Les nostres padrines feministes

PalmaDimarts que ve celebram el Dia de la dona i resulta evident que, tot i que queda camí per recórrer, hem avançat notablement en la igualtat de drets, almenys en el nostre àmbit més proper. Fa un segle, les dones rebien una formació deficient, rarament accedien a una feina ben remunerada i ni tan sols podien votar, si bé una minoria d’elles ja lluitaven pels drets de la dona. Sobretot, entorn de l’Escola Normal femenina de magisteri de Palma, on un grapat de professores –la majoria arribades de l’exterior– es preocupaven per millorar les seves condicions.

El 1922, fa cent anys, una d’elles, la catalana –si bé nascuda a Magallón (Aragó)– Anna Canalis (1886-1934), publicava al diari La Almudaina un article nítidament “feminista”, segons recull la historiadora Isabel Peñarrubia. Canalis “ressaltava la necessitat de la intervenció femenina en l’elaboració de les lleis i, per tant, l’accés al sufragi” i “vindicava uns altres valors en la política, autènticament femenins”, que identificava amb el pacifisme.

La professora Maria Antònia Roig matisa aquesta reivindicació per Canalis del vot femení, perquè “la dona espanyola no estava en disposició d’exercir lliurement aquest dret, ja que es trobava sota el domini de l’espòs o de l’Església (...) Manifestà explícitament que a la dona cal preparar-la perquè no està exercitada per raonar sobre temes relacionats amb allò públic”, fent servir la història i la literatura. “Es mostrava ferma en la seva posició quant a l’important paper que li pertocava desenvolupar en la societat”: “Suprimir (...) la intervenció femenina pels fins de la col·lectivitat és igual que si en allò individual ens obstinàssim a mirar amb un sol ull, o treballar amb una sola mà”.

Canalis, assenyala Roig, era “una dona independent que s’obria camí en un món regit pels homes” i que va contribuir “al desmantellament de la visió que la societat que li tocà viure tenia de la dona (...) Se sentia coparticipant d’una generació que havia d’obrir el camí a la participació social de la dona; la dona ha de dir el que pensa i entén per què, diu Anna, el feminisme no està ja únicament en les idees dels filòsofs i en les fantasies dels novel·listes, sinó en la consciència popular i en les lleis”.

Un terç de salari per a les obreres

Quina era la situació legal de les dones llavors? El Codi Civil del 1889, recull l’advocada Francesca Mas, es trobava “impregnat d’un rotund esperit antifeminista, ja que l’autoritat marital es converteix en dogma”: “La dona havia d’obeir el marit”; aquest “fixava el domicili familiar” i “controlava les relacions personals de la dona i la seva correspondència”; ella “necessitava la llicència marital per actuar en l’esfera dels seus propis drets” i ell “administrava els béns familiars” i “tenia la potestat sobre els fills comuns”. Tot i que el dret foral estableix la separació de béns, “també es va considerar necessari” el vistiplau de l’home per a qualsevol document legal, llevat del testament.

Per descomptat, hi havia dones que feien feina remunerada fora de casa, bàsicament treballadores a les fàbriques –a la Companyia Fabril d’Esporles eren majoria el 1926, el 68% dels treballadors, registren les historiadores Joana Escartín i Aina Serrano.

Si avui encara existeix la bretxa de gènere, manifestament contrària al principi d’igualtat, el 1919, recull la investigadora Montserrat Marquès, el salari mensual femení en la indústria dels moneders era de dotze pessetes, i el masculí, de 42, més del triple. Entre el 1927 i el 1937, el jornal mitjà dels homes és de cinc pessetes i el de les dones arribà a un màxim de 3,25. Encara a finals del XIX, l’analfabetisme femení a les Balears superava el 80%.

No feia un any que Anna Canalis s’havia incorporat a la Normal, procedent de l’Escola Superior de Magisteri de Madrid, pròxima a les posicions progressistes de la Institució Lliure d’Ensenyament –on havia fet de professor el filantrop Guillem Cifre de Colonya, fundador d’una Institució Lliure d’Ensenyament a Pollença. La Normal, que va tenir la seu al Consolat de Mar, l’actual presidència del Govern, “s’havia inaugurat el 1913 amb una plantilla de brillants professores, amb moltes ganes d’influir en el progrés de la societat illenca i de les dones”, assenyala Peñarrubia.

Pels mateixos anys, el 1915, es va frustrar la posada en marxa per l’Ajuntament de Palma d’un Institut d’Estudis per a la Dona –una iniciativa pionera–, atès que les seves 7.000 pessetes de pressupost foren reassignades a l’empedrat dels carrers, indica la investigadora Maria Antònia Roig. Ja el 1880, l’Escola Mercantil de Ciutat havia estat “la primera d’Espanya a practicar la coeducació” i “que no discriminà la dona. La va fer seure a les mateixes aules que els al·lots i els ensenyà igualment”, segons el pedagog Antoni Colom, si bé va tancar només sis anys més tard.

