Mor Agustí Villaronga, el cineasta mallorquí que va mirar la maldat de cara

BarcelonaEl mallorquí Agustí Villaronga (Palma, 1953), un dels cineastes que ha eixamplat i portat més lluny la cinematografia catalana amb títols com El mar, Pa negre i Incerta glòria, ha mort aquest diumenge als 69 anys, segons ha confirmat l'Acadèmia del Cinema Català en un comunicat. Amb la seva mort el cinema perd un director d'un humanisme profund i gens complaent, que s'endinsava sense por en els racons més foscos i pertorbadors de l'ànima, i l'autor que més i millor ha portat la literatura catalana a la pantalla gran. El seu funeral serà dimarts al migdia al Tanarori de Sant Gervasi.

Villaronga va anunciar que tenia càncer fa catorze mesos, a finals del 2021, i ho va fer per explicar que no podria ser a l'estrena de la que serà la seva penúltima pel·lícula, la premiada El ventre del mar, la història d'una odissea marítima d'una bellesa pertorbadora. Així es podria descriure també el cinema d'aquest mallorquí que va tocar el cel amb Pa negre, el seu inesperat gran èxit popular, el que el va acostar als Oscars i li va valdre el Premio Nacional de cinematografia el 2011, entre molts d'altres. També el que, per fi, després d'una trajectòria plena de dificultats per aixecar els seus projectes, li va aplanar el camí, tot i que a la ratlla dels 60 anys i després de la crisi econòmica. "És com si t'arribés la nòvia quan ets impotent!", havia dit, bromejant, en una entrevista a l'ARA el 2012.

La seva vocació va ser precoç, alimentada en part per la descoberta del cinema de Bergman i Dreyer en un cicle organitzat per un dels seus professors als jesuïtes de Palma. Amb catorze anys, Villaronga tenia clar que volia dirigir cinema i, a l'acabar l'escola, li va enviar una carta a Roberto Rossellini a Roma, des d'on li van respondre que primer passés per la universitat. Va matricular-s'hi en geografia i història a Barcelona (“Creia que hi aprendria coses que em serien útils com a director”, assegurava), des d'on començaria la seva carrera com a intèrpret, actuant per tot el món amb la Yerma de Núria Espert.

El productor Pepón Corominas li va obrir les portes de la professió, on exerciria tots els papers de l'auca –inclòs un petit paper al clàssic del cinema quinqui Perros callejeros 2– durant uns “anys d’espera" que ell qualificava de "molt útils" perquè el van acabar de "formar com a persona”. El 1986, amb 32 anys, aconsegueix escriure i dirigir la seva primera pel·lícula, la història salvatge d'un criminal de guerra nazi a Tras el cristal, que va ser seleccionada –no sense polèmica– pel Festival de Berlín. Aquell film ja inaugura les constants de la seva filmografia: els joves turmentats, el conflicte del pas a l'edat adulta i la corrupció moral que engendren les societats malaltes. Ell deslligava el seu interès en la dimensió monstruosa de l'ésser humà de la seva infantesa, marcada per una educació religiosa que li va fer plantejar ser capellà: "Recordo una infància preciosa. Potser no tenia gaires amics perquè era molt sensible".

La sensibilitat i l'agosarament serien una marca de la casa. Ho va demostrar amb el drama fantàstic El niño de la luna el 1989, que, tot i que li va valdre el Goya a guió original i va competir al Festival de Canes, va ser incompresa pel públic i li va tancar portes. Els anys 90 va ser una dècada complicada, en què va meditar si deixar el cinema, i va assumir encàrrecs com Passatger clandestí i 99.9. "Els directors som uns mercenaris, jo he fet poques pel·lícules que siguin realment meves –va dir a l'ARA–, però tu hi deixes la teva empremta i personalitat com a narrador".

