és una sola línia harmònica sobre la qual discorre una melodia contestada per una mena de cor a la grega. A Diablo s’alternen una estrofa amb ànima de reggaeton i una de flamenca per culminar en un final eteri. I a la lírica G3 N1 5 hi ha una estrofa i una tornada, però no hi ha cap acord sorprenent i el tema s’acaba amb una nota de veu de la seva àvia. Etcètera.

Barreja i transformació

En contra de la recepta de Peters, es podria dir que Motomami és un 5% de dades i un 95% de creativitat humana. Una creativitat que es basa en la barreja i la transformació de gèneres. Les papallones de la coberta, un organisme que té incrustats a la seva naturalesa més íntima dos programes genètics per ser dos animals diferents, ja indica que el transformisme és una de les dimensions temàtiques i formals del disc. Però no són papallones al natural. Són grafitis, és a dir, una reelaboració en clau urbana d’aquesta força de la natura. Al darrere de les papallones, Rosalía apareix en la mateixa posició que la figura central del quadre Naixement de Venus, del pintor renaixentista Sandro Botticelli. La referència a aquesta Venus, que va ser el primer nu femení en la història de l’art occidental des de feia mil anys i es va erigir en arquetip de la feminitat, no és gratuïta: Rosalía es reivindica sense cap modèstia com a cànon.

L’artista de Sant Esteve Sesrovires s’autoproclama així no només com a cànon femení, sinó també artístic. “No basé mi carrera en tener hits / Tengo hits porque yo senté las bases”, canta a Bizcochito. I amb això repudia els algoritmes que cauen en la fal·làcia estadística de crear per a l’espectador o oient mitjà, que en realitat no existeix, i reivindica la llibertat creativa que emana de la textura flonja i humida del cervell humà. Si al quadre de Botticelli naixia un cert tipus de bellesa, a Motomami neix una rebel·lió contra la uniformització a què ens aboquen les màquines. Rosalía demostra que el silici dels circuits no pot competir contra el calci de les sinapsis. Almenys de moment. Perquè no sabem si els algoritmes del futur recomanaran afegir una nota de veu de l’àvia de l’artista al final de totes les cançons.