OBSERVATORI
Cultura 03/08/2018

Amb noms i llinatges

Sala plena per l’adaptació de ‘Dones republicanes. Memòria de la Guerra Civil a Mallorca’

J. A. Mendiola
3 min
Amb noms i llinatges

Teatre del Mar.- De sobte arribà el correu que al Teatre del Mar a finals de juliol hi havia una estrena. Miratge o miracle? Potser ambdues coses, perquè ja fa anys que l’estiu teatral va passar a millor vida. Però, sigui com sigui i en una sola funció, l’art de Talia va fer acte de presència. La sala del Molinar plena com poques vegades. Tot un goig. De gom a gom per veure l’adaptació que Aina Salom i Carme Planells havien fet del document original de Margalida Capellà Dones republicanes. Memòria de la Guerra Civil a Mallorca, un recull d’entrevistes publicades a Última hora editat per Lleonard Muntaner. Irene Soler, Catalina Inés Florit i Marina Domínguez, dirigides per Pere Fullana, són les encarregades de donar vida a tots els personatges dels sis relats que componen aquest mostrari de la història silenciada per la bota dels vencedors damunt la boca dels vençuts i que els primers volen fer oblidar, com si d’aquesta manera mai no hagués existit, amb l’argument que “la memòria històrica serveix tan sols per dividir, per obrir de bell nou ferides que ja estaven curades”, que són paraules, entre moltes d’altres que esgarrifen, de fa un parell de dies del cardenal Cañizares a la seva homilia del mes de juliol. Està clar que ells són els que han donat d’alta els ferits, els morts i els familiars que varen haver de patir en silenci la pèrdua irreparable i injusta dels seus éssers estimats sense ni tan sols poder enterrar-los dignament. Ells són els hereus del dictador, disposats a no perdre ni tan sols la “legítima”, en versió de disfressa reconciliadora, perquè quan ells veuen escrit “memòria”, hi llegeixen venjança, perquè així és com ells actuarien, així és com ells actuaren.

Del que es tractava aleshores era de donar consistència dramàtica a unes entrevistes en què les moltes protagonistes contaven la quotidianitat imposada amb què havien hagut de viure la seva tragèdia. No era una tasca senzilla donar fluïdesa, ritme i color a les sis històries que havien de pujar a l’escenari, com també estic segur que no va ser bufar i fer ampolles triar quines serien les narracions d’entre tantes, que de ben segur haurien pogut ser moltes més i durar tant com el Mahabharata de Peter Brook, dotze hores, si fa o no fa, amb la mateixa intensitat. Fullana ha triat la millor opció, aparentment la més senzilla, però que requereix un plus interpretatiu, amb la paraula com a gran protagonista i amb les tres actrius multiplicant-se amb energia, franquesa i eficàcia. Sis històries, sis, per a aquesta cursa de dones braves, que un dia varen testimoniar davant Margalida Capellà el que tants anys havien hagut de callar. Cada una d’elles amb una petita introducció, per després dramatitzar els fets, sense reiteració i, sobretot, amb l’austeritat dramàtica que requereix la minsa duració de cadascuna d’elles. Tot funciona a les mil meravelles, l’espectacle brolla veritat sense caure en el discurs i ni molt menys en el sermó. Salom, Planells i Fullana ho han fet tot amb naturalitat; Soler, Florit i Domínguez ho han brodat. Però així i tot el que més em va impressionar és la utilització dels noms i llinatges, no els de les víctimes, els dels botxins. Bravo! Encara ara s’ha de ser valent. P.S.- Segur que ha agradat a Mingo Revulgo.

stats