No estau preparats per a Arredefolk

EivissaPugen els quatre a l’escenari. Primer Cristian Tur i Pere Serra Gallet comencen a sonar el tambor i la flaüta; després, Genoveva Tur fa un uc, mentrestant, Maria José Cardona agafa un corn, el brula i anuncia: “Hi ha gerret!”. Fins aquí, tot normal (relativament normal, perquè, de gerret, jo no en vaig veure). Llavors, Maria José Cardona pitja un botó en una consola que té al davant i comença a sonar una base electrònica. I s’ha acabat la normalitat.

Tots quatre són de Formentera i es diuen Arredefolk: de ‘folk’i ‘arredefoi’ (eufemisme d’arredefotre). És possible que sigui el millor nom de grup inventat mai a les Pitiüses. Arredefolk practiquen una fascinant fusió de música tradicional pitiüsa amb bases electròniques i lletres i melodies de vegades originals, d’altres, segrestades del cançoner popular, dels hits internacionals o de la patxanga més innombrable. És com si ajuntàssiu una ballada de pou tradicional i el KU dels anys 80, la mítica discoteca d’Eivissa. De la música tradicional pitiüsa n’agafen tots els instruments: el tambor i la flaüta com a base, amb la intervenció ocasional de les castanyoles i l’espasí; sense oblidar el cant redoblat, que practica Genoveva Tur des dels sis anys. Però tot això queda immers en la sopa electrònica que ha creat Maria José Cardona, la instigadora d’aquest invent demoníac. “No volem copiar ningú”, assegura Maria José. “Així que, com més boja és la idea, més ens hi tiram de cap”.

La tècnica compositiva de Maria José Cardona és l’apropiació cultural. O sigui, com Rosalía. Agafa qualsevol música que no sigui pitiüsa, la passa per la capoladora i en treu sobrassada coenta. Per exemple, Tengo un tractor amarillo es transforma en un tres i no res en Tenc un gorrí que és artista. En una altra cançó, es mesclen la tradicional Sa serena cau menuda, amb la tornada de Seven Nation Army de The White Stripes (Lo-lo-lo-lo-lo-looo-lo...) amb la introducció de The Final Countdown de Europe (Ti-nu-ni-nu, ti-nu-ni-nu-ni...). I queda bé. Deu ser la tercera reencarnació musical de Maria José Cardona, després de 4 de Copes i d’Imaràntia, ara convertida en una mena de Bizarrap formenterera.

Esperit bandarra i irreverent

Tot això està passant el dia del Carme a es Cubells, a Eivissa. La capacitat de convocatòria d’Arredefolk és evident; ja duen alguns concerts, se n’ha sentit a parlar, i alguns vídeos a les xarxes s’han fet virals; el pati on es fa el concert fa estona que ha quedat petit, i el públic envaeix un camí públic per a desesperació dels membres de Protecció Civil. Maria José Cardona crida “Arredefolk!” des de l’escenari, i el públic li replica com si s’hi jugàs la vida: “ARREDEFOLK!”. Te’ls mires i és fàcil pensar en els mallorquins Ossifar (Te’n recuerdas...?) per l’esperit bandarra i irreverent, i més encara en els eivissencs Pota Lait, inventors de l’electropagès amb la seua mítica Eivissa niusenseixon. Però Arredefolk és tota una altra cosa; tenen una idea de projecte global, ambició, mala intenció i ganes de passar-s’ho bé. Ingredients que, potser, els procuraran l’èxit. “Ja ho veurem”, medita la líder del grup. “Ja veurem si això només serà arrencada de cavall i aturada d’ase”. De moment, confessen que ja han hagut de rebutjar un parell d’actuacions perquè era incompatible amb la vida laboral d’alguns dels músics.

“Quan vàrem penjar el primer vídeo i les primeres 24 hores ja teníem 20.000 visites, la veritat és que no ens ho podíem creure; jo mirava si és que el mòbil se m’havia espanyat”, explica Cristian Tur. Ells han estat els primers sorpresos del seu èxit, i encara s’ho agafen amb escepticisme. “La nostra única ambició és que el públic estigui a gust”, assegura Genoveva Tur. “I, sobretot, no sortir amb la gonella ruada”. Amb gonella o sense, Arredefolk és un projecte que ha crescut ràpidament; Maria José Cardona ha hagut d’aprendre programació electrònica pel camí, mentre que, els sonadors, Cristian i Pere, tots dos de 21 anys, tots dos membres de la colla de ball Es Xacoters de Formentera, avesats a fer ballar tothom al seu ritme, han hagut d’aprendre a ajustar-se a les bases pregravades. “Al principi vàrem suar”, assegura Pere. El mateix li ha tocat fer a Genoveva Tur amb les castanyoles. En realitat, aquesta és la fórmula més freqüent avui en dia als escenaris: una base prèviament gravada, damunt de la que toquen uns músics; de vegades, només un cantant i uns ballarins. Si està ben fet, resulta molt difícil distingir què està gravat i què no.

Un grup de directe

Arredefolk són i se senten un grup cent per cent de directe. “No pensam gravar cap disc”, assegura contundent Maria José Cardona. “Per què? Si ja no se’n venen!”. I no els falta raó. Suar i fer suar el públic és la seva missió. El dia del Carme a es Cubells tampoc va ser molt difícil; la calor estrenyia fort i la humitat s’enganxava a la cara com un guant de goma. Pitjor, com una gonella ruada. A dalt de l’escenari, tots quatre músics es van posar a ballar pagès. Entre els espectadors, una bona colla de gent els va secundar. “Arredefolk!”, “ARREDEFOLK!”. “I think is catalan”, va dir un turista que s’ho mirava. Idò sí.