La nova plaça del poble és digital

Manacor“Tothom que vingui a Mallorca i se’n vulgui dur un souvenir típic: que se’n dugui un ciclista, que n’hi ha molts...A ca una puta la bicicleta!”. Així ironitza Lluc Aparicio (@parisioproductions) en un vídeo a Instagram que supera els 26.700 m’agrada i les prop de 10.000 comparticions. La publicació acumula centenars de comentaris, alguns molt durs. “Gent que s’enfada n’hi ha sempre, però no els vull fer cas. Em critiquen si parl de la saturació turística i també si xerr en català, però és gent que no entén que jo faig humor”, explica.

Aparicio (Sineu, 1992) és una de les veus més conegudes del panorama digital de les Illes Balears. Durant el confinament, va començar a doblar el vídeo d’un viatge del qual no havia enregistrat el so. És només un dels molts exemples que situen la manca de socialització física imposada per mor de la covid-19 com el context que va fer sorgir tot un seguit de creadors de contingut en català a les Illes Balears.

Al compte de @parlars_mallorquins, un mem supera les desenes de milers de visualitzacions, criticant el miratge mediàtic dels therians: “I si deixam d’estigmatitzar i assetjar al·lots de 16 anys que experimenten amb la seva identitat i ens començam a escandalitzar per la crisi de l’habitatge, la substitució lingüística, la turistificació i els crims de guerra?”. Una mostra més de com una nova generació fa servir els codis de les xarxes socials per generar conversa pública, construir comunitat i intervenir en el debat cultural.

Dels perfils aïllats a l’ecosistema

A pesar de la implacable llei de l’algoritme, que afavoreix el castellà i l’anglès, a les Illes Balears ha emergit un ecosistema divers de creadors de contingut que expliquen el territori i la societat, fan humor, divulguen o, simplement, comparteixen la quotidianitat des d’una mirada pròpia. Ho fan en català, naturalment. Vists de manera individual, són perfils diferents; observats en conjunt, dibuixen una nova esfera cultural digital que contribueix a crear discurs, referents, imaginari col·lectiu i sentit de pertinença.

Es tracta de perfils que participen amb registres diferents en la conversa pública sobre qüestions tan diverses com el model econòmic, la llengua, la crisi de l’habitatge, la saturació turística i la identitat. Centenars de milers de visualitzacions demostren que hi ha una audiència que vol consumir contingut en català a internet. És un nou escenari que replica o, fins i tot, substitueix la funció que exercien fins fa poc altres espais de socialització com els espais públics, els mitjans de comunicació locals i els cafès.

“Hi ha molts creadors que avui ja són interlocutors culturals de primer ordre. Parlen de preocupacions compartides, generen comunitats al voltant de determinats interessos i contribueixen a construir nous espais culturals”, assegura l’expert en cultura digital Albert Lloreta. Des d’Accent Obert, la fundació que impulsa el català a l’entorn digital, i La Llista, l’observatori de referència de la creació de contingut en català a les xarxes, Lloreta els entén com “un col·lectiu heterogeni amb una gran capacitat de generar valor cultural”.

En quin moment es passa de ser un perfil personal a ser impulsor d’una comunitat? “Supòs que el primer senyal és quan la gent t’atura pel carrer i et diu que ha vist els teus vídeos. Fins aleshores tot passa darrere una pantalla, però de cop descobreixes que hi ha persones reals que et reconeixen i et segueixen”, explica Joan S. Moñino (Manacor, 1997), conegut com @parlars_mallorquins. “El meu creixement sempre ha estat molt gradual. Simplement, cada vegada hi havia més comentaris, més missatges i més persones amb qui compartia experiències”.

Cap a una indústria cultural

Fins fa poc era difícil mesurar la dimensió real de la creació de continguts en català. Se’n coneixien noms propis, però no la fotografia de conjunt. Aquest és precisament el buit que ha omplert La Llista, que ha radiografiat per primera vegada el panorama digital en català.

