“Tot el que sabem de les ‘bruixes’ està escrit pels homes que les assassinaren”

Entrevista a l'escriptora Irene Solà

A Irene Solà, la història de Canto jo i la muntanya balla (Anagrama) se li va formar tota sola a les mans, “i jo el que havia de fer era seguir-li el ritme en anar-la escrivint”, diu. L’autora relata la vida d’un indret del Prepirineu català, contada pels homes, les dones i els infants, però també pels niguls, els bolets, les dones d’aigua o les bruixes assassinades 300 anys enrere que allà habitaren. Canto jo i la muntanya balla ha estat guardonada amb el premi Llibres Anagrama de Novel·la i Solà la va presentar aquest divendres a la llibreria Drac Màgic de Palma.

El títol del llibre és el vers d’un personatge que és poeta. Per què l’heu triat?

Perquè crec que representa coses que són importants en el llibre. D’una banda, té un punt d’ironia, de desvergonyiment absolut. Un atreviment que hi és, al llibre. Però, a més, Canto jo i la muntanya balla fa referència al poder absolut i la màgia de la literatura, que amb paraules i amb la força d’un narrador pot fer ballar les muntanyes.

Heu dit en unes quantes ocasions que el que us agrada són les històries, els contes i les llegendes. Què us n’atreu?

Hi ha un punt de gaudi en el fet que et fan imaginar tot un seguit de personatges, llocs i fets... I, a més, hi ha moltes capes de l’imaginari col·lectiu per aprendre: què ens expliquem els uns als altres, què forma part de llegendes, anècdotes, cançons...

Quan decidiu donar veu a altres éssers no humans?

Ve molt des de l’inici, quan començo a investigar sobre processos judicials per bruixeria, un tema que havia treballat en la meva anterior novel·la, però em vaig quedar amb moltes ganes d’aprendre’n més. Començo també a investigar sobre dones d’aigua, i a mesura que avanço, em vaig adonant que vull mirar-me la muntanya i el territori, però de tantes perspectives com sigui possible. M’hi vull relacionar des de veus diferents i mirades diferents. I a partir d’aquí començo a jugar.

Què us dona la mirada coral en el relat?

Relativitzar, per mirar d’entendre com altres éssers viuen i es relacionen amb un lloc, amb un paisatge. Però això no només passa en un entorn natural. Penso que aquesta manera de mirar el món es dona també en una illa o una ciutat, no cal pujar dalt d’una muntanya per reflexionar sobre com vivim. I sí, al llibre hi ha molta reflexió sobre la violència, i alhora la mort, i la vida, la crueltat... Com el fet que a algú li caigui un llamp al cap i que sigui, al mateix temps, tràgic i absolutament irrellevant, perquè tot continua.

En la investigació de les bruixes, què trobau?

Quant a bruixeria, hi ha un historiador català, Pau Castell Granados, que té una tesi doctoral sobre processos judicials en bruixeria, i quan jo em poso a llegir tot això, al·lucino. Tenim moltíssims documents en què es poden llegir els motius pels quals suposadament es va jutjar i assassinar aquestes dones. I és molt interessant veure quin era l’imaginari del mal, de la dona i què era la bruixeria. Perquè tot el que sabem de les bruixes està escrit pels mateixos homes que les van agafar, torturar, condemnar i assassinar.

Hi ha una voluntat de justícia, en aquest sentit?

Sí, és clar. En les històries que ens han explicat hi ha moltes veus que encara no hem sentit. I la perspectiva de dones parlant de la seva pròpia història no és tan comuna, i encara menys si parlem de dones jutjades per bruixeria fa 300 anys. També passa en el cas de personatges tradicionals, com les dones d’aigua. La història que se’ns ha contat sempre funciona de la mateixa manera, contada per un senyor protagonista que se n’enamora. Però no sabem què feia la dona d’aigua abans que la trobessin, si ella estava enamorada d’ell, què sent mentre està casada amb ell, on va quan marxa... I a mi m’interessava anar a cercar aquest altre bocí de la història.

Amb el personatge de la Sió parlau de temes, com el dol o l’orgasme femení, que encara avui costen de trobar en la literatura, tot i els avanços.

Sí. Cada vegada som més les dones i els homes que escrivim des de perspectives feministes, que pensem en personatges sencers, amb tots els costats, i no només com a entitats que funcionen en tant que es relacionen amb altres personatges. Per a mi era important pensar amb molta profunditat els personatges, i, en el cas de la Sió, està molt cercat el fet que aquesta dona sigui capaç de trobar plaer, a pesar que res no està pensat perquè ella trobi plaer en el sexe.

Quan notau que s’està coent el llibre?

El que em passa amb aquest llibre és que el començo quan estic acabant de polir Els dics. Començo a investigar i quan me n’adono la història ja m’ha envaït i estic cada minut del dia pensant-hi i prenent notes. Jo sempre dic que la història se’m va fer a les mans i jo tot el que havia de fer era seguir el ritme en anar-la escrivint.

Quins autors us han inspirat en aquest llibre?

Aquí jo pens que hi ha molt clarament La mort i la primavera de Mercè Rodoreda i Solitud de la Víctor Català. Però també hi ha coses de l’escriptora argentina Mariana Enrique, com tampoc puc de deixar de citar l’escriptor islandès Halldór Laxness, autor de la cita de l’inici del llibre.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF