La reforma liberal transforma Palma

Algunes transformacions importants en la morfologia de Palma durant el segle XIX foren els impactes que les desamortitzacions de Mendizábal (1836) i Madoz (1855) produïren sobre la ciutat. Les desamortitzacions suposaren un fort impuls a la liberalització de l’economia espanyola, encara massa fermada a l’antic règim, i contribuïren a rebaixar el deute públic: les Balears aportaren més de 100.000 reals a la Hisenda de l’Estat.

Aquesta mesura sense precedents va afectar molts d’edificis religiosos, com convents i monestirs, que passaren a tenir altres funcions o serviren per crear nous espais d’ús públic als seus solars. El patrimoni eclesiàstic a Mallorca es va veure reduït dràsticament: dels 43 convents que hi havia el 1836, 33 varen ser desamortitzats.

El convent de Sant Francesc de Paula, enderrocat el 1837, va donar pas a l’actual plaça de la Reina. El de Sant Felip Neri, el 1854, juntament amb la demolició feta el 1823 de l’edifici de la Inquisició, donà lloc a la plaça Major, que serà reformada pel Pla Alomar del 1943, i que com molts altres espais del centre de Ciutat han patit una complicada història i han acabat formant part actualment dels itineraris turístics de Palma.

Altres transformacions importants foren la del convent de Nostra Senyora del Carme, que va donar pas, entre d’altres, al carrer de Sant Elies, i més tard al quarter del Carme; o el de Nostra Senyora de la Misericòrdia, transformat en el Banc d’Espanya. D’una part del Monestir de la Consolació en sorgirà la posterior plaça de Quadrado, el 1893. En el solar de l’antic monestir de Nostra Senyora de l’Olivar naixerà el futur mercat de l’Olivar, i de la urbanització de l’Hort de Sant Francesc, la plaça del mateix nom, a més d’alguns carrers del seu entorn i altres dependències institucionals.

Es conservaren la majoria de les esglésies, però la resta dels convents passaren a ser espais lliures o altres equipaments: els Caputxins a presó, els Trinitaris a l’hospici dels pobres, més tard residència i església de l’Oratori de Sant Felip Neri, i el de Sant Agustí, a quarter d’Intendència.

Totes aquestes noves actuacions canviaren la fisonomia de Palma. Com la majoria de ciutats de la Corona d’Aragó, no tenia més que una plaça pública central, que en el nostre cas eren la plaça de Santa Eulàlia i, en part, la de Cort, que estava ofegada per una illeta enmig de la plaça que no fou enderrocada fins l’any 1921. Ara a la plaça de Cort hi ha un hotel i se n’està fent un altre. El turisme forma part ja de la nova plaça principal ciutadana.

Amb tot, una de les transformacions més importants va ser la de la illeta que ocupava el convent i l’església gòtica de Sant Domingo, fundada el 1231, una de les obres d’art més importants de les Illes Balears. Entre el 1831 i 1869, s’enderrocaren tots els edificis del convent i es creà el carrer del Conqueridor per intensificar la connexió entre la part baixa de la ciutat i la part alta.

El conjunt conventual de Sant Domingo tenia una extensió de 1.555 m2 i era una de les joies de l’arquitectura gòtica religiosa. A les seves runes, l’historiador Josep M. Quadrado hi dedicà un poema, que començava així:

Dó con soberbia altura

un templo daba sombra

Se estiende una llanura

Que el alma triste asombra

Yerma, montuosa y árida

Mancha de la ciudad.

Segurament va ser la demolició de Sant Domingo la que va aixecar més crítiques a causa del patrimoni impressionant que es va perdre. La seva destrucció, a més de possibilitar, com s’ha dit, obrir el carrer del Conqueridor, també va servir per a l’ampliació dels carrers estrets que anaven de Cort al Palau de l’Almudaina, i es creà el carrer que avui es diu del Palau Reial, on el 1851 s’establí el Círculo Mallorquín. Aquest és el carrer que concentra actualment més poder institucional de Ciutat: hi ha la seu del Consell de Mallorca -abans la Presó Provincial-, la seu dels grups parlamentaris que estan ubicats a la que va ser la casa familiar de Manuel Salas, la seu del Parlament -abans seu del Círculo Mallorquín-, la Fundació March -abans casa de Joan March-, el Palau de l’Almudaina, la catedral...

Les obres varen suposar que arquitectes, mestres d’obres, empreses i entitats financeres moguessin un volum de negoci rellevant al voltant de la ciutat. Tenint en compte que Palma tenia en el temps de les desamortitzacions uns 36.000 habitants i unes 5.000 cases, l’impacte fou considerable. No tan sols en el sentit urbanístic, sinó també social i cultural: la societat palmesana va començar un trànsit cap a una altra realitat.