CINEMA

Fer un paper, criar un fill, recollir un premi

Maria Rodríguez Soto i Aina Clotet conversen sobre oportunitats, maternitat i expectatives
Maria Rodríguez Soto (Barcelona, 1986) i Aina Clotet (Barcelona, 1982) / CRISTINA CALDERER AVALON

Una setmana després de recollir cadascuna un premi al Festival de Màlaga, la rutina s’ha tornat a imposar amb alegria a la vida de Maria Rodríguez Soto i Aina Clotet. A més de la telenovel·la Com si fos ahir, la Maria té un any farcit de teatre: El temps que estiguem junts, La marca preferida de las hermanas Clausman i Una gossa en un descampat, l’obra que li va valer el premi de la crítica de teatre -amb Vicky Luengo- just l’endemà del premi de Màlaga.

“Ara ja he abaixat la mitjana”, diu somrient. Tanta intensitat li fa recordar l’any i mig que va estar servint copes i repartint flyers. L’Aina tot just fa cinc setmanes que ha sigut mare per segon cop i tindrà uns mesos tranquils, tot i que aquest primer mes li ha coincidit amb dues estrenes de cinema, La filla d’algú (un projecte de l’Escac premiat a Màlaga que arribarà als cinemes al maig) i la comèdia de l’absurd Set raons per fugir, que es va estrenar divendres. “Vaig fer la foto del premi amb el vestit tacat, després de donar el pit, amb la meva filla gran plorant, amb una sensació de zero glamur!”, explica rient Clotet. Són els contrastos de la vida real i el “carnaval” que acompanya la promoció, diu Rodríguez.

La maternitat travessa la vida i les últimes feines de les dues actrius. “He hagut de ser mare perquè m’ubiquin en papers de dona de 30anys, que és la meva edat. He passat de fer de nena de 15 anys a mare -diu Rodríguez-. Després de ser mare no he parat de treballar, i no és normal”. Fa deu anys que va començar al teatre, però la seva primera incursió al cinema ha sigut justament la multiguardonada Els dies que vindran, de Carlos Marques-Marcet, que s’estrenarà el 28 de juny. La va rodar durant un any i mig amb la seva parella, l’actor David Verdaguer, aprofitant el seu embaràs real per explicar a través de la ficció la vivència de l’embaràs, la transformació de la parella i la petja de l’herència familiar. “No vaig sentir pudor perquè es tracta d’una ficció. I també em semblava bonic que quedés gravada l’evolució del meu cos. Però em costa molt ser objectiva”.

https://www.ara.cat/cultura/dies-cant-vida-Carlos-Marques-Marcet_0_2169383155.html

“Doncs quin bateig més guai!”, celebra Clotet, que va debutar a la televisió fa 25 anys i només ha deixat de treballar durant l’etapa de la universitat per “fer vida normal” perquè l’“aclaparava” la popularitat. Bé, també ha fet un parèntesi després de tenir la primera filla: “He perdut molts projectes. Ha sigut un forat negre. No ho dic des de la víctima, és la meva elecció, i res no és comparable amb haver tingut els dos fills, però és dolorós que et passi factura”, admet. Curiosament, Clotet va dirigir el seu primer curtmetratge, Tiger, també aprofitant que estava embarassada i amb la seva parella real, Marcel Borràs.

Menys papers per a elles

Tot i els premis, no els plouen les oportunitats. “La indústria compartimenta molt qui fa teatre i cinema. I a vegades si no ets una dona de bandera no pensen en tu. ¿De càstings de cinema quants n’hi ha?”, planteja Rodríguez. “Poquíssims. I hi ha molt nivell, actrius boníssimes -afegeix Clotet-. Amb els homes és diferent. Els actors reben moltes més ofertes, sense parar”. Potser actuar al teatre a Madrid i viure allà les situaria més al centre de la indústria audiovisual. “Mai saps quin és el camí. M’ho he plantejat en diferents moments, però la meva aposta personal ha sigut quedar-me aquí. I acabes pensant que els projectes interessants et sabran trobar”, diu Clotet. El peatge és que cada 15 minuts de càsting els costa els 200 euros de l’AVE. “Escollir el que vols és impossible quan l’oferta és molt escassa -diu Rodríguez-. Però sí que pots pensar quina carrera vols tenir, i on poses l’energia”, explica Clotet.

El Festival de Màlaga està certificant any rere any que el millor cinema independent de l’Estat ve de Catalunya. Però són produccions molt petites. “Aquí no hi ha la gran producció privada, però tampoc et diuen com has de fer les coses, és cinema amb un segell d’autor. Potser s’ha perdut la fe en fer diners”, apunta mig en broma Rodríguez. “També és molt bèstia la diferència de salaris”, afegeix. El problema d’aquestes pel·lícules sovint és arribar al gran públic. Clotet recorda el cas d’ Elisa K, premi a Sant Sebastià, o La filla d’algú, que tampoc tenia l’estrena garantida fins que ha guanyat a Màlaga. “Em van pagar una cosa simbòlica, però em venia de gust l’aventura de fer un personatge protagonista que surt a totes les escenes. No és gens habitual. Cada vegada m’interessa més que el procés em vingui de gust, perquè el resultat no el domines tu”, diu Clotet.

Polèmiques que uneixen

Al món escènic han esclatat diverses polèmiques gràcies a la potència del #MeToo que han visibilitzat la discriminació de la dona. Una ha sigut l’etiqueta #SerActriuÉs: “Com a actriu sempre et sents molt jutjada pel teu físic, et diuen que no ets prou guapa o t’has d’operar el nas o et fan fer el càsting en roba interior”, diu Clotet. L’altra bomba és la crisi del Teatre Lliure. I la tercera, la topada entre Leticia Dolera i Aina Clotet, en què aquesta última va caure del repartiment d’una sèrie pel seu embaràs.

Ser actriu i mare, una cursa plena d’obstacles

“Tot això ens ha unit i ens dona força -explica Rodríguez-. I si t’ha passat alguna cosa d’aquestes et dona el coratge per poder-ho dir. Perquè és molt cru, però la majoria hi hem passat. Quan les coses es diuen, agafen una dimensió i es pot reconduir”. Ella, per exemple, va perdre una feina a causa del seu embaràs i va callar. Clotet va optar per fer pública la seva experiència i la seva frustració. “Va ser dur, però creia que havien de sortir a la llum certes coses. Més enllà del debat artístic, que entenc, aspiro que tinguem una protecció legal quan estem embarassades. No pot ser que no puguem treballar quan hi ha les mateixes opcions que tinguis un ictus en un rodatge que problemes amb un embaràs, i la mort sí que estaria protegida. No hi pot haver aquest paternalisme. Crec que la primera dona que va amagar un embaràs va ser còmplice d’un sistema. Entenc que et sentis vulnerable, però la lliçó per a mi no és que hem de callar més, sinó que hem de ser més valentes”, defensa l’actriu.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF