Richard Blackford: "Dins d’una simfonia hi ha tot un univers i vaig sentir que a la Sagrada Família també n'hi havia un"

LondresA primers de maig va tenir lloc l'estrena mundial, al Royal Festival Hall de Londres, de Simfonia de la Sagrada Família, una peça en tres moviments de Richard Blackford (Londres, 1954), que s'inspira en les formes i l'espiritualitat que transmet el temple de Gaudí i, en concret, en les tres façanes: Nativitat, Passió i Glòria. Blackford, que viu a cavall entre Mallorca i la capital britànica, té una molt dilatada carrera que el 2014 va fer un gir sobtat: es va consolidar aleshores la trajectòria d'un autor contemporani que només cal sentir per adonar-se que és i sona, també, com un de clàssic. La prova, a més de la simfonia gaudiniana, que s'acompanya d'una pel·lícula ad hoc, pot ser Pietà o Voices of exile, una composició que ressona especialment aquests dies, per raons tristament evidents.

És vostè un home religiós?

— No soc catòlic. Soc de l’Església d’Anglaterra, i una persona molt espiritual. Moltes de les meves composicions, inclosa Pietà, tenen aquesta connexió.

Quan va visitar la Sagrada Família per primera vegada?

— La meva primera visita va ser cap al 1992. Encara hi havia bastides i era difícil fer-se una idea exacta de quin efecte produiria l’interior. Allò era una obra en construcció. Va ser 27 anys després, el 2019, en una visita gairebé per casualitat amb el meu cunyat, que en vaig quedar commogut. Especialment per l’interior, que ja estava acabat. L’efecte de les columnes i dels vitralls era aclaparador. I també el de les façanes del Naixement i de la Passió, de Josep Maria Subirachs, que em van colpir profundament. Després vaig poder visitar la Pedrera i vaig quedar totalment fascinat pel món de Gaudí.

Durant la composició de la simfonia, va visitar la Sagrada Família repetidament? Què sentia?

— Sí. Des de Mallorca, al matí anava a Barcelona i a la tarda tornava a casa. Durant la visita prenia notes amb l'iPad, una llibreta i un bolígraf. Una de les sensacions més fortes que vaig tenir va ser pensar, com deia Mahler, que dins d’una simfonia hi ha tot un univers. I vaig sentir que a l’interior de la Sagrada Família també hi havia un univers, per la manera com Gaudí inclou tota la natura: els animals estranys a l’exterior, les columnes que semblen arbres gegants a l’interior… La natura travessa tot l’edifici. Crec que Gaudí volia que fos un espai inclusiu, no només per a catòlics ni tan sols per a cristians, sinó un lloc on qualsevol pogués trobar inspiració espiritual. Aquesta idea em va captivar molt.

La basílica encara no està acabada. Ho va intentar reflectir en la seva simfonia?

— Sí, especialment pel que fa a la Façana de la Glòria… Sabem, pels models de Gaudí, que a la part superior d’aquesta façana hi hauria el Credo. Així que vaig pensar que el començament del darrer moviment seria una versió del Credo, extreta del text llatí, començant amb una melodia de trompa. A partir d’aquí vaig desenvolupar un tema que recorre tot el moviment final. I com que la façana encara no està acabada, vaig voler celebrar la llum dels vitralls que hi haurà al seu voltant. Al final s’hi afegeix l’orgue i la música s’eleva cap al sostre, com en una ascensió.

Com s'imagina la interpretació de la simfonia a la Sagrada Família, si mai s'hi presenta?

— Seria meravellós tenir pantalles múltiples i que es projectés el film, amb música en directe. I que el públic veiés alhora el film i l’edifici real, el sostre, l’orgue i sentís la música. Crec que podria ser una experiència molt poderosa.

Vostè ha compost música per al cinema, música simfònica, coral… Com es mou entre aquests mons tan diferents?

— Des de jove vaig somiar amb combinar la música amb altres disciplines: la paraula, la narració, la dansa, el teatre, l'òpera… I després, el cinema. Amb trenta anys vaig començar a fer música per a la televisió alemanya, especialment per a ZDF. I durant vint-i-un anys això va ocupar gran part de la meva vida. Vaig arribar a fer fins a quinze pel·lícules l’any, cosa insostenible.

