Les polítiques culturals i la flaire d’una nova era

Els candidats exposen les seves propostes en matèria de cultura en un debat a l'Ateneu Barcelonès

La primera constatació del debat sobre el model cultural que volen els partits per a Barcelona és que el nivell de coneixement del sector i la concreció de les propostes ha millorat respecte als comicis anteriors. No costava gaire. Alguns dels ponents de l’acte que es va fer ahir a l’Ateneu Barcelonès eren vells coneguts de l’administració socialista -Ferran Mascarell (JxCat), Gemma Sendra (ERC), Xavier Marcé (PSC)- i de l’esquerra -Joan Subirats (BComú)-. També hi havia quatre cares noves: Marc Cerdà (CUP), Jordi Graupera (BCap), Manuel Valls (BpC-Cs) i Eva Higueras (PP), que va ser qui va aixecar més xiuxiuejos a la sala, amb propostes com reconvertir el Castell de Montjuïc en una fortalesa, el suport al projecte de l’Hermitage perquè “falten museus” i l’“esgarrifança” que va declarar sentir quan Subirats defensava la “politització de la cultura”. Segons el PP, “la cultura no serveix per fer política”.

Malgrat la inevitabilitat d’alguns temes clàssics i recurrents (la defensa del binomi educació-cultura, el canvi de governança de les institucions, que l’ICUB no produeixi sinó que gestioni la cultura, la millora de les ajudes als creadors, la sorprenent lloança sense fissures al model de Fàbriques de Creació, la visió metropolitana de Barcelona), el cert és que es va notar certa flaire d’una nova era. Perquè els eixos troncals del debat van girar sobre el valor social de la cultura i la necessitat de democratitzar-la: la dificultat d’accés actual, la voluntat de distribuir-la al territori a través dels equipaments de base i les escoles, la no integració de la diversitat, la importància de la innovació-ciència-tecnologia-creativitat, i que hi hagi una paritat comprovable amb xifres. En això Subirats va liderar el discurs, coincidint a vegades amb Mascarell i sobretot amb Sendra, que a més demana a la ciutat “ambició en el lideratge de la capitalitat” i un ús coordinat dels recursos ja existents.

Excepte el PP i BpC-Cs, no es va parlar de grans equipaments ni grans esdeveniments, i en canvi sí de la necessitat de repensar-ho tot. Mascarell va dir: “No tenim un projecte de ciutat sòlid. L’últim pla estratègic té 20 anys”. Va insistir en la necessitat de “renovació” del relat de ciutat, que per a ell ha de ser “la ciutat del talent”. “Barcelona ha de definir la seva marca”, hi va coincidir Marcé. Graupera feia una esmena a la totalitat a les polítiques culturals dels últims 40 anys i defensava que cal “posar el creador al centre” en comptes “dels intermediaris” i “les xarxes clientelars”, cosa que converteix la cultura en un lloc de “risc i conflicte i no de pacte i consens”.

Mascarell i Marcé van defensar que el pressupost destinat a Cultura pugi del 5% al 7%. El capítol de promeses electorals va ser sucós. Una tria: BComú promet 100 residències per a creadors, un espai d’exhibició estable de circ i una sala municipal de cinema; ERC proposa un lloguer social per a espais culturals; JxCat, un salari mínim de ciutat de 1.200 euros; el PSC, fer que els dimecres les escoles vagin al seu centre cívic; la CUP, remunicipalitzar els serveis privatitzats; el PP vol obrir seus del Museu del Prado i del Reina Sofia als edificis del Banc d’Espanya i Correus; BpC-Cs vol fer dos eixos culturals a Montjuïc i el 22@, i BCap defensa una companyia de teatre municipal itinerant. L’acte va atreure 240 persones del sector cultural que omplien la sala i 60 més que ho van seguir en un annex durant dues llargues hores, sense debat ni torn de preguntes.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF