OBSERVATORI

Els personatges i els personatges

Teatre Principal.- Elles, les protagonistes de les obres de Shakespeare, tot i que gairebé mai figuren al títol, mai no juguen un paper tangencial dins el seu corresponent “plot”, ans al contrari, la seva participació és fonamental dins les llegendàries històries que el bard va convertir en Història. Si no fa gaire que Els dolents de Shakespeare, original de Steven Berkoff, de la mà de Manel Barceló, varen fer acte de presència sobre els escenaris, era de justícia que elles fessin el mateix. L’autor d’aquesta reparació ha estat el català Pau Carrió, instigat des de Menorca, no sé amb quina mesura ni percentatge, i ha triat quatre de les Reines de Shakespeare, d’entre les moltes que podrien figurar a aquesta llista. Les escollides són Titània, de Somni d’una nit d’estiu; Cleòpatra, l’excepció perquè el seu nom apareix al títol, Marc Antoni i Cleòpatra; Margaret d’Anjou, que surt a les tres parts d’ Enric VI i a Ricard III, com una de les grans damnificades del malvat geperut, i Lady Macbeth, que potser és la que menys presentació necessita.

Metateatre. Els personatges es coneixen com a tal i a partir d’aquí expliquen i contextualitzen la seva existència. Exactament la mateixa estructura que va utilitzar Biel Mesquida quan va escriure la notable i singular Els missatgers no arriben mai. Gran títol, bell i suggerent, que contava un encontre entre Enona, la dida de Fedra; Clitemnestra, quines coses, esposa d’Agammenon, i Ismene, filla d’Edip i germana d’Antígona, una contundent i elegant peça dirigida i interpretada per l’enyorada Rosa Novell, acompanyada de Pepa López i Anna Ycobalzeta. No es tracta de fer comparacions ni competicions, que per això ja hi ha el futbol, però està clar que l’estructura, només l’estructura, és molt semblant. A partir d’aquí, Pitus Fernández, etern comandant en cap de La Clota, li ha posat el seu segell i amb la inestimable cooperació de Queralt Albinyana, Enka Alonso, Lydia Sánchez i Laura Pons com a Cleòpatra, Lady Macbeth, Titània i Margarida, respectivament, amb un cinquè protagonista, que és Ícar Toset i la seva guitarra, l’han convertida en un autèntic regal per als espectadors, en un coherent collage perfectament acoblat que combina cinc ficcions, quatre del britànic i una del català, de manera que tot transcorre amb absoluta fluïdesa, conservant totes elles les essències cabdals i característiques dels personatges que interpreten els seus personatges. Una meravella que de ben segur després d’aquesta estrena s’anirà enriquint fins i tot argumentalment, potser esmotxant alguna cançó que necessita més feina o que resulta innecessària. La que de ben segur no necessita cap millora és el Respect que fa Queralt, perquè és impossible.

Quan torni, que tornarà, no us la podeu perdre.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF