BIENNAL DE PENSAMENT DE BARCELONA

Els pensadors, ¿les noves estrelles del rock’n’roll?

La primera biennal de pensament Ciutat Oberta treu el debat al carrer amb un gran èxit de públic

Més de 2.500 persones van omplir la plaça Joan Coromines el passat 15 d’octubre. Era un dilluns i no hi havia cap manifestació, ni tampoc un concert del Sónar o del Primavera Sound. Hi havia dues filòsofes, Fina Birulés i Judith Butler, parlant de gènere, feminisme i cos en un dels debats de la biennal de pensament de Ciutat Oberta. No és l’únic èxit que ha tingut la filosofia aquesta setmana: el dijous tots els partits polítics van donar suport a una proposició no de llei presentada per Units Podem perquè la filosofia torni a ser obligatòria els tres últims cursos de secundària. Fins i tot el PP (responsable d’arraconar aquesta assignatura el 2013) va votar-hi a favor al Congrés de Diputats. Quan Birulés assegurava dilluns que “les dones no estan disposades a seguir sent víctimes d’un patriarcat en crisi”, el públic aplaudia entusiasmat. La mateixa passió aixecava Butler quan cridava a la solidaritat: “No ens podem permetre divisions sense sentit”.

Per què tantes persones volen aplegar-se la plaça pública per escoltar preguntes i reflexionar? ¿L’èxit dels pensadors és flor d’un dia? Què ens aporten? Per què generen entusiasme dones com Rita Segato quan convida les dones a fer la revolució? ¿O professores com Gayatri Spivak, que convida a treballar la imaginació? Ciutat Oberta ha tret els pensadors al carrer i a les places. Entre dilluns i divendres, més de 12.000 persones van acudir a les diferent cites de la biennal de pensament organitzada per l’Ajuntament de Barcelona, que s’allargarà amb diferents actes fins al 4 de desembre. Què està passant?

No sabem com pensar?

Les crisis socials i individuals s’han obert a les nostres vides

Tot està en crisi i els referents trontollen. Allò que ens van ensenyar i nosaltres vam creure que eren certeses ja no ho són. No només afecta el terreny de l’economia, les ciències o les ideologies, sinó també la identitat individual. “És un canvi d’època. Tinc 67 anys i no he viscut una època amb tants interrogants oberts com ara”, explica el politòleg i comissionat de Cultura del consistori barceloní, Joan Subirats. En un dels debats de Ciutat Oberta, el filòsof i escriptor Paul B. Preciado va desmuntar totes les construccions sobre què és ser home, dona, homosexual o heterosexual. “Preciado deia que, fins ara, les persones eren seleccionades i distribuïdes a partir dels genitals amb què naixien, però en un futur, amb la impressora 3D de teixits, a una dona li podran posar un penis sense tancar-li la vagina. La identificació sexual està en transició”, diu Subirats. La filòsofa Marina Garcés creu que l’èxit del pensament té a veure amb la crisi dels discurs dels experts: “No aconsegueixen donar resposta a moltes de les preguntes que les crisis actuals han obert. Necessitem anar a les arrels dels problemes, de tot allò que no sabem com pensar, i la filosofia ens permet fer-ho de manera lliure i compartida. És a dir, lliure de pors i en diàleg amb els altres”.

Per què ara?

L’alegria de trobar-se a l’espai públic i el canvi de llenguatge

El CCCB fa més d’una dècada que treballa promovent debats amb pensadors internacionals de tots els àmbits. Cada setmana, des de fa uns tres anys, els debats que organitza atrauen una mitjana d’entre 300 i 500 persones. “Hi ha un cansament de la pantalla i una certa reivindicació de la presencialitat, del fet de trobar-se, de viure i pensar junts -explica la directora del CCCB, Judit Carrera, fins ara cap de Debats i Educació del centre-. Hi ha la necessitat de tenir espais on trobar respostes, una brúixola, eines per imaginar el futur”. D’altra banda, hi ha hagut una desmitificació de la filosofia. Aquesta disciplina no es pot explicar com fa vint o trenta anys, quan als instituts feien memoritzar una llarga llista de filòsofs i les seves teories. “Ha de ser un llenguatge viu que ens parla a través dels segles i no una col·lecció de teories mortes”, diu Garcés. Si ara més persones s’acosten a la filosofia i al pensament és perquè d’alguna manera ha abandonat l’àmbit acadèmic i s’ha introduït a la quotidianitat: “La nova proximitat de la filosofia té a veure amb un canvi generacional i de llenguatge, que fa que els que ens dediquem a la filosofia ja no ho fem des d’un lloc distant ni superior -explica Garcés-. Hi ha hagut un canvi sociològic, perquè hi hem entrat també les dones i molts pensadors o assagistes són avui treballadors precaris de la cultura o del món acadèmic que comparteixen preocupacions amb la resta de la gent”.

Qui són els pensadors?

