Quan ser caòtic i desestructurat està més que justificat

“Que el món sigui sempre dels aficionats!”, deien Antònia Font. Doncs mira, potser sempre no; i tot, tot, tot el món tampoc caldria. Però als anys noranta, el món de la música alternativa va ser de cinc joves californians que feien precisament bandera del seu amateurisme: Pavement, el grup adalil de la filosofia slacker. És a dir: defensar que el millor que pots fer en aquesta vida i en l’art és… passar l’estona. Sense obligacions de cap mena. De fet, les millors coses de l’existència sovint no tenen guió: una sobretaula que s’allarga, una nit que sorties una estona i acabes de matinada, un partidet de costellada en què no importa el resultat o una carrera musical en què, sense buscar-ho ni forçar-ho, de cop i volta ets l’ídol per accident de tota una generació.

Pavements, el documental que els retrata, tampoc té gaire guió. És un garbuix d’imatges pengim-penjam en què, de fons, de vegades s’endevina cert fil conductor cronològic. Se’ns havia anunciat com una obra atrevida formalment que combinava documental, biopic amb actors i un musical de Broadway. I, escampats aquí i allà, bocinets de tot això sí que n'hi ha, cert. Però formen part d’un totum revolutum desmanegat que, ben mirat, és molt honest si el que es vol és explicar qui eren Pavement: un grup gens ambiciós però cent per cent representatiu. Perquè veient aquest calaix de sastre d’imatges de col·legues fent coses diferents, però mundanes (de vegades, música) t’adones que perfectament podries haver-les protagonitzat tu i la teva colla.