Isona Passola: “Els que no s’han jubilat els veig més joves, més feliços i més guapos”

BarcelonaIsona Passola i Vidal (Barcelona, 1953) acaba de ser reelegida per presidir l’Ateneu Barcelonès quatre anys més. Expresidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, el seu gran èxit com a productora va ser la pel·lícula Pa negre, amb tretze premis Gaudí, nou Goya i la candidatura als Oscar. Involucrada en múltiples projectes culturals, intento que aquesta conversa amb Isona Passola transiti per terrenys més personals. El seu pare, l’empresari catalanista Ermengol Passola; el seu marit, Jordi Teixidor, mort el 2016; el seu fill Joan, que gestiona els cines Texas, i el seu nom, que ja és una marca: Isona.

En els últims anys t’han passat coses que el teu pare, Ermengol Passola, lluitador antifranquista i impulsor de la Nova Cançó, no ha pogut veure: t’han donat la Creu de Sant Jordi i has presidit primer l’Acadèmia del Cinema Català i després l’Ateneu Barcelonès. Quina d’aquestes coses li hauria fet més il·lusió veure?

— La Creu de Sant Jordi era molt important per a ell, perquè la va tenir molt al principi. Però jo crec que al meu pare, que era un home d’acció, li hauria agradat més haver vist l’èxit de Pa negre o els meus documentals sobre Catalunya i Espanya. Li interessaven més els temes de país que els honors. En això som bastant iguals: anem per feina, saps què vull dir?

Quina és l’última vegada que has pensat que estàs fent ara el que el teu pare va fer fa 60 anys?

— Això m’ho deia la meva mare, però em surt d’una manera molt natural. A casa des de petita vam seguir tot el moviment de la Nova Cançó: el primer recital, les matinals del Romea, ens sabíem de memòria cada disc que sortia. Ell, per exemple, deia que cada recital havia de ser un míting. I jo, quan dubtava entre literatura, teatre o cinema, vaig triar el cinema i l’audiovisual, perquè era l’última part de la cultura catalana que faltava per normalitzar.

Els vas preguntar mai als teus pares perquè et dius Isona?

— Això és molt bonic. L’àvia es deia Lluïsa, ells eren vuit germans i tots posaven Lluïsa a les nenes. El meu pare era molt divertit, ho batejava tot; al cotxe familiar que tenia li deia el cogombre, i no sé qui em va dir Lluïsona i ell ho va deixar en Isona. O sigui, soc la primera Isona, inventat per ell. El nom no existia.

Però, i perdona que t’ho pregunti, ¿qué pone en tu DNI?

— Maria Lluïsa. I a la facultat vaig tenir un alumne que després va ser guionista a Ventdelplà, i li va posar Isona a una de les nenes protagonistes de la sèrie. A partir d’aquí ja m’he trobat Isones per tot arreu, cosa que em fa molta gràcia. Fins al punt que sempre que me’n trobo una, m’hi retrato.

Al teu pare li van donar la Creu de Sant Jordi; a tu t’han donat la Creu de Sant Jordi. Quina és l’última vegada que has pressionat el teu fill per continuar aquesta tradició familiar?

— El meu fill també ha viscut això d’una manera molt natural. Ara porta els cines Texas, per exemple. Ell havia estudiat ciències polítiques, però ja començava a veure que la política no era tan atractiva com semblava, i quan em venen a demanar que salvi el Texas, és ell qui fa el pla de negoci i que em diu “ja ho faré jo”. El Texas és l’únic cine, per ara, que fa tot el cinema en català i subtitulat en català. Dic per ara perquè, si tot va bé, farem una xarxa de cinemes en català per tot el país.

D’on treus la força, Isona?

— Suposo que el caràcter, l’energia... Per a mi és natural.

No t’ha fallat mai?

— Alguna vegada, sí. Quan m’ha desaparegut algú molt pròxim.

El teu marit. Quins records conserves dels seus últims dies?

— Acompanyar a morir algú és preciós. És preciós, sobretot si la persona que tens al costat té sensibilitat, és intel·ligent. El meu marit era psiquiatre i neuròleg. S’hi va tranquil, cap allà. Justament perquè va ser tan intens, el buit després va ser molt més gros. Ens vam quedar estabornits, el meu fill i jo. I això que ja ho sabíem i ho havíem viscut pas a pas.

¿Ajuda si el camí ha sigut tranquil, si has fet una part del dol abans de la mort?

— Sí, ajuda. El meu pare va morir molt revoltat i el Jordi va morir molt tranquil. Ajuda molt veure que algú ja ha complert, que sap on va i hi va amb pau. Encara que no toqui, perquè va morir amb 62 anys i amb un fill molt jove. El meu pare, en canvi, va morir revoltat. Era un apassionat. No es volia morir! M'enrecordo que ell devia tenir 80 anys i me’l vaig trobar amb el Paco Candel, que arrossegaven un bagul ple de papers: “Anem a la Fira d'Abril a repartir papers”. “Però, pare, si tens 80 anys!”

El teu fill t’ho dirà d’aquí molt poc.

— Ja m’ho diu. Em renya perquè faig massa coses, però sap que és inútil que m’ho digui.

Quina és l’última vegada que has pensat “Em jubilaré”?

— Doncs no ho he pensat mai. De fet, em sembla inconcebible. Serà quan caigui rodona. O quan vegi que perdo facultats i començo a fer catúfols. Ara perdo memòria, però tenim el Google, tenim gent al voltant. No he pensat en la jubilació. I després m’he adonat d’una cosa: a la meva generació els que estan actius els veig molt més joves. I més guapos. Als que estan inactius no se’ls veu tan feliços.

Si haguessis de demanar un desig per a aquest últim tram llarg de la vida, quin seria?

— Home, a mi m’agradaria molt veure aquest país més arreglat, més acabat. És que ja li toca. Ho hem explicat de totes maneres. Aquest és el gran desig, aquest és el gran prec.

Què vol dir un país més arreglat, més acabat?

— Aquest estat és plurinacional. Les nacions de l’Estat –les que són més nacions, perquè aquí s’ha fet un cafè per tothom que no té cap sentit– se les ha de deixar fer el que elles vulguin, el que elles decideixin. El que és segur és que això no va. Encara hi ha les dues Espanyes. L’única manera de tombar l’Espanya negra, que és molt negra, és l’aliança dels socialistes i l’esquerra espanyola amb la perifèria.

Però això és la situació actual.

— Això, però ben fet. Sense picabaralles absurdes, perquè sembla mentida com en som de caïnites, aquí. Ara estic en una fase profundament anticaïnita. Cada vegada que veig que un insulta l’altre... I això li passa a molta gent. Tenim una situació greu per resoldre, per favor. Aquesta necessitat de fer la punyeta a l’altre... A mi que no em diguin que són ni catalanistes, ni nacionalistes ni independentistes. Si fan això, és que no han entès res.

¿Si et demanessin un últim servei a Catalunya i et diguessin que t’has de presentar per ser presidenta de la Generalitat...?

— Ai, no, per favor. Si ser presidenta de l’Ateneu ha sigut dur... Has de tenir una pell així de gruixuda, perquè hi ha molta mala bava.

Però tu tens la pell gruixuda.

— A veure, presidenta de la Generalitat no m’ha passat mai pel cap. Jo estic disposada a fer el que sigui, si puc ser útil, però t’asseguro que el que es presenta per a president ha de tenir molta fortalesa física i mental. I si és dona, que es prepari. Si és dona que es prepari a rebre, perquè rebrà molt més.

A la Generalitat encara no ha passat. Tu ets la primera presidenta de l’Ateneu. Quina és l’última vegada que t’has sentit discriminada per ser dona?

— Mai havia sentit el que he sentit aquí a l’Ateneu. En el món del cine les jerarquies es respecten molt. Quan he estat a la facultat, també hi ha una situació molt igualitària. I de cop arribes a l’Ateneu, on fa 160 anys que han manat els homes, i et diuen: “Nena, des que tu ets aquí que els vàters estan bruts”. O “tanca la porta!”. Sobretot ho notes en la mirada. “Aquesta què s’ha cregut?” És un sector petit, perquè els últims anys hi han entrat 400 joves de menys de 28 anys.

