Concha Alós, dos pics premi Planeta, marcada pels ex i salvada per les amigues

PalmaFeim un exercici. Si ens referim a Concha Alós, qui reconeix aquest nom? I per presentar-la, quin títol ens sona més familiar: el d’exparella de l’escriptor i periodista Baltasar Porcel o el de doble guanyadora del premi Planeta en ple franquisme (un mèrit que ostenta només ella, per cert). El moment de canvis que li va tocar viure, el càstig masclista i el seu alzhèimer varen contribuir al fet que avui encara no estudiem Alós igual que les seves contemporànies de la Generació del Mig Segle –la dels anys 50 o els Nins de la guerra–, com ara Carmen Martín Gaite, Ana María Matute i Carmen Laforet, i molt manco que a ells, Camilo José Cela, Juan Marsé i els germans Goytisolo. Alós va néixer a València el 1922, va viure a Palma en els anys 50 i va morir a Barcelona el 2011, on hauria acabat enterrada en una fossa comuna, si no hagués estat perquè tenia una molt bona amiga: Maria del Mar Bonet.

“Na Concha era amiga dels meus pares i venia per ca nostra. Ella no va ser mare, i era com si el meu germà i jo fóssim els seus fills. Després, el 1960, va partir a Barcelona, on va viure amb Baltasar Porcel. I quan jo hi vaig anar a estudiar ceràmica, ens vèiem a ca seva –primer, a Vallvidrera i més tard, a Gràcia– amb en Toni Catany, de qui va acabar sent més amiga, fins i tot”, recorda l’artista. “També ens unien amics pintors i escriptors de l’ambient de Barcelona d’aquell moment. Era un estat de les coses que formava part del temps que ens va tocar viure: la mort de Franco, el camí cap a la democràcia, la Transició…”, indica Bonet. En comú, però, també tenien la censura: “Hi era pertot. La gent que pintava, que escrivia, que feia cançons ho sabia, però teníem les nostres estratègies”.

Quan totes dues encara vivien a Palma, els pares de la cantant varen ser un gran suport per a Alós davant la separació del seu marit, Eliseo Feijóo, director del diari Baleares, on era company de Joan Bonet. Alós va arribar a Mallorca amb Feijóo el 1948 i, una dècada després, el va deixar per començar una relació amb Baltasar Porcel –que també feia feina al diari com a corrector–, en un moment en què el divorci no era legal i l’adulteri, delicte. “Va lluitar per fer-se a si mateixa i sortir d’aquell matrimoni. Ho va poder fer d’aquella manera: es va separar i va partir, però li ho va posar molt difícil”, explica Bonet, que encara recorda amb alegria el moment en què va veure l’escriptora entrar per la porta amb Porcel. Alós era nou anys més jove que el seu exmarit, però 15 anys més gran que la nova parella, i això també va influir en la relació: “Na Concha el va ajudar moltíssim en el món editorial. Ella tenia un bagatge com a escriptora que publicava”, matisa.

“Era una persona molt culta i molt avançada. Tenia una mirada que ara encara ens fa falta. No entenc com, premiada com va ser, en un moment en què no era habitual com a dona, no se li fes més justícia com a escriptora”, denuncia l’artista. “La seva separació li va passar factura i després va patir una malaltia llarguíssima, que la va fer quedar sense amics. Quan va morir, Toni Catany i jo ens vàrem assabentar que la volien enterrar a una fossa comuna, i vàrem fer tot el necessari perquè l’enterrassin tota sola”, afirma.

Concha Alós va assolir una fita històrica i, encara ara, la seva trajectòria pareix inseparable de la seva vida sentimental i dels homes que la varen acompanyar, com passa sovint amb les figures femenines. Per això, la seva biògrafa, la professora jubilada de la Universitat Jaume I Amparo Ayora, s’ha encarregat que ella tingui una història pròpia que la converteixi gairebé en una proesa. “Ella venia d’una família obrera, republicana, de l’estrat social més baix. Sa mare i la seva padrina varen ser prostitutes. I l’home que li va donar el cognom no era el pare biològic”, conta Ayora. Segons la investigadora, va ser la seva intel·ligència el que la va catapultar: va començar escrivint cròniques i articles al diari Baleares, sobre moda i desfilades, i va acabar sent dos pics guanyadora del premi Planeta. Si bé la primera vegada, amb Los enanos (1962), el premi va quedar impugnat perquè Plaza & Janés va reclamar-ne els drets –Alós havia presentat el manuscrit a l’editorial i en un primer moment el varen rebutjar per tenir idees massa socialistes–, dos anys després el va guanyar oficialment amb Las hogueras (1964).

Escriptora i feminista als 50

Juntament amb la seva vida, Ayora n’ha investigat l’obra, emmarcada en el gènere del realisme social: “La novel·la realista serveix com a document històric. Va ser molt fidel: utilitza localitzacions exactes i noms de persones reals”. Tot plegat, li ha aportat prou coneixement per reflexionar sobre la decadència de la seva figura: “El principal motiu que ho explica és el fet de ser dona i parlar tan clar com ella ho feia –sobre temes com el desig femení, l’avortament i la prostitució. El canvi de modes literàries també li va afectar: li recriminaven que escrivia de manera comercial, pels Planeta, i que l’alzhèimer l’havia afectat –tot i que no se li va manifestar fins als 90. Però una figura clau en el seu declivi va ser Porcel, a qui ella li havia traduït els llibres al castellà i li havia fet d’agent literari, presentant-lo a tothom. Ell no només la va deixar –per emparellar-se amb Maria-Àngels Roque–, sinó que després de separar-se, a ella li varen deixar de demanar col·laboracions i no va tornar a escriure a La Vanguardia, on ell manava molt. Els articles eren una font de doblers per a ella i, fins i tot, va caure en dificultats econòmiques. Concha va passar d’estar a totes les fires, firmar a Galerías Preciados i ser jurat de premis a desaparèixer del panorama literari”.

Ayora evidencia el pes del masclisme en la seva vida: “Tots els seus canvis de ciutat estan marcats per la relació amb els homes. Parteix de València cap a Castelló per un canvi de feina del marit de sa mare. Després de casar-se amb Eliseo Feijóo se’n va a Mallorca perquè a ell el traslladen. I, finalment, acaba a Barcelona per Baltasar”. Amb tot, el discurs feminista el trobam tant als seus llibres com en el seu relat vital: “És com si digués ‘la vida m’ha pegat tantes hòsties, que he après a defensar-me tota sola’”, manté la investigadora, que l’ha acompanyada com una altra amiga a distància, però en el temps, i que ha estat la darrera a rescatar-la del tot. Expirada la concessió del nínxol que Maria del Mar i Joan Ramon Bonet varen procurar-li –i a punt d’acabar en una fossa de nou– Ayora va fer les gestions que calien amb l’Ajuntament de Castelló perquè les restes de Concha Alós acabassin al lloc on va créixer. Gràcies a ella, des del 2022, és possible visitar la seva tomba al cementeri Vell de la ciutat, convertida en un petit memorial.

Alzhèimer cultural

La genealogia de dones com Concha Alós no seria possible sense amigues com Maria del Mar Bonet ni investigadores com Amparo Ayora, però tampoc sense noves generacions d’escriptores que mantinguin viu el seu llegat, com ha fet Llucia Ramis. Per a la reedició de Las hogueras el 2024 –en el 60 aniversari de la seva publicació–, Seix Barral va encarregar-ne el pròleg a Ramis, que ja havia reivindicat la figura d’Alós en un programa a TV3 i en un article a La Vanguardia. “A Las hogueras hi és tot: la identitat de Mallorca, la llengua, el turisme de masses, l’elitisme, el territori, el desig femení… I tot en una època en què no se’n parlava. Ella tenia aquesta mirada que continua estant d’actualitat”, assenyala Ramis, que qualifica de “falta de respecte” aquest “alzhèimer cultural” cap a Alós.

“La memòria ha estat respectuosa amb Baltasar Porcel i no amb Concha Alós. Consider que no haver sabut res d’ella ens ha fet conèixer un Porcel incomplet i ignorar que ella era present en molts aspectes de la seva obra”, afegeix. “Si li haguéssim donat rellevància a aquesta obra, potser les coses haurien estat diferents per a les dones. És com si sempre tornàssim a començar”, lamenta l’autora, que ho atribueix “al sistema literari” i també al fet que “les obres feministes eren menystingudes”. Sigui com sigui, Ramis aclareix que Alós té “una mirada universal”, sols que “estam avesats a la mirada i la veu masculina”, i insisteix que ella va veure “els que serien els grans temes literaris i que encara ho són”. “Un escriptor pot fer dues coses: passar a la posteritat o transcendir al seu temps. I Concha va transcendir al seu temps”, conclou.

Publicava en castellà, però ensenyava en català

Tot i que Concha Alós només va publicar en castellà, la seva biògrafa, Amparo Ayora, assegura que utilitzava el català en el seu dia a dia. “Considerava que no tenia prou formació per escriure en català, però va fer traduccions d’una llengua a l’altra”, assenyala. Així mateix, quan va fer de professora als anys 50 a Can Picafort i Santa Maria “havia de fer les classes en català, en una mescla de dialectes, perquè els pobres xiquets no entenien gens de castellà”. La investigació d’Ayora es publicarà aquesta tardor en format de llibre amb el títol Las ciudades de Concha Alós, amb l’editorial valenciana Vincle.