Preposicions i aplaudiments

PalmaTeatre Principal.- Les preposicions, d’Aina de Cos, amb Marga López, Alexandra Palomo, Alicia Garau, Sofia Muñiz i Aina de Cos, conta la celebració d’una festa d’aniversari en la qual trobarem des de situacions entranyables fins a algunes de patètiques, des de situacions gracioses i simpàtiques fins a la tragèdia final. Podria semblar que anunciar-ho des d’aquí és un espòiler, però l’obra ho deixa clar des del primer moment. De fet, és un flashback en el qual, entre no pocs retrets, les quatre amigues que queden rememoren el dia que es va gestar el desgraciat trasbals de la cinquena protagonista. Aquest dia, aquesta reunió, que havia de ser una festa, és un punt de partida amb moltes referències i multitud d’arestes, les quals aporten una bona dosi d’indubtable eficàcia a les històries que envolten la història. Dos bons exemples podrien ser Els amics de Peter, de Kenneth Brannagh, i Retrobament, de Lawrence Kasdan, que no resten gens de mèrit al conjunt de Les preposicions. En qualsevol cas, sempre resulten interessants i engrescadors els perfils que una trama com aquesta permet a l’autora. I Aina de Cos els desenvolupa amb exquisida exactitud oferint tant un suculent retrat de cinc personalitats tan diferents i alhora amigues íntimes com també un ventall inabastable de possibilitats per descriure la condició humana i tot el seu abast. Una circumstància que, d'altra banda, permet a les cinc protagonistes exhibir una gran quantitat de registres, gràcies a la metamorfosi de les diferents situacions que es van creant al llarg de la narració.

 No cal dir que amb els noms que figuren en el repartiment cap d’elles no desaprofita la possibilitat de fer gala de les seves excel·lències, que no són poques. Per descomptat, com en tota bona obra no hi ha moralina, ni tampoc bons ni dolents. Els blancs, els negres i els grisos de cada una de les protagonistes van sorgint i es van barrejant sense grans girs argumentals, amb subtilesa, amb naturalitat i algun moviment coreogràfic que segurament no vaig entendre, i per això es passa de la gran rialla al silenci eixordador, com per art de màgia i obra d’una nigromant. Aina de Cos no es limita a fer un retrat íntim, també aprofita les circumstàncies que envolten cadascuna d’elles per, amb molta habilitat i precisió, contextualitzar d’una pinzellada tot el que les envolta, des de la professió –periodista, mestra…– fins a les relacions, ja siguin familiars, sexuals o la que dona recer a la mateixa història, com és l’amistat. Tot plegat, un collage amb moltes capes per esbrinar i el premi de tres dies a teatre ple amb els seus corresponents apaludiments. “A, ante, bajo, cabe, con, contra… so, sobre tras”.