El perquè de tot plegat

PalmaTeatre Principal - Palma / Auditori-Manacor.- Adaptar al teatre un poema èpic tan cabdal i crucial com Paraíso perdido és clar que és, com a mínim, un repte majúscul i, per una altra banda, una manera idònia de recobrar un clàssic, potser una mica injustament oblidat. La clau és oferir una lectura absolutament contemporània, en la qual no es perdi l'essència de l'original de John Milton, publicat l'any 1664. Objectiu complert. Déu, Satanàs, Adam, Eva, la serp, la poma, la culpa, la mort, el cel, l'infern, el poder, la submissió... són els personatges i les intemporals qüestions que planteja la història, o potser l'hauríem de qualificar de llegenda? Sigui com sigui, el text reconfigurat és d'Helena Tornero, la dramatúrgia, compartida entre l'autora i el director de la funció, Andrés Lima, els vídeos que conformen una part important de l'escenografia són de Miquel Àngel Raió i la música i l'espai sonor són obra i miracle de Jaume Manresa. Aquests dos darrers al nivell a què ens tenen acostumats i que ens fa sentir el producte, quan ve de fora, una mica molt nostre. Pel que fa als actors, Pere Arquillué, el creador, el responsable de tot aquest frit i bullit, mentre que Cristina Plaza exerceix d'àngel caigut, sense el qual el primer no tindria raó de ser, l'enemic imprescindible per crear addictes i fabricar acòlits; Laura Font i Elena Tarrats com la culpa i la mort, mentre que Rubén de Eguía i Lucía Juárez interpreten Adam i Eva.

Enlloc de Paradís perdut es podria titular com L'etern combat, o sigui, el bé contra el mal, en què ningú mai no sap realment qui són els uns o els altres, o, en qualsevol cas, uns i altres mai no coincideixen en el qualificatiu. També una lluita molt mes interessant i engrescadora, com és la del lliure albir contra el determinisme, la qual queda clarament reflectida en el moment, per a mi, més apassionant i fonamental de tota la funció, quan Déu i la seva criatura passen comptes sobre el perquè de tot plegat. Brutals Arquillué i Plaza en aquest humanitzat retrat d'ambdues deïtats. No tant en el discurs feminista d'Eva, que no per fer-ho molt cridaner i, sens dubte, necessari deixa de ser massa planer, com els diàlegs entre els nostres hipotètics progenitors, que semblaven trets d'una bíblia per a infants. La resta, una feina de categoria, des de l'escenografia i vestuari, que signa Beatriz San Juan... fins al dibuix dels personatges, exquisits, per exemple, els de la Culpa i la Mort, com, per suposat, la interpretació dels dos principals protagonistes, sense màcula, farcida de matisos que enriqueixen fins a dir basta el suculent i intemporal discurs.