La nit de les dones fa seu el teatre Coliseum

Si preguntéssim a qualsevol persona adulta afroamericana què signifiquen els Beatles, probablement contestaria que res comparat amb les Supremes. El soul i les seves dives van ser el pop d’una època i d’una gent, l’última gran hegemonia negra abans que la british invasion iniciés el canvi de tendència, que s’allargaria pràcticament fins als nostres dies, en què el rap i el urban tornen a tenyir de fosc el negoci. El pòsit cultural d’aquelles veus és tan gran, que continua tossudament vigent seixanta anys després. Només cal escoltar els discos de Tyler the Creator i Solange per comprovar-ho i adonar-se de la importància que tenen en el pop actual. Per això el concert inaugural del Mas i Mas, que homenatjava tot de figures mítiques, registrés un ple absolut al teatre Coliseum. La fórmula era I’m a soul woman (feminitzant la cançó de Sam & Dave que també popularitzarien els Blues Brothers), fent un repàs de la música negra feta per dones entre els cinquanta i els vuitanta, passejant pel blues, el R&B, el soul, el funk i la música disco.

Amb una banda mixta capitanejada per Lalo López, de la Fundación Tony Manero, i amb Koko-Jean Davis fent de mestre de cerimònies, l’espectacle proposava un viatge cronològic que començava amb Sister Rosetta, la padrina del rock and roll, versionada per Monique Makon. A partir d’aquí intercalarien peces, cantants i estils: del jazz vocal de Billie Holiday (amb veu de Noemi Sillah) a un rhythm and blues amb què va començar a costar mantenir el cul a la cadira, I’m a good woman de Barbara Lynn, cantada per una de les estrelles de la vetllada, Myriam Swanson. De la de Magnolia en sortirien les millors demostracions vocals del concert, a més de la primera reivindicació de gènere, dedicant Seven days a fool, d’Etta James, a les dones “que viuen relacions de les quals haurien de fugir corrents”.

La Motown també faria acte de presència en la “nit de les dones”, com la va definir López, amb Gloria Jones i el You keep me hangin on de les Supremes, seguida de la complicada interpretació del I ain’t got no, I got life de Nina Simone, per part d’una més enèrgica que brillant Koko-Jean Davis. La recta final de l’espectacle s’aniria acostant cada vegada més als sons disco, començant per una excel·lent Desirée Diouf brodant el Proud Mary de Tina Turner, passant pel funk de les The Pointer Sisters, fins a Bad girls de Donna Summer i acabant amb el pop ballable de Whitney Houston. La catarsi arribaria amb Aretha Franklin i un medley amb totes les cantants de la nit. Un karaoke d’èxits que engega un estiu de negritud amb el Mas i Mas.