El Museu Picasso exposa tres olis tardans de l’artista

BarcelonaPablo Picasso va ser un artista incansable. Va lluitar fins al final de la seva vida per demostrar que no havia quedat enrere respecte a les noves generacions i que el seu art, fins i tot quan tenia noranta anys, no havia perdut vitalitat ni vigència. Un bon exemple d’aquesta força és El jugador de cartes II, una pintura que va fer el 30 de desembre del 1971, un any i tres mesos abans de morir, i que es pot veure al Museu Picasso fins al 20 de juny. “Pertany al que es coneix com a estil d’Avinyó, per les exposicions que va fer al Palau dels Papes, i representa un mosqueter o un personatge arquetípic. Però l’important és la forma: els trets del personatge estan molt simplificats i exagerats, i la varietat de tècniques que va fer servir és impressionant”, explica la conservadora de la col·lecció del Museu Picasso, Malen Gual. D’aquesta pintura, l’experta en destaca la gosadia creativa de l’artista: “A El jugador de cartes II hi ha capes de color superposades. Quan la pintura va regalimar, Picasso va deixar els regalims; es pot observar el rastre de les pinzellades. I va jugar amb les textures per mostrar que continuava innovant”.

A més d’ El jugador de cartes II el Museu Picasso té dos convidats especials més: Dona i tocador d’aulos II (1956) i Esmorzar damunt l’herba (1961). Totes tres pertanyen al Museu Louisiana d’Art Modern de Humlebaek, a Dinamarca, i han arribat a Barcelona fruit d’un intercanvi amb el Museu Picasso, que els ha prestat 27 dibuixos per a l’exposició Picasso abans de Picasso. L’intercanvi és especialment rellevant perquè aquestes obres són els tres únics Picassos del museu danès.

“El Museu Picasso és molt bo en els dos extrems de la vida de Picasso”, hi estan molt ben representats, subratlla Gual. Amb tot, l’obra tardana és un terreny que encara planteja problemes als historiadors. “L’última etapa de Picasso se situa des de mitjans dels anys 40 fins a 1950. Sovint s’ha vist com un calaix de sastre, però no és així. S’ha de fer l’esforç per periodificar-la”, diu Gual. Esmorzar damunt l’herba encaixa amb el discurs expositiu del Museu Picasso perquè també és una versió d’una obra d’un gran mestre, Édouard Manet, com la sèrie de Las Meninas, que l’artista va fer el 1957 i que el centre barceloní conserva completa . D’aquestes reinterpretacions -també en va fer de Delacroix i Poussin-, Picasso va afirmar que a mesura que hi treballava s’anava allunyant dels seus autors. “Amb aquestes sèries homenatjava artistes que admirava i respectava, i amb els quals també debatia”, afirma Gual. La sèrie d’ Esmorzar damunt l’herba es va perllongar des del 1959 fins al 1962, i inclou 27 pintures, més de 150 dibuixos i vuit gravats i 18 cartrons per a escultures.

Mentre que a Esmorzar damunt l’herba Picasso va jugar amb el nombre i la posició dels personatges del quadre de Manet, les figures de l’última pintura danesa, Dona i tocador d’aulos II, estan reduïdes només a una línia. En aquest cas, la pintura reflecteix el contacte de Picasso amb la Mediterrània després de la Segona Guerra Mundial. A més, aquesta obra i Esmorzar damunt l’herba estan acompanyades de gravats de les mateixes sèries per mostrar la manera com treballava composicions molt semblants en diferents llenguatges artístics.