"No saps que tots els catalans som negres!"

BarcelonaI al principi va ser el swing. Era el secret d'un jove pianista invident amb cor de jazz i ànima de bolero que va captivar el vibrafonista Lionel Hampton quan va tocar amb ell el 1956, a la plaça de toros la Monumental de Barcelona. Era el barceloní Vicenç Montoliu i Massana, Tete Montoliu per a l'art, nascut el 28 de març de 1933 al número 83 del carrer Muntaner. "Tenia molt de swing i tocava molt naturalment. Va néixer per a això, per improvisar, i a més a més tenia una tècnica molt bona", explica a l'ARA el músic cubà Paquito D'Rivera, autor del pròleg del llibre del periodista Pere Pons Macias 'Round about Tete. Una mirada coral a la vida i l'obra de Tete Montoliu (Llibres del Kultrum, 2023).

Era el nostre Messi, La seva pulsació era un tro, Un autèntic cicló i Gran Senyor from Catalonia són els títols d'alguns capítols d'un llibre efectivament coral, perquè hi diuen la seva músics i promotors com Mayte Martín, Javier Colina, Lluís Cabrera, Julio Martí, Anna Mas o Jordi Rossy. Tres dels músics que hi signen capítols són Laura Simó, Horacio Fumero i Ignasi Terraza, que aquest divendres 27 d'octubre tocaran a l'Auditori de l'ONCE, a Barcelona: serà un concert com el que van fer el 14 d'octubre a l'Espai Ter de Torroella de Montgrí i que serveix per presentar el disc Together again, l'enregistrament d'una actuació de 1994 de Laura Simó amb el trio de Tete Montoliu (que completaven Fumero i Peer Wyboris). El concert de divendres, inclòs en el Festival de Jazz de Barcelona, compta amb la direcció musical de Perico Sambeat i la participació del bateria Esteve Pi i de la Girona Jazz Project.

"Preferia l'enfrontament a l'afalac"

La música, i el jazz de manera especial, s'explica sovint mitjançant la hipèrbole, la llegenda i l'anècdota. També passa amb Tete Montoliu, elogiat àmpliament en vida i glossat extensament arran de la seva mort el 24 d'agost de 1997. A vegades la poètica inflama l'exageració, però, com recorda Pere Pons, no es pot oblidar que la seva "vàlua com a músic el feia estar per sobre d'èpoques o tendències", que va ser "una referència sempre indefugible" i que és "una figura que genera consens a l'hora de valorar la rellevància de la seva qualitat i la singularitat de distingir-se amb un so propi". I en sentit contrari, a vegades s'ha insistit massa en els estirabots i la impertinència d'un músic que, sí, també "preferia l'enfrontament a l'afalac", en paraules de Lluís Cabrera, el fundador del Taller de Músics. "Sobre el seu mal caràcter hi ha molta llegenda, quan en realitat el que passava era que no podia suportar la incompetència, i això el revoltava", va dir el pianista Ricard Miralles.

'Round about Tete és un llibre molt recomanable que té consciència de biografia amb precedents, i per això Pere Pons incorpora en el relat mencions a Quasi autobiografia (Proa, 1998), el llibre de Miquel Jurado, un periodista i crític no només de jazz a qui agraeix que obrís camí i que el sembrés de "les molles de pa escaients". També fa una impressionant feina remenant hemeroteca i l'arxiu familiar de Tete Montoliu per oferir un retrat que fa justícia a un home que va aconseguir l'heroïcitat de viure del jazz, que va ser model a seguir per als músics catalans i alhora "un pare autoritari i distant" per a aquests mateixos músics, tal com explica el bateria Jordi Rossy en un capítol que conclou amb un paràgraf exemplar: "El seu amor a la música i el seu exemple van ser una inspiració poderosa per a molts amants de jazz que encara continuen gaudint de la seva obra. I per ser justos, és important recordar que el Tete també es va haver d'enfrontar a moltes portes tancades a la seva joventut, i va demostrar que, de tant en tant, alguns aconsegueixen travessar-les".

Combinant admiració i rigor, i amb una prosa lliure de retòrica superficial, Pere Pons posa damunt la taula la glòria i l'infern de Tete Montoliu. No defuig els dies agres, quan el pianista es bevia "mitja Escòcia" i arruïnava concerts, com aquell amb Mayte Martín a Cerdanyola del Vallès, però alhora reviu la màgia que van experimentar tots dos a l'estudi enregistrant boleros. Tampoc amaga l'individualisme d'un músic poc solidari amb altres companys de professió, però alhora recorda que Tete Montoliu hi era quan calia, com quan la consciència de fer país el va dur a ajudar els Setze Jutges, o a acompanyar Núria Feliu perquè hi hagués jazz cantat en català. També va tenir un vincle especial amb Joan Manuel Serrat, i només per la passió compartida pel Barça. I quan ja era una figura totèmica, va acceptar el repte que li va proposar el jove pianista Jordi Sabatés, amb qui el 1974 va fer el que la revista Jaç va considerar el 2009 el millor disc de jazz català: Vampyria. En aquest disc hi ha una lliçó artística. Entre els sectors més conservadors del jazz n'hi havia que van pressionar Tete Montoliu perquè no tirés endavant l'aventura amb Jordi Sabatés, i el que van aconseguir va ser que tots dos fossin encara més agosarats en la seva dissidència.

En un llibre amb tantes veus i tantes memòries, no hi falten anècdotes. Tanmateix, les que tria Pere Pons són ben pertinents. Algunes són amargues, com quan Jordi Pérez, company de Tete Montoliu al Quartet Be Bob a principis dels anys cinquanta, explicava a la revista Cuadernos de Jazz la decepció que va experimentar quan el pianista els va abandonar abans d'una gira pels Països Baixos; segurament era el que Montoliu havia de fer per esdevenir qui va ser. Altres anècdotes reflecteixen un sentit de l'humor que podia arribar a ser cruel, com quan li va dir al pianista Manel Camp: "Hauries de sentir-me més a mi i no tant a Keith Jarrett"; tot i això, Camp assegura que el millor llegat que va rebre d'ell va ser "la passió per la música que ens ha transmès a tots". I encara hi ha altres anècdotes, més divertides; per exemple, la que narra Paquito D'Rivera, que en un concert va cridar: "Ei, gallec, toca un pasdoble!". I el Tete va contestar: "Et perdono que em diguis gallec, fill de puta, però si em dius espanyol t'escanyo!" "Era molt català, catalaníssim!", diu D'Rivera. A propòsit de la identitat, el llibre també recull l'anècdota protagonitzada amb el saxofonista Ben Webster, que davant del pianista va dir: "Aquest paio espanyol té un swing que no té cap altre pianista blanc a Europa". I ell va replicar: "Jo no soc espanyol, soc català! No saps que tots els catalans som negres!"