PalmaEl pare s’ha passejat aquest cap de setmana pels escenaris del Principal de Ciutat i l’Auditori de Manacor, i en ambdós casos han penjat el cartell d’entrades exhaurides. Tot i que ja coneguda com a peça teatral, que és com va néixer de la mà de Florian Zeller, i interpretada en castellà per Héctor Alterio, es va fer definitivament famosa quan va arribar a les sales de cinema amb Anthony Hopkins com a protagonista, dirigida pel mateix autor. En català no ha trigat a arribar als escenaris i, com no podia ser d’altra manera, necessitava un actor de merescut renom i enorme potència. Qui millor que Josep Maria Pou per a ficar-se dins la pell i el pijama del personatge? Probablement era la millor opció o, en qualsevol cas, no se me n'acut cap altra que el pugui superar. Vista la representació, gairebé n'estic segur. Pou fa un exercici de contenció espectacular, tot i que la seva humanitat no afavoreix aquesta circumstància, com tampoc no ho fa la llista dels darrers personatges que ha interpretat, els quals requerien uns registres a les antípodes del que ens ocupa.
El que ens ocupa demana o, millor, exigeix mesura i ponderació, ja que del que es tracta és de mostrar la cruel metamorfosi cap a la demència per alzhèimer del protagonista: un home intel·lectualment poderós, enginyer reconegut, que es va esbucant com un castell d‘arena i del qual nosaltres no som espectadors convencionals. Florian Zeller ho ha estructurat de tal manera que ens proposa les mateixes visions, al·lucinacions, o el que sigui, del protagonista. Nosaltres tampoc no sabem en cap moment què és cert ni què és imaginat en el procés de transformació cap a la decadència absoluta, cap al no-res. Cada situació és una passa més cap a l’abisme de la buidor. Cada nova escena apuja el grau de la malaltia. Per tant, cada mirada i cada gest de Pou són una mica diferents. Es tracta d’una variació subtil, gairebé imperceptible. Això provoca que els primers episodis de la quotidiana tragèdia recaptin no poques rialles entre els espectadors. Són aquells amb els quals els afectats esmolen l’enginy per enganyar tothom, però sobretot a ells mateixos, tan sols per a no reconèixer el que cada cop és més evident. Però a mesura que transcorre la història i tot es va fent més evident, els rictus es van transformant: passen de la rialla al somriure, del somriure al silenci, i fan que la simpàtica lleugeresa del principi es vagi esvaint i convertint en una llosa sobre el pit dels espectadors, que fa que al pati de butaques ni tan sols es senti la respiració del respectable.
Acompanyen el pare Pou Josep Maria Mestres com a director, que aporta ritme i fluïdesa en aquesta radical dissecció i immens viatge per l’interior del cervell del protagonista. Eficient la traducció de Joan Sellent; Paco Azorín ha estat l’encarregat de l’escenografia, eficaç, minimalista, tres portes i un joc de cadires, mentre que la resta del repartiment està format per Rosa Renom, Victòria Pagès, Josep Julien, Pep Pla i Mireia Illamola.
Per si hi ha algun dubte, afegirem que a França i Anglaterra o als Estats Units ha obtingut, entre d’altres, el Premi Molière, la nominació al Laurence Olivier i el premi al millor actor tant als Laurence Olivier com als Tony per a Kenneth Cranham i Frank Langella, respectivament…
