Una nit al cementeri més glamurós d’Eivissa

EivissaEl cementeri Vell d’Eivissa s’aixeca silenciós i hermètic en ple barri de les Figueretes, a només un parell de quilòmetres del Hï i l’Ushuaïa, llocs de pelegrinatge de bona part dels clubbers europeus. En aquest cementeri hi descansen Isidor Macabich, autor d’una incommensurable història d’Eivissa en quatre volums; el poeta Marià Villangómez, qui va deixar escrites coses com Les fulles tremolaven a la fina carícia de la gran mà del vent, i la sindicalista Margalida Roig Colomar, qui va impulsar la Unió Obrera Femenina el 1936, entre d’altres. Morts preeminents, constructors d’una Eivissa que, si bé no és immortal, es resisteix a fer mutis pel desguàs. La llista de senyors de Vila (i no tan senyors) que descansen entre els murs d’aquest cementeri, construït el 1835, és llarga i notable.

Idò bé, d’un temps ençà, l’Ajuntament d’Eivissa organitza visites teatralitzades, amb nocturnitat i lloable esperit patrimonial, al cementeri més glamurós de l’illa. Un actor, vestit d’enterramorts, acompanya els espectadors en un recorregut de 50 minuts per la història i les vicissituds dels hostes més prestigiosos del cementeri. A l’Ajuntament ja comptaven que la idea podia funcionar, però és que l’èxit els ha caigut damunt com una llosa. “És que obres el termini de reserves i s’acaben al cap de poques hores!”, exclama Neus Torres, l’empresària teatral encarregada de l’esdeveniment. “Avui hem hagut de fer doble sessió, perquè a la primera ja hi teníem setanta persones apuntades! Jo no sé si és pel morb o què és”.

El món dels vius i el dels morts

Efectivament, a l’hora prevista, les 9 de la nit, una munió de gent comença a apropar-se a les portes que separen el món dels vius i el dels morts. L’actor, Vicent Marí Palermet, repassa mentalment el text, amagat darrere d’un mur; el tècnic, Bartomeu Sardi, amb un equip d’àudio portàtil, s’amaga també; la música, que mai no se sap ben bé d’on surt, afegirà a la visita la necessària càrrega emotiva. I comença l’espectacle, davall d’un cel que no es decideix entre la claror i la nit. Així com es decanten les ombres, ineluctables, i l’ambient es fa més dens, les anècdotes i les dades que l’actor repassa pareix que cobren un sentit més inquietant. “La visita està pensada per fer-la de nit, així, després, la gent se’n pot anar a fer un gintònic, per celebrar que encara continuen vius”, remata Neus Torres.

El pare de la idea va ser el regidor de Cementeris de Vila, Manu Jiménez, un jove polític de 23 anys amb aspecte de tenir la mort com el darrer dels seus pensaments. Però no, es veu que hi ha pensat bastant. “La veritat és que se’m va ocórrer això de les visites al cementeri quan vaig ser de viatge d’estudis; vàrem visitar el cementeri de Praga, i vaig pensar: per què no feim el mateix a Eivissa?”, explica el regidor. “Ara som un gran fan de les visites a cementeris, allà on vaig he d’anar a veure els morts; tenc la meva al·lota bastant emprenyada!”. Qui va decidir que el regidor de Cementeris d’Eivissa fos un al·lot de 23 anys té un especial sentit de l’humor.

Però la joventut i el cementeri Vell estan bastant lligats, encara que pugui parèixer una contradicció. El darrer enterramorts que s’ha incorporat a la plantilla, Cristian Estévez, té només 26 anys; en el seu moment, amb tan sols 18, va ser l’enterrador més jove d’Espanya. Ignora si avui encara ostenta aquest títol. Jovial i parlador, Cristian no té l’aspecte que un esperaria en el seu ofici. “És que em ve de família”, es justifica. “Mon pare ja treballava aquí d’enterrador, un oncle n’és l’encarregat i un altre també hi treballa”. Sobre les visites teatralitzades, troba que són una excel·lent idea. “Amb el tema de la mort hi ha molt de tabú, però la veritat és que tots hi haurem de passar i, a més, és un lloc bastant tranquil”, valora l’enterrador. Són veritats que ni els morts ni els vius estam en condicions de discutir.

L’únic actor de l’espectacle, Vicent Palermet, no era, en canvi, tan aficionat a la mort. “Fins que no vàrem parlar de fer aquesta visita, no hi havia entrat mai, al cementeri Vell”, admet l’intèrpret. “No som una persona que vagi a passejar per cementeris. Ara bé, s’ha d’admetre que, en aquest, s’hi està molt a pler, i que no és mica tètric, és molt agradable. Ja em pareix bé, perquè si hi has de passar l’eternitat...”. Del personatge no en vol parlar gaire, no fos que aquest reportatge acabàs en un indesitjable espòiler.

La visita teatralitzada transcorre entre creus, estàtues d’àngels, criptes, capelles i murs emblanquinats; elements, molt sovint, d’estimable bellesa. Però, més que no dels monuments, de la visita t’endús la impressió que un cementeri és, en primer lloc, una llista. Una llista de gent que ja no et trobaràs pel carrer, una llarga successió de famílies, de noms, de llinatges...: Villangómez, Macabich, Puget, Wallis, Fajarnés...: uns que sonen a ‘senyor de Vila’, d’altres que sonen més a camp, a rostoll o a mar: Bonet, Riera, Costa, Tur, Marí, Cardona, Mayans... Tanmateix, sigui quina sigui la seva importància o prestigi, han vist esgotar-se el seu temps.

“Mai no havia vist el cementeri d’aquesta manera”, explica Mabel Ribas Tur. “Sempre venia a visitar només les tombes dels meus avis paterns, però no havia pres mai consciència del conjunt; no havia vist l’estàtua de l’àngel, no sabia que dins hi hagués un petit cementeri protestant...; ho veus tot des d’un punt de vista molt diferent”. Veure les coses de manera diferent és un dels privilegis que només tenen els vius.

Les pròximes visites teatralitzades estan pràcticament “a trau”, avisa Neus Torres. És clar que, si la idea mor, serà d’èxit. En aquest sentit, el cementeri Vell i les discoteques eivissenques comparteixen una mateixa por: l’èxit és l’únic que els amenaça. Mentre surten els darrers espectadors i es tanca la porta del vell fossar, a dins, els morts continuen fent com que no ens senten.