PalmaFa pocs minuts que es coneixen quan Harry Burns (interpretat per Billy Crystal) demana a Sally Albright (Meg Ryan) si pensa sovint en la mort. “I tant!”, contesta ella, amb una espècie de resposta automàtica. “Sí, segur”, la confronta ell, “deu ser un pensament fugaç que tens de tant en tant i poc més. Jo dedic hores a pensar la mort, hi puc pensar durant dies”.
Aquesta diferència entre els dos protagonistes de Quan en Harry va trobar la Sally, un que afirma tenir la mort present en el seu dia a dia i l’altre que s’incomoda només de sentir-la anomenar, és aplicable per diferenciar molts creadors de la població en general: són nombrosos els que, en un moment o altre de la seva trajectòria, han dedicat alguna obra a explorar el final de la vida, sigui la pròpia o l’aliena, cosa que ha fet que els seus lectors, espectadors o oients s’haguessin de confrontar a una temàtica que la majoria dels mortals intenta esquivar en les seves converses quotidianes més enllà de dies assenyalats com l’1 de novembre.
“El simple fet de pensar en la mort per fer-ne una obra de teatre, o un llibre, o qualsevol cosa, ja és anar contra un impuls natural”, assegura la dramaturga Marta Barceló, qui ha signat els textos d’obres com Anar a Saturn i tornar i Zona inundable, inspirada en la torrentada de Sant Llorenç des Cardassar, dues obres on la mort era present. Tanmateix, la peça en què més decididament ha explorat aquesta temàtica és una de les més recents: Els darrers sis dies, estrenada el mes de maig passat i sorgida de l’experiència viscuda durant els darrers dies de vida de la seva mare. “Hi havia un dol que era personal i real, però el que vaig fer va ser una ficció a partir d’allò”, comparteix Barceló, “perquè el fet d’haver viscut l’experiència fa que tingui una sèrie d’eines i de detalls que permeten que l’obra sigui més versemblant i tingui més humanitat”.
Mentre preparava el text, que va començar a escriure més d’un any després de la mort de la seva mare, Barceló va fer tota una recerca que la va dur a conferències de metges pal·liatius i a posar-se en contacte amb grups de dol, entre d’altres. Així i tot, reconeix que, en general, tots tendim a viure “d’esquena a la mort”. “I per això crec que està molt bé que se’n parli des de les arts escèniques i des de les arts en general, per poder prendre consciència que és un procés natural i que la por no ens ha de condicionar. No ens agrada pensar-hi, però és necessari fer-ho: l’única cosa que tenim clara en aquesta vida és que ens morirem”.
Un gest terapèutic?
Qui no hi ha viscut mai d’esquena, i així ho demostra la seva obra, és l’escriptora Neus Canyelles, qui justament va néixer un 2 de novembre. “Pel meu aniversari anàvem al cementeri a veure els padrins i els altres morts i els dúiem flors, així que sempre l’he tinguda molt interioritzada, sempre l’he duita molt a dins”, comparteix Canyelles, qui ha viscut un grapat de pèrdues significatives en els darrers anys, com la de la seva mare, a qui va dedicar la novel·la Milady, o la del seu pare, de qui parla en un dels relats que conformen Sales d’espera, el pròxim llibre de l’autora, que sortirà el mes de febrer. “La mort és un dels grans temes universals, juntament amb l’amor i la vida”, reflexiona, “però és cert que és l’únic que no solem tenir present a les nostres converses. Jo no tenc xarxes, però pel que sé allà tot són viatges i festes i el plat que t’has menjat al darrer restaurant on has anat”, continua l’autora, “i no dic que tingués sentit penjar coses d’un funeral, si és que té sentit penjar res enlloc, però és cert que, en general, la gent no en vol parlar mai”.
Sobre l’impuls creatiu que la va dur a escriure Milady, Canyelles confessa que no hi havia cap intenció terapèutica, ni prop fer-s’hi. “Mai no m’he plantejat l’escriptura com una manera de fer teràpia perquè per començar no m’agrada el concepte de teràpia, que de cada vegada té un significat més ampli. Jo no esperava trobar-me millor per haver escrit el llibre, ni tampoc ho cercava. Et diuen allò de ‘has de passar el dol’ i em fa gràcia perquè jo crec que no és una cosa que puguis passar, el tens sempre. El dol no té data de caducitat”, afirma.
La mort de la mare és un tema que han explorat altres escriptors illencs en llibres recents com Una llum submergida, de Marc Cerdó, on l’autor manté una dolorosa i reveladora conversa amb la seva mare, l’escriptora pollencina Xesca Ensenyat. O al segon poema de Sala Augusta seguit de llengua materna, de Sebastià Alzamora, publicat la primavera passada. No era la primera vegada, ni de bon tros, que l’escriptor i articulista de l’ARA Balears parlava de la mort als seus versos. De fet, va debutar amb un poemari, Rafel, sorgit arran de la mort d’un amic seu quan encara eren adolescents, que l’editorial Lleonard Muntaner va recuperar fa poc menys d’un any. “Era el fet més colpidor que m’havia passat mai”, reconeixia llavors Alzamora a l’ARA Balears, “i durant anys m’havien vingut alguns versos al cap, però no sabia per on començar. Fins que vaig tenir la idea de fer un diàleg amb ell com a fil conductor entre els poemes. Volia adreçar-me a l’amic mort per explicar-li com entenia jo la vida després del que havia passat”.
