Perdonau-me guerres llunyanes

El segle passat, Theodor Adorno defensà que escriure poesia després d’Auschwitz era un acte de barbàrie. No es podia escriure poesia de la mateixa manera després de l’horror nazi, la llum de la catàstrofe obliga a pensar i dir el món d’una altra manera. Ara ens amenacen que Europa té l’infern a les portes i ens hem de fer amb un kit de supervivència, hem d’invertir en armament i hem d’estar preparats per a la pujada massiva dels preus. Quan parlen de mercats que es desplomen, m’imagín una allau de maletes plenes de doblers que es precipiten des de les finestres dels gratacels de Wall Street. Ve la nostra guerra, diuen, però les guerres dels altres fa molta estona que vessen la sang dels innocents. Pens en el kit que haurien de menester els palestins davant el genocidi ferotge que pateixen, o en els kits dels migrants i refugiats que troben la mort en el mar Mediterrani, quan intenten escapar de la pròpia vida.

Potser sí que escriure poesia avui, llegir-ne, és un acte de barbàrie. Un retret legítim, què poden les paraules, ara que només ens cal un combat sense treva? Enmig d’aquest teatre de l’absurd és possible una actitud més digna que la malenconia i el desànim ombrívol? Mireia Calafell, a les pàgines de Nosaltres, qui ens diu: “Som a les portes d’un naufragi, / tu i jo, estimada, ens ofeguem”, i tot seguit: “Quin privilegi més cruel / a aquest costat del món, / l’al·legoria”. És un privilegi cercar la bellesa enmig de l’actual estetització del món i de la política? Escriure poemes per incendiar el món, sabent que res no cremarà per mor de les nostres paraules?

Perdó per estimar la vida

Wisława Szymborska, una poeta polonesa de postguerra, escrigué un poema que em commou del tot, es titula Sota una petita estrella. Un poema on demana perdó per estimar la vida, malgrat tot. Diria (sota l’estela de Nietzsche, d’Arendt, de Butler, de Mèlich) que viure de manera ètica ara i sempre ha significat viure amb vergonya, demanar perdó per no estar a l’altura del patiment del món, però sense renunciar a la bellesa ni a l’amor. Sense desesperació, a la manera de Camus, perquè estimar ens és congènit, malgrat tot. Szymborska ho diu així: “Demano perdó al vell amor per tenir el nou com a primer. / Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa”, “Dispensa’m, esperança abandonada, per riure de tant en tant”. Les paraules són la manera que tenim de plorar i de comprendre el dolor del món, de perseguir encara la bellesa.

Potser sí que és un privilegi. Deman perdó als insomnes forçosos, per dormir plàcidament cada matinada. Deman perdó als deserts dels altres per aquestes flors meves, de gerani, que reben l’aigua que els manca. Deman perdó al dolor immens, perquè em fan patir les petites coses. Deman perdó als militants malenconiosos, per aquesta insistència meva en l’alegria. Que em dispensin les tragèdies per cada moment de misteriosa felicitat. Que em perdonin els hiverns gelats per contreure deutes amb les flors, ara que és primavera.

“Sé que, mentre visqui, no hi haurà res que em justifiqui”, crec que Szymborska té raó, però m’és inevitable estimar la vida, tràgica, absurda, a vegades naufragi, a vegades capvespre suau a terra ferma. I els retrets avui em són sobrers, perquè la vergonya de no estar a l’altura del patiment del món se’m conjuga amb una ingenuïtat rebel, que em fa pensar que és bona idea vindicar la poesia de Wisława Szymborska, ara que tot just “comença la guerra”, només perquè és la poeta preferida de la meva germana Joana, que aquesta setmana ha fet els anys. Vull omplir-la de paraules per desitjar-li una felicitat misteriosa, enmig de l’horror del món.