El 2025 les Illes varen registrar l’augment més espectacular dels territoris de parla catalana: les visualitzacions totals es dispararen un 249,8% respecte del 2024. Mantenir ara pràcticament el mateix nivell d’impacte després d’aquella explosió significa, segons Lloreta, “que l’audiència ja no respon a un fenomen viral puntual, sinó que s’ha consolidat”. Dit d’una altra manera: el creixement ja no depèn d’un o dos vídeos virals, sinó de l’aparició constant de nous creadors, formats i comunitats. És el senyal més clar que les Illes han deixat de tenir creadors aïllats per començar a construir un veritable ecosistema cultural digital.

L’any passat les audiències varen créixer un 71% respecte del 2024, una progressió que difícilment es veu en altres àmbits culturals. “No és habitual que d’un any a l’altre hi hagi un 70% més d’espectadors al cinema o al teatre”, assenyala. Per això considera que la creació digital en català encara es troba “en una rampa de creixement pròpia dels inicis d’una indústria cultural”.

Les dades dels primers mesos del 2026 a les Illes Balears indiquen que hi ha prop de 1.200 projectes actius i unes 440 publicacions diàries, amb “una tendència cap a la maduresa”.

Qui explica avui les Illes

“Vivim envoltats de moltíssima informació i cada vegada ens costa més processar-la. Els vídeos curts poden semblar superficials, però també poden ser una porta d’entrada. Si així aconsegueixes que una persona s’interessi per la història d’un barri, d’un edifici o d’una tradició, ja has fet un pas important”, diu Constança Ramis (Palma, 1995), @co.torrita, qui també es llançà a fer contingut durant el confinament.

“Al principi, feia vídeos recomanant cafeteries i amb el temps vaig començar a qüestionar-me quin model promovia. Em vaig demanar si, sense voler, contribuïa a una determinada indústria o a una manera concreta d’entendre Mallorca. Vaig decidir que volia ser més coherent amb els meus valors. Crear contingut també és una decisió política: cada vídeo explica una manera de mirar el món”, explica.

Marina Ribas (Eivissa, 1989) va començar a escriure un blog sobre cuina l’any 2012. Es defineix com a ‘dietista, mestra i pagesa de pa sucat amb oli que escriu’ i és una de les veus eivissenques en català amb més seguidors a internet. El seu cas és simptomàtic: “Som l’illa on menys català es parla; la llengua va en retrocés, però hi ha gent que m’escriu per dir-me que estudia català per poder-me seguir”. Ribas explica com, després de l’èxit inicial, va cedir a les pressions comercials per fer contingut en castellà. Malgrat tot, decidí tornar al català. Per a sorpresa de molts, no ha deixat de créixer en nombre de seguidors i ella se sent en una posició més coherent. “Tenim l’altaveu més gran de la història. Aquí hem de picar pedra, perquè potser és la millor ferramenta que podríem tenir per continuar normalitzant l’ús del català”, afirma.

Fer xarxa des de les xarxes

Per a Ribas, les xarxes “compleixen una funció compensatòria” davant la pèrdua d’espais físics reals i l’auge de la individualització. “Per això les comunitats online també poden generar aquest sentiment de pertinença i fomentar la creació de comunitats que tenen la possibilitat de traspassar la pantalla en moltes ocasions”, assegura. En el seu cas, els continguts digitals li han obert les portes a la publicació de llibres i aposta per un estil més reposat.

@parisioproductions és un exemple de com el mitjà digital ha propiciat lligams a l’espai físic. És un dels habituals en col·laboracions amb altres creadors com @cas.horrach, @mar.xosa, @angelaguilop i @toniguiscafre. I ell mateix ha impulsat iniciatives compartides com ‘Uep, on dinam’.

Qui també ho tenen clar són Moñino i Ramis, artífexs de Ramona Divulga, una xarxa de nou divulgadors que es vol constituir com a associació per poder tenir una estructura estable, compartir recursos i contribuir a la professionalització. “Tenim una necessitat molt gran de fer xarxa. Probablement, perquè som una cultura minoritzada i tenim la necessitat de dir que existim, que tenim una mirada pròpia sobre el món i que volem explicar-la”, conclou Moñino. Per a ells, el català no és un límit d’audiència i el seu repte és doble: tornar a l’espai físic i reconstruir-hi comunitat i aspirar a la professionalització.