La trilogia de la Guerra Civil

El 2000 seria l'any del renaixement amb una pel·lícula molt personal, El mar, basada en l'obra de Blai Bonet, que rep el reconeixement internacional i de la crítica: la nominen a l'Os d'Or i li val el Premi Nacional de cinema. Aquella emocionant història del despertar de l'homosexualitat en una Mallorca marcada per la Guerra Civil Espanyola seria la primera d'una trilogia d'adaptacions literàries que seran la seva gran aportació al cinema català. La bona ratxa continua el 2002 amb Aro Tolbukhin: en la mente del asesino (2002), obra pionera en la hibridació de ficció i documental que explora la figura tèrbola d'un hongarès que afirmava ser l'autor material d'un homicidi múltiple a Guatemala.

El 2010, la productora Isona Passola li ofereix dirigir Pa negre, l'adaptació del drama d'Emili Teixidor que trencaria el sostre del cinema en català: 13 premis Gaudí, 9 premis Goya i la nominació als Oscars, entre d'altres. Villaronga va saber traslladar a la pantalla el món literari de Teixidor incorporant-hi ingredients d'altres llibres de l'autor (Retrat d'un assassí d'ocells i Sic transit Glòria Swanson) i, alhora, fer encaixar en el seu propi univers aquell relat sobre la pèrdua d'innocència d'un nen en una Catalunya rural de postguerra moralment devastada. L'èxit de Pa negre va empènyer Villaronga a adaptar el 2017 una de les grans novel·les catalanes de postguerra, Incerta glòria, de Joan Sales: tres dècades després de Tras el cristal, el director torna a explorar la sordidesa moral de la guerra, però ara a través de la teranyina de conflictes sentimentals i baixes passions de tres joves idealistes i una dona madura en la Guerra Civil.

Entre aquestes dues grans adaptacions d'obres catalanes, Villaronga va viatjar a Cuba per rodar el 2015 la magnífica i crua El rey de la Habana, basada en el llibre homònim de Pedro Juan Gutiérrez, un drama tragicòmic amb moments delirants sobre un jove orfe que es busca la vida a l'Havana en fallida econòmica i social del Periodo Especial. Història de picaresca i supervivència, el mallorquí torna a portar al seu terreny un material literari aliè per retratar com les societats devastades oprimeixen les persones que en formen part, arrasant la innocència i els valors morals.

Durant aquests anys de gran productivitat Villaronga va firmar també una minisèrie televisiva sobre Eva Perón (Carta a Eva, del 2013) i un documental petit però emocionant i vital sobre Rosa Novell, El testament de la Rosa, que seguia els preparatius de l’actriu per interpretar el paper que tenia entre mans –l'adaptació del monòleg de Colm Tóibín El testament de Maria– quan el 2013 va perdre la visió per culpa d'un càncer. El 2019 accepta el delicat encàrrec d'Aràbia Saudita de recrear a Nascut rei el viatge que el príncep Faisal va fer el 1919 a Londres amb només 13 anys per influir en la formació de l'Aràbia Saudita.

I de la pandèmia va sorgir amb més força i atreviment que mai: El ventre del mar (2021), que va arrasar al Festival de Màlaga amb sis premis, és una obra fosca i agosarada que, a partir d'un relat d'Alessandro Baricco, examina un dels naufragis més tràgics de la història naval, el de la fragata francesa Alliance a les costes del Senegal. Villaronga desplega al film un dispositiu que experimenta amb els recursos teatrals i del cinema, un joc poètic i visual carregat de lectures polítiques de rabiosa actualitat. El mateix director considerava El ventre del mar la pel·lícula més personal de la seva carrera, on s'havia sentit més lliure, tot i rodar-la "amb pocs diners i en poques setmanes".

Deixa pendent d'estrena la seva primera comèdia, Loli Tormenta, protagonitzada per Susi Sánchez, i un projecte desitjat tota la seva carrera, fins i tot anunciat i mai realitzat: portar al cinema La mort i la primavera de Mercè Rodoreda.