Es pot viure de la música a les Illes?

PalmaTé més de 68.000 oients mensuals a Spotify amb el grup Marala, el trio que va formar fa més de quatre anys amb la catalana Selma Bruna i la valenciana Sandra Monfort, i un dels seus temes hi acumula més d’un milió i mig de reproduccions. Tot i així, la mallorquina Clara Fiol reconeix que ha de dur una vida “austera” pels ingressos que obté de tot això. Si bé li permeten viure, sempre que ho compagini amb altres projectes i col·laboracions, “entre pagar el lloguer, les quotes d’autònoma, que són abusives, i la vida així com està, no, no és sostenible ni còmode. I això que jo som una privilegiada”, admet, “perquè tenc molta gent a prop que no es pot plantejar fer tan poca cosa a més de la música, com faig jo. Així com està el sistema, jo tenc sort”.

I, de fet, fins fa només un parell de mesos, Clara Fiol exercia de llibretera a Rata Corner, a Palma, una ocupació que compaginava amb la seva dedicació al grup i que implicava una constant coordinació de calendaris i horaris. Bé ho sap també Pau Franch, el cantant del grup OR, banda amb què aquest mes de febrer ha començat una nova gira, les dates de la qual s’hauran d’adaptar i ajustar a la feina d’on obté el seu sou. “Jo consider que tenc dues feines, per molt que la música no em doni per viure, que no ho fa ni d’enfora, perquè me les prenc igual de seriosament totes dues. La música és la meva feina passional, mentre que l’altra, fer de pilot, és la vocacional”, afirma.

Encaixar dues feines

A casa d’en Pau ja n’hi havia hagut, de pilots d’avió, i d’ençà que era ben jovenet sabia que s’hi volia dedicar. Tanmateix, el cuquet de la música va arribar a l’adolescència i, tot i que des de 2017 forma part d’una banda amb què enguany tocaran al Canet Rock, reconeix que en cap moment s’ha plantejat poder dedicar-se només a la música. “Amb els dos primers discos d’O-Erra l’objectiu era no perdre doblers, no haver-ne de posar de la nostra butxaca per poder continuar i que el grup es pogués mantenir amb els ingressos que generava”, relata, “i ara hem arribat a tenir una mica de coixinet que ens serveix per pagar determinades coses. Si a final d’any sobra res ja decidirem a què ho dedicam o si ens ho repartim, una miqueta per a cada un”.

La resta de membres de la banda tenen també diferents ocupacions d’on obtenen els seus ingressos principals: n’hi ha un que és gerent d’una benzinera, un altre que és operari d’una empresa de telecomunicacions i un que és comptable en una oficina nàutica. La feina que més difícilment encaixa amb l’agenda del grup, però, és la d’en Pau, qui confessa que ha arribat a enllaçar actuacions amb la seva jornada laboral. “Jo he anat a fer un concert a la 1 h del matí després d’haver estat 12 hores fent feina. I això que jo tenc la sort que la companyia on faig feina em permet tenir la base operativa a Mallorca i no programa sortides a fora. Si no fos així, ja seria impossible mantenir les dues coses”, diu.

Segons el darrer Anuari d’Estadístiques Culturals publicat pel Ministeri de Cultura, un 3,9% dels llocs de treball ocupats a les Balears estan vinculats al sector cultural. Val a dir que més d’un 56% d’aquests, a l’àmbit estatal, són figures tècniques, mentre que només un 9% són ocupacions creatives. Miquel Àngel Sancho, de Produccions Blau, confirma que relats com els de Pau Franch i Clara Fiol són els més habituals. Dels més de 300 artistes que han editat en conjunt uns 800 discos amb Blau, són comptats els que Sancho pot enumerar d’aquells que es dediquen únicament i exclusiva a la música. “Hi pot haver un Tomeu Penya, un Joan Bibiloni, una Maria del Mar Bonet, un Joan Miquel Oliver, un Bruno Sotos… I després n’hi ha que també fa coses com a productors, com poden ser Toni Pastor o Tolo Servera, i d’altres que també fan de professors de música, com Jaume Tugores o els Cap Pela, però són la minoria, sí, són casos puntuals”, afirma. L’ensenyament, de fet, és una de les ocupacions més habituals entre els músics de les Balears, bé sigui vinculat a l’àrea de la música, a escoles i conservatoris, com a altres matèries. És el cas de músics com Llorenç Romera, professor de Secundària, o Jorra Santiago, que imparteix diferents assignatures al Grau de Llengua i Literatura Catalanes a la UIB.

La manca d’espais on tocar

Miquel Àngel Sancho reconeix que la situació ha canviat molt en qüestió de dècades i que, tot i que sempre hagi estat difícil viure de la música a les Balears, la reducció del nombre de llocs on els grups poden tocar en directe ha estat un dels elements que ho ha empitjorat. “Als hotels i sales de festa ara ja hi va directament un DJ, però és que, a més, teníem tota una sèrie de llocs on podies anar sovint a veure concerts acústics, per exemple, que suposaven una sortida per als músics d’aquí. No feia falta partir per tocar habitualment. Si ara em demanes sales on pots sentir música en directe i que no sigui com a complement del bar… Em costa dir-ne, la veritat. Si no fas versions o concerts d’homenatge, que és on potser trobes una sortida, difícilment pots viure de la teva activitat musical”, sentencia. Davant l’absència de llocs on tocar a les Balears, són molts els grups que proven de sortir de les Illes per fer actuacions i gires, però, a més de les dificultats afegides que es troben per accedir a altres mercats, això no sempre suposa que hi hagi un increment de beneficis. De fet, sovint implica invertir doblers que potser no es recuperaran.

