Pollença.- Tot just anunciaren que Yuja Wang i Andreas Ottensamer havien cancel·lat el seu concert, l’organització informà que Maria Joao Pires seria l’encarregada de completar la casella que havia quedat pendent d’omplir. Substitució ràpida i eficient que no abaixava gens, però gens, el nivell del festival. Potser fins i tot augmentava la categoria d’un aniversari que no oblidarem o aquesta almanco era la frase que es repetia tant abans com després del concert: “Hi hem guanyat”. Però això no és una competició i, en qualsevol cas, el que és cert i segur és que no hi hem perdut. Maria Joao Pires és una icona indiscutible, amb un estil propi amb el qual embolica totes les seves intervencions, que per a l’ocasió anaven des de Schubert fins a Chopin, amb un Debussy entre un i l’altre.
No va ser un Debussy qualsevol, que mai no ho és, però aquest era especialment idoni per agradar al respectable, que, un dia més, omplia el Claustre de Sant Domingo. Es tractava de la Suite bergamasque, amb el famós Clair de lune amb el qual la pianista ja marcava quines serien les característiques del concert, tot i que ja havia deixat algunes pistes que ho feien palès. Per exemple, amb el segon moviment, l’Andante, de la Sonata per a piano, núm. 15 en La major de Franz Schubert, que s’inicia amb uns pianissimos d’una malenconia extrema i amb els quals mostrà l’exquisida sensibilitat que ha estat sempre marca de la casa. Per una altra banda, la lectura que va fer del primer i tercer moviment d’aquesta sonata va ser molt lleugera. Tan gràcil que la convertia en un divertiment, encara que no està molt clar que no fos aquesta l’única intenció del compositor a l’esmentada partitura. El moment Chopin estava reservat per a la segona part. El pianista polonès/valldemossí des de les mans de Pires és màgia pura, música d’incomptables quirats. Ni una nota que no sigui un bany de delicadesa, amb la fermesa i resolució que pertoca i tot plegat d’una textura celestial.
Pollença.- Més Pollença, més Claustre, més Festival. Ple de bell nou, com no podia ser d’altra manera per l’omnipresència d’un dels tenors que en la actualitat gaudeix dels màxims reconeixements internacionals, acompanyat al piano per Camilo Radicke. Una bona prova d’aquesta afirmació podria ser el Caravadossi que va interpretar a l’Òpera de Viena o el Lohengrin que, ni més ni menys, va cantar a Bayreuth. Piotr Beczala és pura mesura, circumstància que li assegura una llarga i fructífera carrera. El recital de dimecres passat és una bona demostració d’aquesta característica. Per encetar el recital, ni més ni menys que l’encisadora Mattinata de Ruggero Leoncavallo, que va obrir la caixa dels bravos i ja no la va tancar. Va continuar amb una filada de cançons, unes més conegudes que les altres, però cap no massa, tres de Stefano Donaudy, sis d’Ottorino Respighi, i ja a la segona part tres de Francesco Paolo Tosti, entre elles L’ultima canzone. Fins aquí com una mena de petites píndoles d’una refinada elegància. No necessitava cap esforç més enllà d’una depurada tècnica i una paleta de colors subtils. Com aquarel·les intemporals fins a arribar a la casa gran del cant. Dos verdis, Di tu se fedele il flutto m’aspetta, d’Un ballo in maschera, i tot seguit Quando le sere al placido, de Luisa Miller, que vàrem poder veure al Liceu acompanyat per la Radavanovsky. Amb la Recondita armonia, de la Tosca que havia interpretat a Viena, va tornar a posar el respectable en disposició de “tu d’aquí no te’n vas tan prest”. I tronaren els apaudiments. E lucevan le stelle va ser la primera propina que va fer que les mamballetes fossin amb tothom dret. Amor ti vieta, de Fedora, tampoc no va ser la darrera. Hi havia fe al pati de butaques. Però el tercer bis no va ser per a cap de nosaltres. Core’ngrato, més coneguda com a Catarí, va ser especialment per a la seva esposa, a qui va llançar una besada final. Es diu Katarzyna, clar, Katarzyna Bak Beczala.
