Teatro Español.- De la prostitució en diuen l’ofici més vell del món, però gairebé mai les que l’exerceixen tenen l’oportunitat de pujar a un escenari per contar la seva història, més enllà de com a víctimes, de la mateixa manera que no són notícia si no protagonitzen algun acte luctuós, desastrós o delictiu. És per això que Prostitución es converteix en un producte si més no poc habitual, amb el valor afegit del seu tret documental. Andrés Lima i Albert Boronat han traslladat les experiències de tot un seguit de protagonistes que exerceixen l’ofici en qüestió, primer en format de monòleg i després com es relacionen entre elles, cadascuna contant el seu relat personal sobre com va començar, quines varen ser les raons que les varen conduir per aquest camí, quines són les seves sensacions, però també els seus somnis o com és la seva vida. Carmen Machi, Nathalie Poza i Carolina Yuste interpreten un grapat de personatges, també masculins, manco, segurament proporcionals pel que fa a quants i quantes exerceixen la professió. Les tres protagonistes broden cadascun dels seus papers, traspassen la quarta paret amb contundència, amb ràbia, amb gràcia. Hi ha de tot i molt, per plorar i per riure, però el que és cert i segur és que estem davant una peça de la qual brolla, sobretot, autenticitat; i música, la de Jaume Manresa, interpretada per Laia Vallés, teclista habitual de la manacorina Joana Gomila, amb les imatges de Miquel Àngel Raió que es projecten sobre la superfície del contenidor que presideix l’escenari, pantalla i habitacle luxuriós i poc glamurós.
Teatro Real.- El muntatge de La flauta màgica que va estar a punt de venir al Principal ha tornat de bell nou al coliseu madrileny, nou anys després de la seva estrena i d’haver passat pel Liceu fa tres temporades. La referència és el cinema mut, Buster Keaton, Nosferatu (el de Murnau) i molts d’altres. Suzanne Andrade, Paul Barritt i Barrie Kosky varen prescindir de qualsevol altra lectura que no fos visual, l’espectacle per sobre de tot. Enginyós, perfeccionista, divertit, espectacular… Funciona ben igual, amb la mateixa eficàcia. Els anys no li han fet perdre gens de frescor i de ben segur que encara li queden molts bolos per fer i pertot arreu del món. L’escenari és una immensa pantalla i, a partir d’aquí, l’acció, que es limita a la línia argumental més elemental de la història. Per no haver-hi, no hi ha ni flauta, com tampoc no hi ha recitatius, substituïts per la música del pianoforte, interpretant dues fantasies de Mozart, la KV 397 i KV 475, a càrrec d’Ashok Gupta. Podria fer un copiar/aferrar de tot el que vaig dir en el seu moment, canviant tan sols els noms dels cantants, els quals lluïren les seves millors habilitats interpretatives, tant vocals com dramàtiques. Andrea Mastroni, exercint del Sarastro caracteritzat de Lincoln, va ser el que va rebre la més intensa ració d’aplaudiments, però tampoc va estar gens malament el Tamino d’Stanislas de Barbeyrac ni la Pamina d’Anett Fritsch o el Papageno d’Andreas Wolf. Tos ells divertits, sòlids, fluids, àgils, en tots els sentits. Ivor Bolton amb l’orquestra titular hi va posar la seva part perquè tot sorgís amb la corresponent dosi d’eficàcia. De la mateixa manera que el cor, a l’altura de sempre, és a dir impecable. Tornant a un altre dels oficis més bells del món, com és el de contar històries als més petits, em quedo amb una frase que figura al programa de mà i que signa Georg N. Von Nissen (1828): “Invocau de nou la vostra infància si voleu entendre Zauberflöte ”.
Teatre Principal.- La millor i més original presentació de la Temporada d’Òpera al teatre Principal que jo hagi vist mai va ser la que va tenir lloc divendres de la setmana passada. Res a dir de les anteriors, sempre dins els cànons més estrictes del que se suposa que ha de ser un gènere tan dens, tan ampli, tan complicat i tràgic en un alt percentatge d’ocasions. Però si ara els reis de la funció, amb permís dels tenors i les sopranos -d’alguns tenors i d’algunes sopranos-, són els directors artístics, no està gens malament que la presentació begui d’alguna manera d’aquestes noves tendències amb la natural i lògica intenció de seduir un públic més tendre, obrir les portes de l’òpera a les noves generacions, a un públic diferent, per mostrar-li que res ben fet mai no pot ser avorrit.
Amb el títol de Loopera, Joan Fullana ha estat l’encarregat de donar vida a l’espectacle. Una festa, una performança, música en directe, ballet, cabaret, amanit amb les àries més representatives de les tres òperes que formaran el programa de la 34a Temporada d’Òpera del teatre Principal: Carmen, Lucia Lamermoor i La flauta màgica. Tan sols faré cinc cèntims del que va ser. Per començar, el ballet, dansa vertical es diu, amb la Cia. Delrevés, que va situar l’espectacle molt amunt, entre d’altres perquè Txaikovski, Strauss i companyia els vàrem haver d’escoltar mirant a dalt de tot de l’escenari de la sala Gran. Una passada que va caldejar l’ambient festiu que es pretenia, una exhibició de dansa funàmbula d’un nivell estratosfèric, que va donar pas al mestre de cerimònies. Un altre cop Josep Orfila, en pla vedette, amb música electrònica original a càrrec dels dos compositors i arranjadors, Mon Joan Tiquat i Jaume Reus, ambdós extraordinaris, perquè no tinc un adjectiu que els defineixi millor. La primera prova d’aquesta afirmació amb l’ària de L’amour est un oiseau rebelle, una barreja tan increïble com perfecta, immillorable. Les sopranos Elsa Salord i Irene Gili, les contralts Ariadna Vila i Mar Campo i el baríton Jorge Tello varen posar les veus al servei de l’òpera i la modernitat. El vestuari de Pau Aulí, provocador, glamurós i divertit. Els audiovisuals, també en directe, a càrrec de Carme Gomila i Odile Carabantes. A la batuta, un Joan Fullana immens.
