La pitjor olor, la de naftalina

CuinerL’olfacte és l’únic sentit que no es pot desconnectar, el més primari, el que posa en alerta les bèsties quan encara res se sent, es veu o es nota. Hi ha olors provocadores, com el penetrant i suament acre de l’estimada en el coixí; n’hi ha d’encisadores, com la de cotó i mel de la closca dels nadons; algunes són evocadores com el fum dens i narcòtic del tabac de pota, que sempre em connecta amb el padrí Joan; n’hi ha que t’uneixen a la terra, com l’olor fresc i herbaci de l’alfals recent segat, o el torrat i polsós de la palla novella; n’hi ha que amaguen més que no conten, com el d’ una casa que porta molt de temps tancada; algunes parlen de patiment, por i solitud, com el de les habitacions d’hospital; altres ens donen la mida real de la nostra petitesa, com el de la vorera de la mar un dia de tempesta...

La pitjor olor de totes és de la naftalina. I no per la pudor del seus gasos volàtils amb conegudes propietats repel·lents contra les ames. La naftalina comporta atributs rancis i casposos, basats en posicions immobilistes, fal·laçment argumentades en la defensa d’una tradició no sustentada en la realitat històrica, sinó en la percepció mentidera i sempre interessada de l’ahir més manipulable i recent.

Apologia i proxenisme

Els predicadors de la naftalina fan apologia i proxenetisme d’un estil de llengua empobrit i amb vocació suïcida, bombardejant falsedats i esgrimint unes argúcies que esbiaixen i torcen la realitat, per així poder conrear dins la incultura, pescar dins l’odi mal camuflat i collir dins una terra que tenim massa avesada a confondre voluntat amb veritat. L’argument predilecte dels devots de l’ordre de la caspa és allò de: “es diu així de tota la vida”, però el que no tenen en compte és que aquesta “tota la vida” són poc més de cinquanta anys. El que resultaria més natural, seria remetre’ls als incomptables estudis i documents que esmicolen les seves tesis, però no fa falta. Basta que escoltin la parla, plena de riquesa i pluralitat dels padrins de les nostres Illes, per desmuntar el seu cadafal i posar a la vista les veritables tèrboles intencions del seu dogma.

La gastronomia local també pateix la seva versió de “cuina mallorquina de tota la vida”. El problema resideix en el fet que durant el darrer mig segle aquest concepte s’ha construït al voltant d’una mentida. Els canvis socials han provocat una ruptura brutal amb les dues branques de la nostra tradició mengívola, que eren la de casa de senyor i la de les classes subalternes. L’evidència del problema, així com també el camí de la solució, es troba igual que en el cas de la nostra llengua, tant en els llibres com en la memòria dels nostres padrins, perquè, com deia, Kierkegaard “la vida ha de ser entesa cap enrere, però ha de ser viscuda cap endavant.