Parlar, repetir, entendre: què funciona realment per aprendre una llengua?

PalmaDeixau-me fer-vos una pregunta: quantes vegades heu començat, o reprès, l’aprenentatge d’una llengua amb la sensació que, aquest cop sí, ho faríeu bé? Potser heu recorregut a una aplicació nova, a un curs intensiu, a vídeos a internet o a un mètode que, suposadament, us permetria aprendre-la en tres mesos “sense esforç”. Al cap d’un temps, però, torna a aparèixer una pregunta que ja us havíeu fet abans: ‘això que faig serveix realment?’

La majoria de persones que han intentat aprendre una llengua addicional al llarg de la vida (és a dir, qualsevol llengua que no és la primera que varen adquirir) s’han fet aquesta pregunta en algun moment. Serveix repetir frases una vegada i una altra? Serveix estudiar gramàtica? Serveix llançar-se a parlar encara que sigui amb errors? En el fons, el dubte és un altre: hi ha un mètode millor que els altres per aprendre llengües?

La resposta, encara que pugui resultar poc satisfactòria, és que no n’hi ha cap de miraculós ni d’infal·lible. Això passa perquè aprendre una llengua és un procés complex i llarg, condicionat per molts factors, i que els mètodes no són res més que eines que funcionen millor o pitjor segons la persona, el moment i el context.

Normes fixes

Si miram enrere, veurem que durant molt de temps aprendre una llengua addicional va voler dir, bàsicament, aprendre’n la gramàtica. S’entenia la llengua com un sistema de normes fixes que calia dominar abans d’usar-lo. Primer s’estudiava i després (si de cas) es parlava. A l’aula, això es reflectia en exercicis de traducció, llistes de verbs irregulars, anàlisi sintàctica i frases per completar. El resultat era que, sovint, els aprenents sabien explicar una norma però no sabien demanar un cafè, fer una queixa o mantenir una conversa mínimament fluïda. La llengua s’estudiava molt, però s’usava poc.

Ja a començaments del segle XX, aquesta visió comença a esquerdar-se. Amb la influència de nous corrents de la lingüística, s’imposa una altra idea: aprendre una llengua és, més que no pas conèixer regles, adquirir hàbits. S’entén que, si repetim prou una estructura, acabarà sortint sola. Així apareixen mètodes basats en la repetició i la imitació, i les classes s’omplen de diàlegs model i exercicis mecànics. L’oralitat guanya protagonisme, cosa que representa un canvi important. Ara bé, se solen repetir converses que ningú no tindria fora de l’aula i les situacions comunicatives són, massa sovint, poc versemblants.

A partir dels anys seixanta i setanta, agafa força una nova idea: aprendre una llengua no és repetir com un lloro, sinó crear i construir. L’atenció es desplaça cap als processos mentals de l’aprenent (les hipòtesis que formula, les estratègies que activa per entendre i expressar-se, etc.), i es fa evident una cosa que avui pot semblar òbvia, però que no sempre s’havia tingut en compte: no tothom aprèn igual. Es posen sobre la taula factors com la motivació, l’actitud, l’autoestima, el context d’aprenentatge o les llengües que ja es dominen, i aprendre una llengua addicional comença a entendre’s com una experiència individual.

Amb tot, el veritable punt d’inflexió arriba quan, gràcies a la sociolingüística, s’estén la idea que saber una llengua no és només dominar-ne la gramàtica ni pronunciar-ne bé les paraules: és saber usar-la en situacions reals, és a dir, saber què dir, a qui, com i quan. Això implica adaptar el registre, interpretar el context, entendre allò que no es diu explícitament, negociar el significat quan falten paraules, compensar buits i gestionar malentesos.

Aquest canvi de mirada transforma les aules. La llengua deixa de treballar-se a partir de frases aïllades i passa a abordar-se mitjançant textos complets i situacions versemblants: converses, correus electrònics, notícies, vídeos, missatges de veu o debats. Els aprenents, a més de resoldre exercicis, han de fer coses amb la llengua, com ara opinar, explicar, demanar, negociar o argumentar. Això no vol dir (alerta!) que la gramàtica desaparegui: simplement deixa de ser el centre absolut i esdevé una eina al servei de la comunicació.

Ecosistema comunicatiu

Aquest enfocament connecta millor amb la manera com usam les llengües. Llegim llibres i notícies en paper o en plataformes digitals, intercanviam missatges a les xarxes, miram sèries i vídeos, escoltam pòdcasts, enviam àudios, etc. Dominar una llengua implica moure’s amb certa solvència dins aquest ecosistema comunicatiu, i això exigeix dominar totes les habilitats lingüístiques: comprendre i produir, oralment i per escrit, en una multiplicitat de contextos. L’objectiu, per tant, no ha de ser només escriure o parlar sense faltes, sinó aprendre a anticipar, inferir, seleccionar informació i interpretar el context per poder comprendre textos, o planificar, triar recursos lingüístics i adaptar-se a l’interlocutor per poder produir-ne.

Tornem, però, a la pregunta inicial: per aconseguir tot això, hi ha un mètode millor que els altres? La història de les llengües ens diu que no. Malgrat que periòdicament apareguin mètodes que prometen fluïdesa ràpida i gairebé sense estudiar, solen ser tan poc eficaços com les dietes exprés o els plans d’entrenament que asseguren un cos normatiu en pocs dies.

No és que els mètodes, en si mateixos, siguin inútils. El problema és creure que n’hi ha un de sol que serveixi per a tothom. Aprendre una llengua és un procés irregular, amb avanços, retrocessos i estancaments, i cada aprenent recorre aquest camí a la seva manera. Repetir frases pot ser útil, i reflexionar sobre la gramàtica, també, igual que fer intercanvis, mirar sèries o llegir llibres en la llengua que volem aprendre. Ara bé, cap d’aquests elements, tot sol, garanteix l’èxit.

El repte, per tant, no és trobar la fórmula màgica, sinó saber combinar-ho tot amb criteri, segons el moment, l’objectiu i la persona. Al final, saber una llengua no és només saber com funciona ni només atrevir-se a parlar-la: és saber dir què toca, quan toca i a qui toca. I això, en realitat, no s’acaba d’aprendre mai del tot.