Maria Huerga: “Passaràs per una lluita física i psíquica brutal, però en pots arribar a sortir”

ManacorMaria Huerga (Manacor, 1970) està contenta. Amb casa i taller propis, no atura de treballar en distints projectes artístics. Una evolució que la durà, per exemple, a exposar a Madrid (el pròxim mes de març) a la fira paral·lela d’ARCO. Parlam amb ella sobre art, violència de gènere i sobre la instal·lació crítica i reivindicativa que cada 25-N exhibeix a la plaça de Sa Bassa de Manacor.

Satisfeta amb tot el que us està passant els darrers anys?

— Estic entusiasmada perquè tenc molts de projectes en marxa i ganes de tirar-los endavant. Amb un amic hem format el Col·lectiu LIER i pròximament exposarem a Hibrid Art, la mostra paral·lela a ARCO. Al mateix temps estic treballant en un projecte bastant sòlid del qual ja aniré parlant. A partir de l’11 de desembre participaré en una exposició col·lectiva a Barcelona i el 8 de gener estrenaré a la sala Sa Bàscula de Manacor.

Us estau formant constantment.

— Vaig estudiant i tenint encàrrecs de decoració i interiorisme, sí. Ja en tenia el títol, però em faltava aprendre més a modelar en tres dimensions, per exemple, per anar adaptant-me a les noves demandes.

Què ha canviat?

— Ara faig servir l’art i el color de manera molt més científica, talment com si fossin notes musicals. Interiors i construccions de manera conjunta i en harmonia. Em bas en la proporció àuria, els 22 camins de la càbala i en la manera en què s'estructuren els retaules eclesiàstics clàssics. He estat estudiant i llegint molts llibres sobre la matèria, sobre les figures simbòliques que hi ha als claustres, la dodecafònica dins la composició, la geometria de les formes… En realitat, si no hagués estat perquè les matemàtiques no m’acabaven d’anar bé, hauria estudiat Arquitectura. Així i tot, a la carrera de Belles Arts hi havia l’assignatura de geometria descriptiva, i sempre he anat comprant llibres de dibuix tècnic i arquitectura pel meu compte, mai m’han suposat un gran esforç. Tot al contrari.

Com es diu i que significa la instal·lació artística d’enguany?

— Es diu Cadires Buides, i encara que sembli una peça senzilla, té una gran càrrega simbòlica. Tracta sobre les dones absents i les fugides ràpides que deixen coses i restes pel camí. I una cadira central, tacada de sang, que representa la dona que ha quedat atrapada dins el cercle. Tot i això, hi ha un missatge també optimista. Passaràs per una lluita física i psíquica brutal, però en pots arribar a sortir, encara que primer sigui de molt mala manera.

La dependència econòmica és un escull difícil de vèncer.

— Durant aquests anys ajudant moltes dones en una situació complicada, he pogut comprovar que efectivament moltes depenen econòmicament o en l'àmbit d'habitatge de l’home que les maltracta, i és evident que això ho complica. Així i tot, el missatge sempre és que denunciïn i se'n vagin… i sobretot que en parlin, que no sigui com abans, perquè ara hi haurà gent que les ajudarà. Arriben a tenir un nivell de distorsió tan important respecte de la seva imatge, que arriben a no tenir personalitat i constantment justifiquen el seu agressor, la major part de les vegades perquè és el que fa feina i el que té els doblers.

Vós mateixa ho vàreu veure a casa.

— Ma mare va patir aquesta pressió permanent del meu pare, encara que la casa fos d’ella. Tot i que la situació era insuportable, anaven i tornaven. Fins que un dia ja no ho vaig poder suportar més, em vaig plantar davant ma mare i la vaig obligar a triar entre ell o jo. Si era ell tenia clar que me n'aniria i que no em tornaria a veure.

Les coses estan canviant?

— Una mica sí, però encara en l'àmbit de la parella hi ha la figura de fals adulador que personalment ja sé detectar a simple vista. Aquell que al principi és exageradament atent i acaba fent comentaris possessius. Al cap d’uns mesos veus aquella mateixa al·lota amb cara trista i apagada i saps que alguna cosa ha passat.

Ara ja sou feliç.

— Ara estic plena de felicitat. A pesar de tot el que ha passat, he tingut la necessitat de contar-ho, que se sabés (ha escrit el llibre Fill de Rei, sobre la violència domèstica patida). No entenc com encara hi ha gent que s’escandalitza tant quan ho cont i, en canvi, les guerres ja les veu amb normalitat… He aconseguit tenir un ca meva, que alhora és el meu taller propi. Creure en mi mateixa i en el que faig, i en definitiva estar contenta amb el que tenc. M’he sabut envoltar de persones molt interessants i de bons amics.

Quan tot encaixa, encara que mirar enrere sigui dolorós.

— He passat per coses, ja de ben petita, que no les desig ni al pitjor dels enemics. Però ara la vida és tranquil·la, de feina, pintura i amistats. Afortunadament, he anat assolint objectius sense gaire ajuda, per mi mateixa. I encara que he trobat les portes tancades de moltes galeries, finalment tot es va col·locant al seu lloc si hi creus i hi fas feina.

Ser dona és un impediment dins el món artístic?

— Us diria que més un impediment familiar a l’hora de fer coses, que el que influeix dins el camp artístic. Si saps que vas pel bon camí tot és més senzill; ja no importen els comentaris negatius.