Ni gurus de l’autoajuda ni posseïdors de la veritat

Judith Butler, filòsofa, professora de literatura i autora d’una llarga llista d’obres sobre gènere, política, ètica i drets humans, és avui força coneguda. Ho és perquè fa anys que els seus llibres es publiquen en català i castellà i perquè ha vingut a molts debats del CCCB. “Hem fet un esforç perquè aquests pensadors arrelin, hem creat diàlegs i debats amb diferents sectors; ha estat com plantar una llavor que després va creixent i ja no controles”, diu Carrera. “Amb els debats de Ciutat Oberta hem volgut portar pensadors d’arreu del món per fer aterrar el debat a Barcelona -assegura Subirats-. El coneixement el situem aquí”. Un altre dels pensadors convidats va ser el sociòleg Richard Sennett, que ha publicat part de la seva obra amb Anagrama i Arcàdia. Aquesta última editorial va començar a editar obres de diferents pensadors (Zygmunt Bauman, Mary Beard, Josep Fontana...) el 2004. “Com deia Bauman, vivim en un interregne: abandonem un món que coneixíem i desconeixem on anem -reflexiona Antoni Munné, un dels responsables, amb Montse Ingla, d’Arcàdia-. El pensament no es vehicula només a la filosofia, no és una disciplina acadèmica, sinó a través de la sociologia, la ciència política, l’art, la literatura... Kafka, Orwell o Camus poden fer-te pensar de la mateixa manera que ho fa qualsevol filòsof contemporani”. Munné considera que el debat ha de ser constant: “S’ha de repensar tot de nou, i no és qüestió d’un festival o d’una setmana”. Arcàdia aposta també per les generacions més joves. “Són els que han viscut més clarament aquest trànsit; el món d’internet ho ha trastocat tot”, diu Munné. L’editorial llançarà d’aquí poc Deriva, que “vol ser un espai obert de reflexió de gent d’aquí en el qual tinguin cabuda els nous discursos del pensament contemporani”, assegura l’editor. Un dels primers exemples d’aquest nou projecte és L’ull i la navalla d’Ingrid Guardiola, que analitza, entre altres coses, l’ús de la imatge tant en l’àmbit públic com privat. Però ni tan sols els filòsofs poden donar certeses: “Projectem en el filòsof reflexions que faríem però que encara no hem pogut fer -diu Miquel Seguró, investigador de la Càtedra Ethos i professor de la UOC-, però no tenen la veritat, només poden ajudar a qüestionar les coses”.

Quin és el seu públic?

La mobilització de les generacions més joves

No és el mateix el públic que assisteix als debats de Butler o Preciado sobre feminisme o gènere que el que va a escoltar què és avui el sobiranisme. “Hi ha una mobilització de noves generacions sobretot per temes relacionats amb el feminisme”, diu Carrera. Un dels motius pels quals Ciutat Oberta va decidir organitzar els debats al carrer i a les places era atraure nou públic: “Ho hem volgut fer accessible, aconseguir que els passavolants que en aquell moment passegessin pel lloc del debat quedessin enganxats”, diu Subirats.

Però la inquietud per entendre el món en què vivim és força intergeneracional. El 14 i 15 de novembre se celebrarà la cinquena edició del Barcelona Pensa. Va ser el primer festival de filosofia que es va fer a l’Estat, que després han seguit diferents ciutats com Madrid, Màlaga i València. A la marató que van organitzar l’any passat (24 hores amb 28 activitats repartides per nou espais) hi van assistir més de 4.000 persones. “Als actes que vam fer a les 4 de la matinada [entre altres coses, es debatia sobre l’idealisme alemany] es van quedar fora un centenar de persones”, diu una de les responsables del Barcelona Pensa, Núria Sara Miras.

A la Universitat de Barcelona s’ha hagut de doblar la línia del programa de filosofia adreçat als més grans de 55 anys: “No només hem duplicat alumnes sinó que hem hagut de donar continuïtat al programa perquè els estudiants no en tenien prou amb dos anys -explica Miras-. Tampoc podem atendre tota la demanda que tenim per fer xerrades a secundària”. Per a Miras, la filosofia arrasa perquè ara hi ha menys complexos: “Hi ha més voluntat d’experimentar. D’alguna manera tornem als orígens, a la plaça, al carrer, fem propostes escèniques... Es tracta sobretot de parlar sense cohibir-se. La filosofia sempre ha sigut un exercici de proximitat”.

Què ens aporta?

Guanyar espais de reflexió és una actitud revolucionària

La filosofia és la reina de les preguntes, però no té receptes. “La filosofia ens ajuda a ser empàtics amb la resta i això ja és un avenç social important”, afirma Seguró. En un moment en què a Europa i als Estats Units hi ha un augment de l’extrema dreta i de la xenofòbia, la filosofia pot ser terapèutica: “Ens ajuda a veure les coses des d’una altra perspectiva, a desemmascarar i a discutir el racisme -reflexiona el professor de la UOC-. Quan algú està enquistat davant d’una situació i no la sap resoldre, la filosofia ofereix noves perspectives. És com una glopada d’aire fresc”. La filosofia també pot ser resistència: “Com afrontem la relació amb un sistema que no progressa ni promet avenços, sinó que causa tanta destrucció i projecta tantes amenaces sobre la vida humana i no humana? Aquestes són les preguntes que compartim. Si ens domina la por, ens lliurem a lideratges forts que ens donin seguretat. L’altra opció és aprendre a perdre junts la por, i això es fa pensant els uns en els altres”, conclou la filòsofa Marina Garcés.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF