FILOSOFIA

“Orientar l’acció a través del pensament és adoctrinament”

Fina Birulés és catedràtica de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona

Fina Birulés (Girona, 1956) és catedràtica de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona, on dirigeix el seminari ‘Filosofia i Gènere’. La seva tasca d’investigació s’ha centrat en l’estudi de la subjectivitat política i en qüestions relacionades amb la teoria feminista i la producció filosòfica femenina. S’ha especialitzat en l’estudi de l’obra de Hannah Arendt, una autora que també ha traduït. Recentment ha presentat el llibre Hannah Arendt: Llibertat política i totalitarisme (Gedisa, 2019), en el marc de la col·lecció de Pensament polític postfundacional. En l’entrevista, aprofundim en el pensament polític d’Arendt.

Per què Arendt va donar tanta importància a pensar la política?

Per Arendt, els éssers humans no són animals polítics, ho són ocasionalment. No sempre hi ha política, ni tampoc qualsevol forma de convivència humana és política. De fet, Arendt va dedicar una bona part de la seva obra a pensar l’especificitat de la política, a no reduir-la ni a l’economia ni a altres formes de relació. Arendt entén que el totalitarisme no és la invasió per part de la política de totes les dimensions de la vida humana, sinó la completa supressió de la política. Per això pensava que era tan important pensar l’especificitat i la dignitat de la política.

Arendt no es va definir mai com a filòsofa a causa del seu profund malestar amb les categories amb les quals la tradició filosòfica havia pensat la política.

Sí, en la cèlebre entrevista de 1964, Arendt diu que no és filòsofa, i no ho diu per falsa modèstia, ni tampoc per desconeixement de la tradició filosòfica, sinó que ho fa per tractar d’apuntar allò que anava a fer i que és pensar la política amb els ulls no enterbolits per la filosofia. Això bàsicament vol dir que la tradició filosòfica ha posat sempre la vita contemplativa, la teoria, per sobre de la praxi o l’acció, i vol dir que la filosofia no ha pensat suficientment l’especificitat de les diverses maneres en què es dona l’acció. En aquest sentit Arendt entén que convé fixar-se en la vita activa i establir distincions i pensar allò que fem.

Arendt també afirma en la famosa entrevista que heu citat que, com a teòrica de la política, no li corresponia canviar el món, ni tan sols ensenyar a com fer-ho, sinó que el seu esforç havia d’anar encaminat a comprendre’l. El pensament polític d’Arendt es defineix essencialment per la seva voluntat de comprendre?

Podríem dir que sí. Arendt intenta comprendre els esdeveniments que li toquen viure. Una de les característiques del pensament d’Arendt que la fan molt interessant i alhora molt polèmica és que està lluny d’aquella concepció que defensa que quan dominem la teoria sabem com actuar. Arendt no està gens d’acord amb la idea que quan sabem què pensar aleshores sabem què hem de fer. Per Arendt, no es tracta d’ensenyar què pensar per saber com actuar. L’acció té la seva pròpia especificitat i les seves dificultats. No té una gran temptació d’intervenir en la praxi, no li sembla que pensar hagi de donar orientacions sobre com actuar, perquè orientar l’acció a través del pensament és adoctrinament. Més aviat, pensar ha d’oferir claus per comprendre allò que vivim. I cadascú ha de decidir com actua o si actua. Arendt està lluny d’intentar resoldre la contraposició entre teoria i praxi. Ella sempre manté que existeix una tensió entre teoria i praxi, que una cosa és pensar i una altra de ben diferent és actuar. Això no vol dir que hi hagi gent que només pensa i gent que només actua, sinó que en certs moments pensem i en d’altres actuem. Pensar té a veure amb aturar-se i fer un parèntesi de tot el que m’envolta; actuar, en canvi, té a veure amb intervenir en un context.

Quines claus aporta Arendt per pensar i interpretar els totalitarismes del segle XX?

Arendt entén que el totalitarisme és un tipus de règim que ha fet esclatar totes les nostres categories de comprensió. El totalitarisme no encaixa dins la classificació dels règims polítics de Montesquieu, és un fenomen sense precedents, absolutament nou. Arendt entén que el totalitarisme és el resultat de la cristal·lització d’una sèrie d’elements que preexistien, com l’imperialisme, el model d’estat-nació i l’antisemitisme modern. Arendt entén que el totalitarisme és la completa eliminació de la política. Arendt considera que qualsevol intent d’explicar els orígens o les causes del que va ocórrer és una manera de justificar-ho. Una vegada vençut el totalitarisme, aquests elements es varen separar, però poden tornar a cristal·litzar en un altre moment històric d’una altra manera.

Observau indicis de suspensió de la política i, per tant, de noves cristal·litzacions dels elements que donaren lloc als totalitarismes?

Malauradament, diria que sí. Sovint, la política és reduïda a l’economia i l’administració, i la participació en primera persona dels ciutadans pràcticament no existeix, més enllà de votar un cop cada quatre anys. Podríem dir que en els règims anomenats democràtics els partits polítics es diferencien bàsicament per com organitzen els pressupostos generals de l’estat, és a dir, per com administren, que és important, però per Arendt això no és suficient per caracteritzar-ho com una activitat política. Per Arendt, la política avui es donaria molt més en els marges de l’esfera pública que en els parlaments.

Com podem allunyar-nos del mal i la violència dels totalitarismes? Quines accions ens durien a ser més lliures i més polítics?

Arendt no fa recomanacions mai sobre com actuar. Per Arendt, la política té a veure amb la pluralitat, no és equivalent a la dels partits polítics, sinó que és una pluralitat de perspectives i opinions sobre l’esfera pública. Ella és molt contrària a la idea que la política ha de ser arribar a consensos. Per Arendt, la comunitat ideal de diàleg de Habermas du a la supressió de la política perquè du a l’eliminació de la pluralitat de perspectives. Per Arendt, quan eliminam la pluralitat de perspectives, eliminam la política. No es pot viure sense política perquè ens perdríem una dimensió fonamental de l’experiència humana. Arendt no va escriure mai dos llibres des de la mateixa perspectiva perquè es deixava interpel·lar pels esdeveniments, no tractava de quadrar les coses, sinó d’entendre què és el que passava.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF