Rodrigo Cuevas: “No podem deixar la cultura en mans d’aquells que l’odien”

PalmaFa tres anys, en ple estiu postpandèmic, Rodrigo Cuevas (Oviedo, 1985) va oferir un concert al puig de Consolació de Sant Joan, que tots els presents segur que recorden pels esforços que van haver de fer per mantenir-se asseguts a la cadira, com marcaven les mesures de seguretat, mentre l’asturià oferia, com sempre, tot un festival. Enguany torna a passar per La Lluna en Vers, el cicle d’estiu organitzat per la Fundació Mallorca Literària, per estrenar-hi el seu nou espectacle, La Romería, que promet no deixar ningú assegut.

La Romería és l’espectacle amb què avançau el vostre tercer disc, Manual de Romería, que sortirà a la venda el pròxim mes de setembre. Que ens en faríeu una mica de manual, precisament, d’aquesta romeria que teniu entre mans?

— És una festa, una festa gran, un moment per celebrar totes les coses que tenim al voltant. Per a mi, el concepte de ‘romeria’ fa referència a estar present, a envoltar-te dels teus amics, de la teva família i dels teus veïns, significa ésser en un lloc on de sobte et sortirà dir ‘que guai, som aquí i som lliure, i m’ho puc passar bé amb tota aquesta gent que són tots diferents’. És això, el que intent replicar.

No ho feis només sobre l’escenari, això, és gairebé una proclama vital vostra: per qualque cosa us definiu com agitador folklòric.

— Sí, és que això t’ho has de fer teu i ho has d’aplicar en el teu dia a dia, ésser present i ser conscient que hi ha coses a celebrar. És així com s’aconsegueix tenir perspectiva d’on som i de les coses que donam per fetes: no n’hem de donar mai cap, per feta, perquè en qualsevol moment poden desaparèixer.

Entenc que parlau del moment polític i social en què ens trobam.

— És que si no t’adones de les coses que tens és molt fàcil que te les prenguin. Per això les hem de posar en valor, més que mai, i les hem de reivindicar. Jo preferesc no instal·lar-me en la història de la queixa i la frustració, jo vull fer honor a tota la gent que va aconseguir coses abans que nosaltres. És un exercici de responsabilitat, de fet, celebrar tot el que s’ha aconseguit i continuar. Imagina’t si els que ens van precedir ens veiessin ara, amb tot el que van passar perquè nosaltres puguem tenir totes aquestes llibertats: que no ho valorem és una falta de respecte cap a ells.

En els darrers temps, però, hi ha gent que des de la cultura reivindica tot això de què parlau però alhora n’hi ha que des de les institucions ho intenten frenar. Pensau que sempre serà així, que haurem de viure dins aquesta dualitat?

— Sempre tindrem aquesta complexitat. Això són contradiccions inherents a l’ésser humà. Hi pot haver dues persones que comparteixen exactament la mateixa cultura en el mateix lloc, i una l’estimarà i l’altra l’odiarà: l’ésser humà és així. Ara bé, jo crec que qui tracta la cultura amb amor és qui se n’ha de fer càrrec, no la podem deixar en mans d’aquells que l’odien.

Quan va ser que el folklore us va canviar la vida, si és que ho podem definir així, tot i que soni a estereotip?

— [Riu] Des que vaig sentir sonar una pandereta vaig saber que era això el que volia fer. Venia de la música clàssica, però des de bon començament ho vaig tenir clar. Per a mi va ser molt important descobrir com la gent gran empra el folklore, que per a ells sigui tan natural i divertit, un codi de comunicació compartit entre persones tan diferents. La cultura popular ens iguala a tots: parlam la mateixa llengua i som tots iguals, tant si ets ric com si ets pobre, tant si ets d’esquerres com de dretes. El folklore, en realitat, ens fa a tots iguals.

Això us connecta amb un corrent d’artistes joves, amb cantants mallorquines com Joana Gomila i Júlia Colom, per exemple, o amb escriptores com Irene Solà, que en el seu darrer llibre Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres fa una reivindicació de la tradició oral. Us en sentiu part, de qualque tipus de moviment?

— Els darrers anys entre molts artistes potser hem creat un petit corrent que utilitza el folklore de maneres molt diferents. És la part més bonica de tot això. N’hi ha que ho fan de manera experimental com Joana Gomila, per exemple, però també n’hi ha que ho fan més des de la cançó d’autor o d’altres tan singulars com Mercedes Peón. Són tan diverses, les formes d’expressió que permet aquest llegat!

I n’hi ha que tanmateix no ho entenen així. Aquests dies s’ha parlat molt de la posició de Vox a l’Ajuntament de Xixón, d’on forma part del govern municipal, en contra dels espectacles en asturià.

— Sí, és una llàstima que un únic regidor d’un ajuntament sigui capaç de vetar els que cantin en asturià o els qui en defensin l’oficialitat. Ara bé, s’ha de saber aprofitar qualsevol desgràcia i si així es parla de l’asturià i es posa sobre la taula amb més presència… És una desgràcia molt gran tenir gent que odia la cultura d’aquesta manera, però ho hem d’aprofitar per posicionar-nos més i estar més en alerta. És hora de defensar l’asturià i totes les llengües, que són totes una font de riquesa. És el moment de defensar-ho més que mai.

Per acabar, i per fer-ho en aquesta línia de la celebració i no de la queixa que tant defensau, podríem parlar de Rambal, un personatge molt conegut a Xixón, que vivia amb absoluta llibertat i que va ser assassinat als anys 70. A ell li vàreu dedicar una cançó preciosa, Rambalín, i ara fa molt poc s’ha inaugurat una escultura que li ret homenatge. Aquestes fites també són importants.

— Sense cap dubte. Poder transmetre aquestes coses a través de les cançons i de la poesia és una de les coses més belles que ha aconseguit l’ésser humà. Haver construït una memòria col·lectiva i mantenir-la viva a través de l’art ens hauria de fer sentir orgullosos, perquè la resta és una història de guerres, d’interessos i d’abusos. La cultura i el fet creatiu és del que més orgullós es pot sentir l’ésser humà.