Miquel Àngel Joan ‘Llonovoy’: “L’humor és resistència, força, energia; no són rialles ni evasió”

PalmaEs defineix com a còmic. Tot i que ha fet i fa collages, juguetes, parlaments, teatre, poemes i escenografies, no li agrada que li posin l’etiqueta d’artista multidisciplinari. Miquel Àngel Joan (Palma, 1961), Miquel Àngel Llonovoy o, simplement, Llonovoy, ho té tot per no ser etiquetable. Aquesta setmana ha presentat nou llibre, Fets diVersos dels pobles de Mallorca (Lleonard Muntaner Editor), i també va inaugurar, ahir a la Casa de Cultura de Felanitx, l’exposició Collage de Sastre (fins a finals de gener). Avui hi presentarà el llibre. D’una banda, poemes molt breus, “com un alfabet geogràfic”; i de l’altra, una continuació del treball de trescar, destriar i compondre que va començar al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona, la ciutat on viu. Dos projectes diferents, el llibre i la mostra, que tenen en comú el que Llonovoy posa a tot el que fa: humor.

Què és l’humor?

Amb aquesta quimera que tinc per les paraules i el diccionari -tots hauríem d’anar amb un diccionari sota el braç-, una vegada vaig escriure el que pens que és l’humor. L’humor és veritat, és saviesa, és una arma, és una vàlvula, entre moltes altres coses. I vaig afegir-hi que és tot això, però no només és això ni tampoc és, només, una sola d’aquestes coses. El que sé segur és que l’humor no són simples rialles. En tot cas, per mi, l’humor és resistència, és força, és energia; no són rialles, ni és evasió. No es fa servir per fugir. És més, quan et diuen que estàs d’humor, no et volen dir que estiguis de rialles, sinó que et veuen amb energia.

En totes les obres, feu el que feu, hi ha tant d’humor com de crítica. Amb el panorama que moltes vegades descriviu, no trobau moltes raons per perdre l’humor?

Per això mateix deia que l’humor és una forma de resistència. A veure, jo he perdut l’humor, i no m’ho posis com a titular que s’entendrà malament. El que vull dir és que, si mires al teu voltant o més enllà, hi ha tants motius per perdre l’humor que, per això mateix, n’has de fer humor. Finalment, potser l’única cosa que ens quedarà serà l’humor. I pel que dius de la crítica, entenc l’humor com un compromís, com una manera de filtrar les coses que veus i que t’afecten. Més compromís, més resistència, més humor, més crítica. Moltes vegades hi poses humor perquè no et surti la ràbia, que és un sentiment que no m’agrada i no vull tenir.

Humor i crítica també s’uneixen a Fets diVersos dels pobles de Mallorca. Ens en feu cinc cèntims del llibre que acabau de publicar?

En puc fer cinc cèntims, però que consti que el llibre val quinze euros, només quinze. Són quinze euros de bromes, quinze euros de veritat. Fets diVersos són poemes, acudits, dites que parlen de Mallorca, i són molt curts. És un carro carregat, és humor de la terra, humor territorial, humor mallorquí i, si filem més prim, fins i tot diria que és humor felanitxer, d’on és la meva família. És com un alfabet geogràfic, un compendi a partir de la memòria. De fet, està escrit de memòria, des de Barcelona, el mes d’agost, amb la ciutat buida i jo tot sol. Si pot semblar un quadern de viatge per la meva illa, en realitat és un viatge interior per personatges, llocs, situacions i històries, per recovecos (una paraula que m’agrada molt) del nostre humor, de tota la nostra saviesa, de tota la nostra curtor. Jo dic que són esCrits, i posa la majúscula a la C de crits.

És evident que l’humor és local. Vós parlau d’humor territorial, mallorquí, però apuntau a temes com la invasió turística, la corrupció o la transformació cultural. Són extrapolables, oi?

És clar, que ho són. Pertot es compren cotxes grossos, pertot hi ha corrupció. I tant Palma com Barcelona engegen els ciutadans del centre perquè el sobreocupin els turistes. No tenim mesura i hi ha gent que té les butxaques molt grosses. Fem política de terra cremada, sense valorar ni conèixer la cronologia d’un poble, d’un país ni d’un món. L’humor és diferent i el mallorquí és de ferir sense fer sang. Però ferim.

No diríeu que l’humor també s’està globalitzant, que hi ha un tipus d’humor que predomina?

Ha tornat un humor d’aquest que crema, un humor barroer que fa servir el llenguatge amb una gran banalitat. Com a escriptor, em preocupa la banalització del llenguatge. A l’humor li passa com a la pràctica totalitat de les manifestacions culturals, començant per la televisió: se n’abaixa estrepitosament el nivell. Tothom té accés a fer-ho tot, pot fer un disc, escriure, fer microteatre... I això que és fantàstic perquè les eines estan a l’abast de qualsevol, no es fa servir per apujar el nivell.

Us referiu constantment al diccionari i jugau amb les paraules, què en pensau de l’eliminació dels accents diacrítics?

Una animalada, una altra manera d’abaixar el nivell, de posar-ho fàcil. Hem d’aprendre de les dificultats. Si vols que un infant comenci a caminar, posa-li la pilota enfora, no l’hi posis a les mans. Cal posar mecanismes per cultivar l’enginy.

Quantes vegades us han dit que, amb la vostra crítica, posau barreres que impedeixen avançar?

Les barreres no necessàriament han de tancar. La independència no vol dir posar barreres. Les barreres les posa Trump.