Al costat de Canalis a la Normal trobam Rosa Roig, Mercedes d’Usúa i la mallorquina Catalina Vives, una de les primeres doctores en Ciències de l’Estat. Es vincularen al Foment del Civisme, una entitat de caire progressista –un jove Francesc de Borja Moll en va ser un dels dirigents– i en crearen una Secció Femenina –res a veure amb la falangista del mateix nom–, de la qual la delegada a Madrid era Elisa Soriano, “que juntament amb Emilia Pardo Bazán”, afegeix Peñarrubia, “foren, durant els anys vint, les úniques dones que ocuparen càtedres universitàries a Espanya”. La Secció publicava amb caire mensual la seva ‘Pàgina femenina’ a La Vanguardia balear, òrgan del mateix Foment.

L’escàndol de la Venus de Milo

Entre aquelles professores de la Normal destaquen, així mateix, Carmen Cascante –literatura– i Concepción Majano –pedagogia–, segons les doctores en Ciències de l’Educació Francesca Comas i Isabel Miró. L’Escola “fou el detonant que activà la participació de les dones balears en la vida pública”, afirma Peñarrubia. Però allò irritava la premsa conservadora, que es referia despectivament a les professores com les Colombines, pel pseudònim que feia servir la històrica feminista Carmen de Burgos.

El pas de la catalana Rosa Roig (1890-1969) per la Normal “va fer història”, afirmen Comas i Miró. “Les seves deixebles la veneraven, seguien el seu exemple dintre i fora de l’Escola, llegien els seus articles i escoltaven les seves conferències amb entusiasme”. El seu programa de les classes d’Història parlava “de la lluita feminista d’algunes dones il·lustres”, entre les quals Rosalía de Castro, Concepción Arenal i Rosa Sensat.

No és sorprenent que Roig, “pel seu caràcter i la seva capacitat d’influència sobre les alumnes, fos la professora que més crítiques va haver de suportar”, afegeixen Miró i Comes. “Per Ciutat corria el rumor que ens pervertia”, relata una de les seves estudiants, i la veu d’alarma vingué de la trona de Santa Eulàlia. La raó: que els havia mostrat imatges de la Venus de Milo –òbviament, seminua– a l’assignatura d’Història de l’Art. La reacció de les al·lotes va ser comprar, entre totes, una Venus i regalar-la a Roig.

Escriu aquesta professora que s’han d’“aconseguir per a la dona noves modalitats socials que li permetin desenvolupar les seves activitats, conscient, serena i confiada”. Però puntualitza: “No vulguem (...) conquestes prematures, com les del vot, per exemple; no oblidem sobretot que, per millorar la condició de la dona, ha de millorar el mecanisme social”. És a dir: que encara no la trobava prou autònoma per exercir aquest dret.

D’aquells mateixos anys vint data la creació a Sóller, per Maria Mayol i Colom (1883-1959), del Foment de la Cultura de la Dona, “en un període especialment difícil”, la dictadura de Primo de Rivera, com relata la filòloga Isabel Graña. Ja en temps de la República, i amb el sufragi femení consagrat per la Constitució, seria la primera mallorquina candidata a diputada –sense obtenir-ne acta.

Un aspecte essencial del Foment solleric, que tingué la seu a l’edifici del cinema Fantasio, fou la formació d’una biblioteca, en la qual, recull Graña, es trobava una bona representació de la literatura en català, així com els clàssics espanyols i autors estrangers com Flaubert, Dostoievski i Dickens. El setmanari Sóller acollí la secció ‘Des del Foment de Cultura de la Dona’, que informava de les seves activitats. S’hi organitzaven conferències, vetllades literàries, cursos d’ensenyances complementàries, concerts i excursions, i es creà una borsa de treball.

Però, tal com narra Graña, la iniciativa de Mayol d’aconseguir un nou casal per al Foment fou un “fracàs econòmic”, el qual se li recriminà i va haver de dimitir, a banda de veure’s “obligada a vendre el local social i respondre, a més, amb part del seu patrimoni personal per saldar els deutes”. Sembla que el seu error fou l'aliança amb “les classes dirigents i adinerades de Sóller”, de tarannà conservador, que no encaixaven amb la veritable naturalesa de l’entitat.

Arribà la República el 1931 i arribà la concessió del vot a les dones. Però el cop d’estat i el franquisme varen fer retrocedir la seva condició a l’etapa precedent. Havia quedat, això sí, aquella llavor de les Colombines, que, amb el temps i la lluita, donaria fruits.