Quatre llibres per conèixer Concha Alós, molt més que l'ex de Baltasar Porcel

PalmaConcha Alós és l'única persona que ha guanyat el premi Planeta dos pics i, tot i això, tant la seva figura com les seves obres encara esperen justícia. Si bé la primera vegada, amb Los enanos (1962), el premi va quedar impugnat perquè Plaza & Janés va reclamar-ne els drets –Alós havia presentat el manuscrit a l’editorial i en un primer moment el varen rebutjar per tenir idees massa socialistes–, dos anys després el va guanyar oficialment amb Las hogueras (1964).

A diferència dels i les seves contemporànies –Carmen Martín Gaite o Camilo José Cela–, la seva obra va estar a punt d’acabar en l’oblit i ella, enterrada en una fossa comuna a Barcelona, després de viure a Palma i de néixer a València. Com passa amb les figures femenines, la seva trajectòria ha estat lligada a la seva vida personal, com a exparella de Baltasar Porcel, i menystenida per feminista.

Encara que Alós només va publicar en castellà, la seva biògrafa, Amparo Ayora, assegura que utilitzava el català en el seu dia a dia. “Considerava que no tenia prou formació per escriure en català, però va fer traduccions d’una llengua a l’altra”, assenyala. Així mateix, quan va fer de professora als anys 50 a Can Picafort i Santa Maria “havia de fer les classes en català, en una mescla de dialectes, perquè els pobres xiquets no entenien gens de castellà”. La investigació d’Ayora es publicarà aquesta tardor en format de llibre amb el títol Las ciudades de Concha Alós, amb l’editorial valenciana Vincle.

'Los enanos' (1962)

Comparat amb La colmena, de Camilo José Cela, i destinat a titular-se Las ratas, és la primera novel·la amb què Alós va guanyar el Planeta. En aquesta història, l’escriptora fa un retrat social del franquisme a través de les descripcions dels personatges que freqüentaven la Pensión Eloísa, on ella es va allotjar en arribar a Barcelona.

'Las hogueras' (1964)

Va ser la novel·la amb què va guanyar oficialment el premi Planeta. Ambientada a Son Bauló, té uns personatges que conviden a veure la història com un retrat autobiogràfic: un marit intel·lectual que no satisfà la seva dona i una protagonista capficada en les revistes de moda que vol fugir del seu matrimoni.

'El caballo rojo' (1966)

Juntament amb La madama (1969), aquesta novel·la pertany al cicle de llibres que va publicar sobre la Guerra Civil. Retrata la seva infància i adolescència a Castelló, i es converteix en una de les primeres autores a escriure sobre el conflicte, a partir d’una història universal: la dels refugiats obligats a partir només amb els seus records.

'Rey de gatos. Narraciones antropófogas' (1972)

Marca una etapa de noves tècniques narratives, on s’inclou també Os habla Electra (1975) i Argeo ha muerto, supongo (1982). És un recull de contes que suposà la superació estètica per a ella i on s’obre al món de la fantasia. La càrrega psicoanalítica que comença a formar part de la seva obra queda reflectida en aquest llibre, amb una prosa gairebé psicodèlica.