Imaginem que el teu últim dia de presidenta poguessis reunir els històrics de l’Ateneu en un sopar. Qui hi hauria en aquesta taula?

— Home, Maragall, Pompeu Fabra, Valentí Almirall –m’hauria agradat molt coneixe’l–, Oriol Bohigas... En aquesta casa hi ha hagut presidents il·lustríssims. Àngel Guimerà tenia un projecte. Es va proposar que la llengua catalana tornés als llocs públics i va fer el primer discurs en català a l’Ateneu.

I tu, que ets l’última presidenta de l’Ateneu, quin és el teu projecte?

— Crec que si hem guanyat és perquè tenim un projecte. Jo estic molt acostumada a triar equips perquè les pel·lícules surtin bé i, si cal, vagin a Hollywood i en català. He triat una junta que s’ha proposat mirar quina és la qüestió que genera més emergència a Catalunya ara mateix. És el tema de la llengua, com disminueix el seu ús, i la immigració. Els ateneus sempre han tingut un paper d’alfabetització, com un lloc on l’ascensor social actua a través de la cultura. A Catalunya hi ha 208 ateneus federats. Són llocs molt integradors. Als pobles on hi ha equips de futbol o colles castelleres, la gent es barreja. Com ho hem de fer a l’Ateneu? Hem creat el Club de Català. Només d’obrir-lo s’hi han apuntat 150 persones, totes estrangeres, molts expats. Ara per Sant Jordi serà preciós, perquè al Club de Català estan ensenyant dicció perquè ucraïnesos, cubans o russos llegeixin poemes en català. Els ateneus poden vincular. Catalunya té la societat civil més potent d’Europa, i això no ens ho discutirà ningú. Tenim dos milions de persones associades, un milió en entitats culturals. Si el gran repte és no fer guetos, és crear vincles perquè la gent que entri trobi llocs d’acollida, ¿no creus que tot aquest teixit associatiu té molt potencial perquè això no sigui un problema? Perquè sigui una realitat a favor de la diversitat i a favor de la llengua i de la cohesió nacional. Les cohesions no són dolentes, si es fan lliurement.

Quina és l’última il·lusió que tens ara mateix?

— Va molt lligada a aquest projecte del Club de Català, que volem estendre als altres ateneus de Catalunya. Que aquest projecte fos útil i ajudés a crear aquest nou país més barrejat, més divers, però salvant una llengua i una cultura mil·lenàries. La diversitat és la riquesa màxima a què pot aspirar l’ésser humà. Veure que l’altre és diferent i, en lloc d’odiar-lo, enriquir-se.

I l’últim neguit?

— Pot ser que no tingui un neguit? No soc tan tranquil·la, eh, soc més torturadeta del que sembla. Un neguit és que això no sortís bé, punyeta.

No val dir el mateix.

— Bé, doncs que la Generalitat no resolgui la xarxa de cines en català a Catalunya. Això no ho puc resoldre jo, ho han de resoldre ells. Que s’hi posin.

Has pensat mai que has viscut massa per als altres i massa poc per a tu?

— He viscut molt per mi, també, eh. M’ho he passat molt bé. Mira, ara ha sortit un llibre de Vicenç Altaió, que parla molt de la nostra joventut, que m’ha recordat moltes coses. Hem viscut apassionadament tot el que ens ha tocat: l’antifranquisme, la cultura... A mi em satisfà més –i sé que és egoisme– treballar per al col·lectiu que per a mi mateixa.

Les dues últimes preguntes són iguals per a tothom. Una cançó que estiguis escoltant últimament.

— Jo he apostat molt pels rapers. A part que em diverteix molt la creativitat i la improvisació que tenen, són els grans normalitzadors. Estic molt alerta del que fan. Els escolto per veure què expliquen. Hi ha el Llonch, aquest de Sabadell, que m’agrada molt. Són un termòmetre social. Però, de veritat, el que m’agrada és Paolo Conte. Els italians, més que els francesos.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Endavant les atxes. Que no vol dir les destrals.