Cultura 27/07/2021

El Reina Sofia salda el deute pendent amb l’exili espanyol

Obres dels artistes catalans que van fugir el 1939 entren a deu sales de l’exposició permanent del museu

3 min
Cartells antifeixistes de Josep Renau publicats a Mèxic

MadridQuan el valencià Manuel Borja-Villel va tancar el 2007 l’etapa al Macba per passar a dirigir el colossal museu del Reina Sofia a Madrid hi va trobar moltes mancances. Entre elles, la falta del testimoni de l’art de l’exili espanyol en l’exposició permanent. Al cap d’un temps va provar de salvar-ho amb una petita sala a prop del Gernika de Pablo Picasso, però ha sigut finalment amb la profunda remodelació del recorregut habitual del museu –que culminarà al novembre i que oferirà una nova interpretació dels seus fons– que el Reina Sofia ha acabat saldant el deute pendent amb l’exili espanyol. A partir d’avui ja es pot visitar la nova col·lecció titulada Pensamiento perdido: autarquía y exilio, un recorregut des del 1939 fins als anys 50 a través de 300 obres d’un centenar d’artistes, molts d’ells catalans.

'Monumento a los españoles muertos por Francia', de Picasso

“El període de l’exili cobreix un deute històric”, assenyala a l’ARA Borja-Villel relatant la feina titànica de deu anys ajuntant tot de peces que estaven fora d’Espanya. Des del fill d’un artista que explicava com el seu pare mai va obrir la maleta a Mèxic, fins la mort, o la complexitat de recuperar esbossos del barceloní Josep Bartolí que mostren el tracte degradant que rebien els exiliats espanyols a França i que fins ara no s’havien exhibit. La mostra recull obres d’artistes “excepcionals” com Salvador Dalí o Joan Miró, però el que crida més l'atenció és que ja no ho fa de forma descontextualitzada, sinó en una sala on també es fa un reconeixement específic a la tasca titànica del psiquiatre freudià Francesc Tosquelles .

Exili i autarquia

El recorregut es divideix en dues parts: l’exili d'una banda i l’autarquia del règim franquisme de l’altra. “Una representació de l’Espanya aïllada”, en paraules de la cap de col·leccions del Museu, la també valenciana Rosario Peiró. Però lluny d’entrar en apologia de l’art del primer franquisme, la mostra exhibeix els grupuscles que intentaven perseguir la modernitat en l’etapa més fosca de postguerra. Això es tradueix sobretot en l’arquitectura: de l’obra feixista de Francisco de Asís Cabrero, que té el seu exponent en l’actual ministeri de Sanitat del passeig del Prado a Madrid –antigament era la Casa Sindical–, a veure com el 1955 muta la seva forma de construir bevent de les avantguardes europees per impulsar la reconstrucció espanyola. Tot per culminar amb una reproducció del pavelló espanyol de la Triennal de Milà del 1951, dissenyat per Josep Coderch, quan el règim s’obre després de la fi de la II Guerra Mundial i l’aval dels Estats Units i intenta apropiar-se dels versos de Federico García Lorca i l’artesania per projectar-se al món, en un pavelló que té moltes ressonàncies amb el de la República del l’Exposició Universal del 1938 a París.

Reproducció del pavelló espanyol de Coderch

Però per fugir de la llosa del franquisme, el recorregut comença amb tota una declaració d’intencions: fotografies de Robert Capa de l’exili des de Barcelona al camp de refugiats d’Argelers i un gran Picasso en homenatge als espanyols morts per França. Per a Peiró, aquesta lectura és “innovadora” perquè la “militarització” del règim contrasta amb la “fugida” i la mirada d’uns camps de refugiats que recorden també el “present” en el context d’una “crisi migratòria global”.

El recorregut salta de França a Mèxic, amb mostres d’una arquitectura molt més moderna que la que es feia a Espanya com la de Josep Lluís Sert, i al cartellisme del valencià Josep Renau per la lluita antifeixista des de la revista Futuro. El recorregut de l’exili culmina amb la mostra d’artistes com José Guerrero i Esteban Vicente, que no van marxar només per raons polítiques, però abans repassa una etapa crucial, segons la cap de col·leccions del museu: el protoindigenisme. La identificació de l’exiliat no amb el colon, sinó amb l’indígena mexicà que ha perdut la terra, amb obres com Cabeza de indio, del pintor, escriptor i poeta surrealista gallec Eugenio Fernández Granell.

Un reconeixement específic al psiquiatre Tosquelles

El Reina Sofia rescata de l’oblit el psiquiatre català Francesc Tosquelles (Reus, 1912 - Granges d’Òlt, 1994), exiliat a França, on gràcies als col·legues de professió va passar d’impulsar una consulta en un camp de refugiats a gestionar un hospital psiquiàtric a Saint-Alban, una zona molt empobrida del sud del país durant la II Guerra Mundial que va servir d’amagatall per a artistes com Paul Éluard i Tristan Tzara. Va ser allà on es van impulsar idees surrealistes que es fonen en la sala de l’exposició dedicada justament a la seva figura. Com l’obra de Tzara il·lustrada per Miró, que s’exhibeix en aquesta sala i que gira entorn de la idea de bogeria. O els dibuixos de Julio González sobre la Montserrat de la República derrotada i les pintures que José García Tella –que també acabaria en un camp de concentració– feia de la gent que vivia al carrer i que molts també eren exiliats. La mostra culmina amb una pel·lícula de Tosquelles sobre “l’art dels bojos”, la teràpia que aplicava en uns psiquiàtrics que fins llavors eren presons.

stats