L’historiador Tomeu Canyelles és, entre altres coses, membre de les bandes Marasme i F/E/A. Des de fa cinc anys, a més, és editor a temps complet per a la Nova Editorial Moll, tasca que compatibilitza amb altres feines connectades a l’escriptura i al periodisme, com poden ser col·laboracions a la ràdio i a revistes musicals, a més d’exercir de professor de l’assignatura de Música i Cultures Audiovisuals al CESAG. Després de més d’una quarantena de concerts a Catalunya amb F/E/A i altres directes a Madrid, el País Basc o Lisboa, Canyelles afirma que en aquestes ocasions “van a l’aventura”. “L’objectiu no és guanyar doblers, sinó no deixar massa pasta en cada un d’aquests viatges”, explica. “És complicat professionalitzar-se sabent, per exemple, que embarcar un instrument és una odissea que implica seients extres, despeses afegides i coses així”, afegeix. Tanmateix, per a Canyelles és possible trobar vies cap a aquesta professionalització si es tria “fer coses accessibles a les majories” i s’opta per tocar a “espais com poden ser les revetles o els hotels a l’estiu”, una opció que ell va provar l’any 2005 i va descartar. “Ara bé, des de l’òptica de certs festivals i promotores, es parla molt de potenciar el talent local, però tota aquesta poesia estaria molt bé que fos traduïble a fets: posar millors condicions, horaris que vagin més enllà de l’obertura de portes, compensar més l’esforç darrere caixets que no haurien de ser tan ajustats… Aquí de vegades passa això de proposar de tocar sense cobrar”, assegura.

Poca gent als concerts

Més enllà de la desaparició de tot el circuit de locals on habitualment s’oferia música en directe, els darrers anys altres coses han canviat en relació amb el dia a dia dels músics de les Balears. L’augment d’esdeveniments relacionats amb la música en directe no ha fet més que créixer i el 2022 es van oferir més de 6.600 concerts de música popular a les Balears, segons la darrera publicació de l’Institut Nacional de les Arts Escèniques i de la Música. Tots aquests concerts van suposar una recaptació de més de cinc milions i mig d’euros, tot i que la taxa d’assistència per concert sigui la més baixa de tot l’Estat: mentre que la mitjana estatal d’espectadors per concert durant l’any 2022 va ser de 195 i comunitats com Múrcia i Astúries superaren els 400, a les Balears foren només 65.

Tot i això, durant la darrera dècada s’han consolidat diferents festivals de música que han mantingut com a element estructural la presència d’artistes de les Illes, com poden ser el Cranc Illa de Menorca, on enguany actuaran Maria Hein, Aina Losange i Dahlia, entre d’altres, o el Mobofest, festival organitzat per una associació sense ànim de lucre per on passaran Ánimos Parrec, Joan Miquel Oliver i Maria Jaume a l’edició d’aquest estiu. De fet, tots aquestes esdeveniments musicals han de tenir un mínim d’un 30% d’artistes i agents culturals de les Balears per optar a la subvenció que ofereix l’Institut d’Estudis Baleàrics per a fires i festivals, una de les ajudes públiques que existeixen actualment per al conjunt de la indústria musical. També el Consell de Mallorca ofereix una ajuda per a activitats musicals, i entre les convocades fins ara per l’IEB n’hi ha una destinada a la projecció exterior que cobreix, per exemple, les despeses associades a la mobilitat dels artistes, i una altra relativa a la creació. Aquesta darrera tenia, a la convocatòria de 2023, un total de 490.000 euros de pressupost, 98.000 dels quals anaven destinats a la línia de creació musical. Segons la resolució publicada el passat 10 de febrer, entre els destinataris d’aquests ajuts s’hi troben els nous àlbums de Nita i Baaldo, entre d’altres.

Més enllà dels ajuts, aquesta fase de creació a què s’enfronten els músics de vegades resulta difícil de fer per manca, entre d’altres, d’espais. Les músics Joana Gomila i Laia Vallès impulsaren fa uns anys el projecte de Suralita, un centre de creació als afores de Manacor, precisament per contribuir al desenvolupament d’aquesta etapa “no computable, que no té res a veure ni amb l’economia ni amb la producció”. Ambdues tenen en la música el cent per cent de la seva ocupació professional, “en moltes de les seves infinites variables, des dels concerts fins als espais sonors que feim per a espectacles d’arts escèniques”. “Viure de la música és també fer una col·laboració, un taller, unes classes… I hi ha una part molt important de la gestió al voltant de tot el que vas fent. Tota la feina que arribes a fer per poder treballar de la música és una ocupació més, i una que et roba molt de temps”, conclouen.