Per què algunes normes arrelen i d’altres no? El cas del català dels mitjans balears

PalmaFa anys que tornam als mateixos exemples: el ‘lo’ neutre, els complements directes amb ‘a’, les preposicions que apareixen davant ‘que’ quan les gramàtiques insisteixen que no hi haurien de ser, etc. Els exemples són coneguts i els arguments també. De vegades, de fet, fa la impressió que la conversa lingüística catalana viu atrapada dins una mena de bucle en què sempre acabam discutint sobre les mateixes coses.

La situació té una certa gràcia. Qualsevol que hagi freqüentat xarxes socials, grups de WhatsApp o sobretaules familiars ho deu haver comprovat alguna vegada. Basta que qualcú escrigui ‘lo millor’, digui que una cosa ‘està bona’ o afirmi que està segura ‘de que no vendrà’ perquè reapareguin arguments que semblen conservats en formol. Qualcú potser recorda què diu la normativa, un altre defensa els usos reals dels parlants i també hi pot haver qui aprofiti l’ocasió per lamentar l’estat de la llengua. Els exemples no canvien gaire (i els participants, tampoc).

Parlar d’identitat

Aquesta tendència a discutir sobre la llengua no és exclusiva dels catalanoparlants, però entre nosaltres sembla especialment arrelada. Cal dir que això no és casual. Vivim en una comunitat lingüística acostumada a pensar sobre la seva pròpia llengua i la història del català ha obligat moltes generacions a plantejar-se qüestions que altres comunitats lingüístiques donen per descomptades. A tot plegat encara s’hi afegeix un altre element: per a molta gent, parlar de llengua és també una manera de parlar d’identitat, de cultura i de política sense haver-ho de fer d’una manera tan explícita.

Sigui com sigui, hi ha una pregunta que solem formular molt menys sovint. Per què algunes recomanacions arrelen i d’altres no? Per què hi ha construccions que s’incorporen amb relativa facilitat als usos formals mentre que unes altres continuen generant vacil·lacions després de dècades de correccions, explicacions i campanyes de sensibilització?

Els mitjans de comunicació ofereixen un bon observatori per intentar respondre aquesta qüestió. No representen exactament la llengua espontània del carrer, però tampoc la llengua completament planificada dels textos administratius o acadèmics. Es mouen en una zona intermèdia. La llengua que sentim a la ràdio o a la televisió està condicionada per les recomanacions normatives, però també pels hàbits dels professionals, per les presses de la comunicació en directe i per les formes que circulen cada dia entre els parlants. És precisament en aquest espai intermedi que algunes qüestions reapareixen una vegada i una altra.

El cas més conegut és, probablement, el del ‘lo’ neutre. Expressions com ‘lo millor’, ‘lo més important’ i ‘lo que passa’, entre d’altres, continuen apareixent amb una vitalitat notable malgrat que les gramàtiques fa més d’un segle que recomanen alternatives. La qüestió és tan coneguda que gairebé forma part del que podríem anomenar (amb perdó dels folkloristes), el ‘folklore lingüístic català’. Fins i tot persones poc interessades per la lingüística saben de què es parla quan surt el tema.

Una cosa semblant ocorre amb les preposicions davant de ‘que’. Qualsevol persona que hagi passat per una aula de català deu recordar haver sentit alguna vegada que s’ha de dir ‘estic segura que vindrà’ i no pas ‘estic segura de que vindrà’, i ‘m’he adonat que tenia raó’ i no ‘m’he adonat de que tenia raó’. Malgrat això, aquestes preposicions continuen apareixent fins i tot en contextos relativament formals.

El mateix es pot dir de determinats complements directes introduïts per la preposició ‘a’. Expressions com ‘entrevistarem a la presidenta’ i ‘han convidat als participants’ són freqüents als mitjans de comunicació. I, en alguns casos, les alternatives normatives poden resultar menys intuïtives per a qui ha crescut sentint sistemàticament la construcció amb preposició.

Aquests fenòmens tenen una característica en comú: no desapareixen malgrat que les recomanacions siguin conegudes. Fins a cert punt, formen part dels hàbits lingüístics de moltes persones, incloses persones amb estudis de llengua, professionals dels mitjans i parlants amb una clara consciència lingüística.

Això obliga a anar una mica més enllà de les explicacions simples. Si tot depengués del desconeixement de la normativa, aquests casos probablement s’haurien resolt fa temps. Si tot depengués de la manca d’interès pels usos formals, tampoc no s’entendria per què apareixen precisament en contextos en què la llengua és objecte d’una atenció especial.

Potser per això val la pena mirar el problema des d’una altra perspectiva. Quan pensam en la influència d’una llengua sobre una altra, solem pensar, sobretot, en les paraules. Els préstecs lèxics són visibles, es detecten amb facilitat, generen comentaris (i, de vegades, polèmiques). La sintaxi és una altra cosa. No solem aturar-nos a pensar en l’ordre dels complements, en les preposicions i en les estructures que utilitzam per relacionar idees. Són elements molt menys visibles i, precisament per això, sovint passen desapercebuts.

La sintaxi, més resistent

Ara bé, quan dues llengües conviuen durant molt de temps, el contacte no s’atura necessàriament al vocabulari. De vegades arriba més endins, a parts que, en principi, semblen més estables. Mentre que les paraules entren i surten amb relativa facilitat, la sintaxi acostuma a ser més resistent, més lenta i més profunda.

Això no significa que el català estigui en perill cada vegada que qualcú diu ‘lo millor’ ni que la sintaxi catalana s’estigui desfent. Ara bé, entre la visió apocalíptica i la indiferència absoluta hi ha un espai interessant des del qual observar aquests fenòmens.

Cal tenir en compte que, al capdavall, aquestes vacil·lacions expliquen coses. Ens diuen quines llengües coneixen els parlants, en quins contextos les utilitzen, quines estructures han sentit durant tota la vida i fins a quin punt els processos de normalització lingüística conviuen amb dinàmiques socials molt més àmplies que qualsevol gramàtica.