Si m'ho permet, a aquest ritme sembla impossible produir res de qualitat.

— Era un ritme insà. I quan em vaig casar per segona vegada, el 2014, vaig decidir deixar tot això. Volia compondre peces de concert que havia hagut de rebutjar. Vaig fer una aturada radical i vaig començar un doctorat a la Universitat de Bristol per estudiar música contemporània. Fins aleshores estava força desconnectat del que es feia en l’àmbit contemporani. Però el doctorat em va obrir un món nou. Van ser tres anys d’immersió total i van transformar la meva manera de compondre. Això em va permetre tornar a la composició concertística. I en els últims deu anys he escrit unes quaranta peces per a concert, orquestra, cambra… I és el que vull fer fins al final de la meva vida.

I l’òpera? Quan va saber que en volia escriure?

— Crec que tenia 13 anys. La meva tieta em va portar per primera vegada a una òpera a Londres, vam anar a veure La fanciulla del West, de Puccini. Em va impressionar profundament. Després, en un intercanvi escolar a Múnic, vaig veure moltes òperes, i especialment Lulu, d’Alban Berg, que em va confirmar que la música contemporània pot ser molt poderosa. Però per arribar-hi cal dominar l’orquestració, la tècnica, tot un llarg camí.

Moltes de les seves obres tenen una càrrega molt emocional i també narrativa. Quin paper té la narrativa en la seva música?

— És central. No recordo haver escrit mai cap peça sense una mena de fil narratiu. Encara que no hi hagi text, hi ha una estructura, un relat interior. Per a mi, la narrativa pot ser com les bastides d’un edifici: sostenen l’estructura mentre es construeix, però després es poden retirar i l’obra s'aguanta sola.

I la veu humana? Com va descobrir el seu potencial?

— Va ser arran de l'estrena de Mirror of perfection, el 1995. Es va estrenar amb estudiants del Royal College of Music, i pensava que seria la primera i l'última vegada. Però va tenir molt d’èxit, es va tocar al Royal Festival Hall i després per tot el món. I em van començar a arribar encàrrecs corals, com Voices of exile, Not in our time i després Pietà.

Voices of exile és una peça molt compromesa socialment i políticament. Quin és el seu compromís amb el seu temps en tant que artista?

— Part del paper d’un artista, d’un compositor, és fer de testimoni del que està passant al món. Cal denunciar a través de la música, la poesia, el cinema o el teatre les desgràcies i les situacions injustes que viu la gent. Jo sento molt aquest deure, i crec que això es nota en diverses de les meves obres. També és el cas de Pietà, que utilitza textos d’Anna Akhmàtova. Però per a mi no era només una obra sobre Maria, la mare de Jesús, sostenint el seu fill mort. La vaig escriure mentre es llançaven bombes sobre Síria. Recordo perfectament veure unes imatges esgarrifoses d’una mare amb el seu fill en braços. I vaig pensar: "Aquesta és la Pietat del nostre temps". Aquesta és la motivació de molta de la meva música. Un exemple recent, potser el més optimista que he escrit mai, és una peça inspirada en la novel·la Orbital, de Samantha Harvey. És una obra per a bandes de metall que serà interpretada per centenars de formacions arreu d’Europa. Celebra la bellesa i la fragilitat del planeta i convida a relativitzar les nostres disputes humanes des d’una mirada més ampla.

Creu que la música contemporània continua sent difícil per al gran públic?

— Ha canviat molt. Fa deu anys, una estrena contemporània podia fer enrere el públic, però ara la música nova és més comunicativa i compromesa. S’ha deixat enrere l’avantguarda dura dels anys 60 i 70 i el serialisme radical. No tinc cap problema amb dir noms: per exemple, Pierre Boulez, que probablement és un dels grans músics del segle XX i un director extraordinari amb una oïda prodigiosa però tenia una estètica musical totalment oposada al que jo defenso. Perquè, per a mi, la missió d’un compositor és comunicar, arribar emocionalment a les persones. No es tracta només del cap, sinó d’un equilibri entre el cap i el cor. I això és el que intento fer.