Un procés d’evolució
No només la mort dels altres, però, ha nodrit l’obra dels creadors de les Balears en els darrers temps. La mort d’un mateix és més que present a la darrera novel·la de Carme Riera, Una ombra blanca –en què la protagonista, la cantant d’òpera Barbara Simpson viu una de les conegudes com Experiències Properes a la Mort (EPM) i es veu obligada a reconstruir alguns episodis traumàtics de la seva vida–, i era un dels fils conductors del disc Jota de morir, de Marala. A la cançó que hi donava títol, de fet, les cantants Selma Bruna, Sandra Monfort i Clara Fiol proclamaven que “si partesc, amigues meves, / plorau, que jo ploraria. / Si mai després feis memòria, / que només quedi alegria”. També Neus Canyelles n’ha parlat a llibres com Les millors vacances de la meva vida, on, assegura l’autora, la pròpia desaparició és tractada des de la perspectiva de “l’alliberament”. “Hi pot haver desesperació, quan s’escriu sobre la mort, però també alliberació davant el turment que de vegades és la vida”, puntualitza.
Una altra de les creadores que ha dedicat una part important del seu temps a pensar en la mort, com Harry Burns, és Sílvia Ventayol, guanyadora del premi Ciutat de Palma d’Audiovisuals 2021 pel documental Mrs Death [La senyora Mort], on reflexionava sobre la relació amb els difunts a partir de les pràctiques de fotografia post mortem. Cinc anys després del rodatge, Ventayol reconeix que encara hi pensa perquè, de fet, té pendent fer-ne una segona part, Mr Grief [El senyor Dol]. “A la gent li sembla estrany, que em dediqui a pensar en això, molt més des d’un format com és el documental, perquè una cosa és la ficció, que tracta habitualment la mort, i l’altre són els codis de la realitat i la quotidianitat, que no hi estam tan acostumats”, reconeix. “I em fa gràcia perquè és vist com una cosa negativa, que facis això, perquè tot allò que té a veure amb la mort sembla que ha de tenir a veure amb la depressió, amb la foscor. I per mi és evolució: intentar entendre una mica millor què significa morir ens pot ajudar a viure una mica millor”.
Joan Cabot trenca els silencis al voltant del suïcidi
El periodista reuneix testimonis i experts a ‘Les Desaparicions’, un pòdcast de cinc capítols
Si per molts és complicat pensar en la mort, encara ho és més parlar sobre el suïcidi o l’intent de suïcidi, sigui propi o aliè. I justament això és el que ha fet el periodista Joan Cabot, guardonat amb el premi Ciutat de Palma de Periodisme en dues ocasions, durant el darrer any. El resultat és un pòdcast en cinc capítols titulat Les Desaparicions –produït per Bastera i IB3 i disponible a les plataformes digitals– on es conjuguen veus de psicòlegs i testimonis en primera persona amb un repàs històric, social i cultural de les implicacions del suïcidi. Per damunt de tot, però, el que fa aquesta sèrie documental és proporcionar un marc general de dades, relats i reflexions que trenquen un silenci que, d’una o altra manera, ens afecta a tots.
“L’objectiu no era prevenir el suïcidi, perquè crec que seria molt prepotent per part meva pensar que amb un pòdcast puc aconseguir això”, exposa Cabot, “però sí que crec que la millor manera per fer que la gent no se senti tota sola en determinades situacions és saber que hi ha altra gent que també pateix, que passa pel mateix que tu. I no es pot fer amb missatges simplistes, de l’estil de ‘t’has d’aferrar a viure’ i ‘no hi ha res més important que la vida’, perquè la realitat ens diu que no és exactament així. Per què hauria de ser important la meva vida si no ho és la dels 70.000 morts de Gaza que no han interessat la comunitat internacional? Ens diuen que som especials i únics mentre es condemna una part important de la població a viure una vida que no és digna: tot és molt contradictori. I crec que no hi ha cap tema en què un excés d’informació et pugui perjudicar, el suïcidi inclòs”.
Així i tot, el també responsable del programa Aire! reconeix que ha estat molt escrupolós amb la tria de la informació, després de més de quaranta entrevistes i un extens procés de documentació que li ha permès donar forma a cinc episodis en què, entre d’altres, s’aborda l’augment de lesions autolítiques entre els adolescents i la culpabilitat que acompanya sovint els familiars d’una persona que s’ha suïcidat, entre d’altres. “Vivim en una societat en què el turbocapitalisme ha aconseguit equiparar tristor i fracàs i descarregar-t’ho tot a tu, com a individu, i dir-te que si estàs trist és perquè has fracassat”, reflexiona Cabot, “però això és molt pervers i molt obtús, molt del nostre temps. La tristor forma part de la vida, que de vegades també pot ser terrible, terrorífica, dolorosa, avorrida i injusta, com també és meravellosa, divertida i plena de gent increïble. Pensar el contrari és no tocar de peus a terra”, sentencia.
