Cultura 09/08/2021

Joina: "La recerca d'un refugi és constant"

3 min
Joina Canyet.

La de Joina Canyet és una de les veus emergents del panorama musical en català. Graduada per l'ESMUC en piano clàssic, va debutar fent rap en llengua catalana amb Companyes, un disc crític i reivindicatiu. Amb el confinament i una etapa de canvi vital, li sorgí la necessitat de mirar-se endins, cercar el seu refugi, parlar d'una altra manera. Ho ha fet al segon àlbum, Òrbita 9.18. Aquest dissabte , 14 d'agost, el presentarà en el marc del programa de La Lluna en Vers al puig de Consolació, a Sant Joan.  

Veniu a presentar Òrbita 9.18., publicat a principi d'any. Una gran part del disc la vàreu treballar durant els mesos de confinament. Com va marcar el resultat final, això?

— Diria que el moment vital i global que estava passant va afectar les cançons i el procés de creació de l'àlbum. Coincideix amb un canvi d'etapa, perquè va ser just quan vaig acabar la carrera a Barcelona quan ens van confinar. Aquesta incertesa general i, també, personal va fer que volgués trobar una nova sonoritat. No tinc cap mètode de creació concret, però al llarg d'aquests anys he descobert que bec d'influències molt variades. La carrera de piano clàssic que he fet a l'ESMUC m'ha marcat molt, però una de les coses de les quals estic més contenta dels anys d'estudiant és d'haver tingut la possibilitat de compartir espais amb companyes que feien disciplines diferents de la meva. He descobert, també, que m'influeixen altres llenguatges, com la poesia i el cinema.

Vàreu estudiar piano a l'ESMUC, i aquest és l'instrument principal del disc. Però en realitat us apropau bastant a músiques urbanes, al pop i al jazz. En algun moment dels anys d'estudiant us vàreu plantejar fer un projecte així?

— Crec que mai m'havia imaginat un projecte així, més proper a la música urbana. Però sí que m'havia cridat l'atenció fer un projecte personal. No sabia que seria en forma de cançó pop o rap, i tampoc en les dimensions que està agafant tot. Sempre m'ha agradat escriure, però no ho vaig fer fins al 2018, amb el primer disc, Companyes. Tanmateix, sempre m'havia encuriosit.

El disc parla de trobar un refugi. És inevitable estar en aquesta recerca constant?

— Crec que sí. Hi ha moments en què aquesta necessitat et desborda més. Amb el confinament es va evidenciar molt més, perquè hi havia aquest moment de canvi d'etapa. Ja són forts de per si i demanen un replantejament, un parèntesi. Aquesta crisi, que encara dura, ens ha portat a una espècie de món amb canvis inesperats tota l'estona, i encara es veu més la necessitat de trobar aquest refugi.

'Nonhome', 'Pastorale' i 'Out of time' són les tres parts del disc, a més de dos preludis. Per què vàreu decidir dividir-lo així?

— Anava escrivint sense pensar en el concepte, això va venir després. Quan tenia les cançons que volia que formessin part d'aquest àlbum, vaig veure que hi havia algunes constants de temàtica i expressivitat musical que s'anaven repetint: les que parlen més directament de trobar un refugi i de la sensació de buit i transició, que serien les que formen part de l'episodi 'Nonhome'; algunes de més nostàlgiques, que evoquen el passat, que serien les de 'Pastorale'; i les d''Out of time' són les que tracten aquesta dicotomia de la necessitat de parar en un món en què impera la pressa i la productivitat. Jo vaig passar el confinament a l'Empordà, que és on vaig néixer i créixer. Això em va fer veure que feia molt de temps que estava desconectada de la meva terra. I em va servir per donar tot aquest concepte al disc.

Aquest disc és molt íntim, de lletres més suggerents. Diferents de les de Companyes. Ha estat difícil fer aquest canvi?

— Ha estat molt natural. Les cançons de Companyes feia temps que les havia escrites. Vivia a Barcelona i estava molt implicada en mogudes polítiques. Tenia ganes de dir-hi la meva, pujar a un escenari com a dona. Per això és un disc més explícit i polític. El nou escenari pandèmic i els canvis vitals han fet que ara parli des de la intimitat i d'una manera més personal. 

Heu trobat el vostre refugi? 

Diria que la recerca és constant. Durant el confinament el vaig trobar, a casa. He quedat a l’Empordà. Suposo que també és una manera de desmentir que només pots viure a Barcelona si formes part d’un circuit musical i cultural. Quan tinc bolos, em moc; i quan s’ha d'assajar, també. No hem d’estar a l’epicentre de l’activitat per obligació.

stats